TOT SOMNIANT II

Jo sempre insistint, les meves úniques frases eren... 

Ai! pobre home, que no va aprendre les més boniques i rebuscades paraules per poder guarnir amb bells mots el ram de flors de la meva noble estima. Només sabia unes breus i simples paraules com: T’estimo. Aleshores sentia en el cor desesperat un punyent ofec, mentre esperava la seva resposta. 
 

La primera tarda em va omplir de dolor amb aquell sec i fred: M’ho pensaré. La segona la seva rebuda em va omplir el cor de goig. Després unes vegades la contemplava pesarosa i altres joiosa del nostre amor.  
 

Finalment, vaig escoltar, alegre com els cants del rossinyols, el seu consentiment per parlar de casori amb els seus pares. 
 

I la tarda va arribar. Vestit com correspon a  un home enamorat que va a demanar la mà de l’estimada a la mare i al pare de l’única bellesa humana capaç de transformar la seva vida, vaig trucar a la porta. 

 

La seva tia em va rebre a la porta per acompanyar-me al saló. Havia en els seus llavis un somriure irònic al veure’m sol a l’entrada. Els seus pares m’abraçaren com es mereix l’home que estima de veritat la seva filla. La mare aixecant-se de la cadira va caminar vers la porta. la va entreobrí i amb veu suau va pronunciar el nom desitjat: Alba, Blanca, veniu. 
 

Aleshores vas entrar, Blanca i Alba, dos noms amb la mateixa connotació i pel meu desori dos noms que corresponen a dues persones, dues impressionants dones d’igual bellesa. Sou bessones i jo no puc endevinar quina és l’una i l’altra. Per un moment, confós, he pensat demanar les dues... 
 

Sobtadament el rellotge ha sonat insistentment i m’ha despertat ajudat pel cop de colze de la meva dona que m’ha dit: Para el despertador d’una vegada. 
 

Uf! Per sort, només era un somni. 
 

Miquel Pujol Mur.

 

 

PÀNIC A VOLAR

Ens vam conèixer amb la Salut i l’Amadeu a Hèlsinki, en una visita que fèiem per la ciutat, amb el grup que l’endemà volaria cap a Rovannioni , al centre polar àrtic i d’allà faríem la ruta en autocar per la Lapònia i els fiords  fins arribar al Cap Nord .

La Salut em va confessar, que el seu marit tenia pànic a l’avió i que li va costar de convèncer, ja que ell volia fer el viatge en vaixell des de Mallorca, on vivien,  “com si a l’hospital ens donessin tants dies de vacances. -em deia- Ell  era metge i ella infermera.

 

 Jo li vaig mostrar estranyesa, de com s’havien embarcat en aquell viatge  en que s’havien d’agafar quatre vols. Ella m’explicava que la excursió els feia molta peça, però això de volar li sobrava.... Només una altre vegada, quan ens vam casar, d’això ja en feia tres  anys, vam  agafar un vol a Londres. Estava cagat de por, i llavors igual que ara,  just en pujar a l’avió és prenia una pastilla, un somnífer molt potent i es quedava adormit fins que l’avió ja havia aterrat. Sovint l’havia de despertar llavors –en deia la dona.

L’Amadeu era un xicot molt trempat, agradable i modern, res feia semblar la fòbia tan gran que tenia a volar. En els trajectes que van fer junts , al pujar a l’avió el veies una mica intranquil, s’asseia la seu lloc i abans d’enlairar-se l’aparell , ja dormia. La Salut em comentava que creia que anant-s’hi acostumant  de mica en mica perdria la por. Tenien planejats molts viatges per fer, sovint destinacions llunyanes, on calia anar en avió. “Som joves... -- em dia – no pot passar tota la vida tement volar”.

 

Després del viatge hem continuat l’amistat amb la parella mallorquina i ens hem anat comunicant al llarg dels vuit anys que fa del viatge, normalment parlem les dones i sempre comentem les sortides que hem fet,  ells normalment les fan en cotxe o vaixell, alguna en avió.

L’última xerrada que vam fer per telèfon, em va explicar una “treta” que li havia aconsellat un company, per passar-li la por i que l’havia posat en pràctica aquest estiu, quan van viatjar a Tailàndia . Ella era la que portava les pastilles a la bossa  de ma i va fer un canvi , li’n  va donar una de més fluixa, de 10 mg. en comptes de la de 20 mg. que és prenia sempre. El resultat va ser que es va despertar a mig vol, convençut que ja havien aterrat. Quan es va adonar que encara estàvem a l’aire es va espantar un xic, però va veure que no passava res, l’avió ni tan sols és movia, és va tranquil·litzar.

 

 L’aterratge va ser una mica més problemàtic , s’agafava molt fort a la meva mà i al seient , estava molt neguitós... fins que aquest  va parar del tot.  “Veus com ho has aconseguit “ –li vaig dir-  “Si, si... –ell em va respondre -  però quan tornen a pujar a un altre avió, jo em prendré dues pastilles.” Això ja ho veurem...  –jo anava pensant.- La conversa encara es va allargar mitja hora més.

 

21/11/2015/ 

 

TOT SOMNIANT...I

Al veure-la de cop, tot el meu enteniment va enfosquir-se dins el meu intel·lecte. La seva bellesa podia més que la meva força de voluntat. En el meu pensament només tenia cabuda la seva dolça mirada. Els seus ulls, foscos com la nit, penetraven dins els meus absorbint totalment la meva atenció. Els seus cabells daurats li queien suaument en voluptuosa cascada damunt les espatlles. La seva olor, com la del narcís en flor, penetrava dins el meu interior, com si fos la prometença de la vida eterna. Cara, ulls, cabells, celles, boca i el perfecte oval del seu rostre, tot era com l’encís desitjat sempre per la meva ment enamorada. 

Però una vegada començat l’encantament en la seva formosa fisonomia la meva mirada davallava lentament per la seva persona. I si la cara era la perfecció de les perfeccions, no trobo les paraules adients per descriure l’escultural bellesa de la resta del cos de la meravellosa criatura. 

Com un perdut sacerdot de la primigènia edat antiga m’agenollava als seus peus i l’adorava com a deessa. Mai els meus ulls han admirat tan gran beutat. I ella, la vestal dels meus somnis jugava insistentment amb el meu amor. Unes vegades em rebia amorosa i responia a les meves carícies amb les seves. L’amor era patent en cada una de les paraules i els gests que repetíem ambdós mil vegades. Aquell t’estimo era cantat com un salm als déus de l’amor. L’entesa dels nostres cossos i les nostres ments era una mostra del nostres pensaments a l’uníson. Les nostres trobades ressonaven melodioses en l’espai com un cant celestial. 

Altres, inconstants com són sempre les dones, fugia del més lleu contacte. Tan sols la lleu pressió de la mà, semblava ofendre la meva dolça criatura. Aquests eren els dies de l’entesa espiritual. Llegíem i comentaven algun llibre asseguts al banc del parc. Parlàvem de flors i d’ocells. Conversàvem de poesia, dels colors de la natura i de les primeres estrelles que il·luminaven el firmament. Jo sempre pensava enamorat que allò representava la dolçor de la tardor  comparada amb el sol ardent de l’estiu. 

Les estacions de l’any, com la mateixa vida, comporten canvis en el tracte dels amants. Tardes xafogoses de fervent amor, de petons i abraçades, de petites perversions, com a promesa de millors, en una vida en comú alegre i divertida. 

Tardes assossegades de lleure i de cultura. Tardes amb paraules de significat poètic per apaivagar els sentits i unir les animes. Tardes de cultura, de front tocant a front, com si les idees poguessin comunicar-se amb el mer contacte amical. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

QUAN ENCARA NO ESTA TOT PERDUT

                                              

Em vaig perdre em el laberint del meus pensaments. El meu cos estava allí, però la meva ment s'havia allunyat en el temps i en l'espai, rememorant diferents episodis de la vida passada. Pel meu cap es succeïen saqüències viscudes com si es tractes d'una pel·lícula, a voltes dramàtica i a voltes comèdia, mentre l'orador estava exposant tot aquell reguitzell de paraules eloqüents i conciliadores, fent promeses a tort i dret, mortificant als seus adversaris i venent-se l'ànima per aconseguir convencer-nos a tots els presents que ell i seu partit, eren els poseïdors de la raó i la veritat absolutes.

Per mi, ja podia cantar missa, a aquestes alçades de la vida tant se me'n dóna el blanc com el negre, jo que n'he viscudes de tots colors!..., però en el meu estat no puc evitar que em portin a la sala d'actes cada vegada que hi ha un esdeveniment extraordinari, on ara diuen que és casa meva, i t'agradi o no, no em toca altra remei que aguantar metxa.

De vegades ens venen a cantar, altres vegades a fer música o teatre i m'ho passo molt bé, perquè jo sempre he sigut una mica "farandulero", però quan toca alguna xerrada o alguna arenga política intento desaparèixer, perdre'm en els meus pensaments i en els meus records, ja que no puc fer-ho amb les meves cames.

Encara que la maleïda malaltia no em deixa que m'expressi verbalment, encara que hagi perdut la parla i els que m'envolten es pensin que no hi soc, la meva ment esta intacta i amb el pensament puc tornar a reviure moments com aquells, de quan era jove i anava amb bicicleta a ballar al poble del costat, on ja vetllava a la que més tard seria la meva dona.

Precisament un dia, per la festa major, en arribar al poble vaig ensopegar amb un roc i la bicicleta i jo vam baixar rodolant fins a la riera, amb tanta mala sort, que a més de quedar moll com un ànec em va quedar el peu de revés.  El que em va saber més greu va ser arribar amb el peu trencat i dir-li a la Lola que segurament estaríem una llarga temporada sense poder tornar a ballar.

Mª Rosa Boatella. - Novembre de 2015

UNA ESTRANYA SENSACIÓ. II. Relat negre.

La meva criatura literària és a punt de néixer. Sobtadament escolto altre cop la veu, suau, però insistent i tallant alhora, amb molta més força que fa una estona. No com fins ara que era una insinuació, ara airada exclama una ordre:

¾    No! Només dues pagines!!! 

El meu cap i el meu cos  es revolten, girant-se d’un costat a l’altre. La meva criatura, no acabada de néixer, plora mentre fineix entre els signes blaus de la pàgina. 

Una vegada i un altra en aquest moment de desesper noto l’aire gèlid que omple l’habitació com una premonició de la curtedat de la vida. Sobtadament una figura estranya és asseguda davant meu, a l’altre costat de la taula. El seu rostre sense expressió en fita cara a cara. La seva pell és blanca com la del que viu sempre a la nit, la part fosca de l’existència. En els seus ulls, clars i freds com l’aigua d’un estany glaçat, no trobo gens de misericòrdia. Només em mira, com si fos simplement un objecte qualsevol. El seu somriure estereotipat tampoc denota cap desig d’amistat, simplement és el d’un ésser, un esguerro, que compleix una missió mil vegades realitzades sense sentir cap penediment. 

Mirant-me fixament com si volgués gravar les seves paraules en el meu cervell a foc roent em diu:

¾    Per acomiadar-te, vaig dir en el meu missatge sense paraules, que només dues pàgines i tu vols enganyar-me. 

L’aire gèlid torna a omplir la petita oficina. El meu cos, abandonat per la inspiració, llisca del seient i retorçant-se de boja fúria queda esllanguit damunt el terra. El nadó de la meva creació fuig sense destí. Novament m’assec a la taula. Aleshores, un full de calendari cau entremig dels dos amb un trist epitafi escrit amb tinta negra:

¾    Queda poca estona, ja.

El miro, com suplicant una mica més de no sé què, potser de tot, esperant tal vegada trobar un breu somrís en el seu inexpressiu rostre. Només mou una mà i el seu dit escardalenc assenyala el full i mirant-me sense mirar-me parla:

¾    És compleix l’hora. 

Intento negociar una mica més de temps. Sense donar cap resposta i quasi sense moure l’aire de l’estança desapareix la negra figura. Només queda el seu olor ranci i una certa fredor. Esperançat vull entendre que se’m permet acabar el meu missatge a la posteritat. A qui em vull dirigir quan sé que el meu seguici serà curt.  

Reunint les minses forces que mantenen en vida el meu esperit prenc novament la ploma i posant-la damunt el paper escric. Només una ratlla tremolosa ressegueix el full en una trista davallada cap el marge inferior. Lentament doblo el cap i el meu cos queda lassat sobre la fusta.  

Miquel Pujol Mur.

CALDORÍFIC

 

(Calia inventar-se una paraula.... CALDORÍFIC)

Encara penso en la meva àvia, ja fa una pila d’anys. Jo nomes era una nena i cada vegada que estava malalta la iaia em feia un caldorífic ben calentó, que anava molt bé per  tallar els mals d’arrel i de veritat, que el dia següent, després haver-ne pres unes quantes tasses, ja em marxava la febre i m’anava trobant millor; llavors encara seguia prenent-ne un parell de dies més i aviat estava com nova. Era una espècie de caldo que jo em creia fet d’herbes i verdures.

 

El caldorífic, tal com ella l’anomenava, feia suar,  t’eliminava toxines i et purificava la sang. Tenia força bon gust i jo me’l prenia contenta, però un dia vaig descobrir un dels ingredients que contenia, i per poc em  moro del fàstic. A més d’algunes herbes aromàtiques, com timó i matafaluga, també ceba, api i pastanaga, al brou hi bullia un tros de serp blanca. El dia que la vaig descobrir al fons de l’olla em van entrar unes ganes de vomitar i ja no en vaig voler mai més. Llavors ja era més grandeta i preferia prendre una aspirina i suar una tarda que aquell horrorós caldorífic.

21/11/2015/

 

 

UNA ESTRANYA SENSACIÓ. I. Relat negre.

Sóc assentat a la cadira giratòria davant de l’escriptori. La llum és minsa, només una mica de claror em deixa albirar el blanc full de paper. Tot en l’habitació és foscor, ja que tinc por de què les idees en un ambient lluminós escapin del meu pensament. 

Sento una veu aguda com el tall d’un bisturí que xiuxiueja rere meu. Suau  ressona, malgrat tot, amb un to de peremptòria ordre. Cada vegada que l’escolto una fredor m’estreny el cap com si una argolla de ferro, freda com el gel, em premés el crani.   

Poc a poc, començo a moure la mà, millor dit, a fer lliscar amb suavitat la ploma. Seguidament el paper s’omple d’estranys signes cabalístics. La mà mentre escriu, nota el tacte fresc del paper, impulsada pel desig de donar vida a totes les frases. 

Sento una porta que xerrica com a preludi de la presència no volguda. Al mateix temps aquest esser visitant deixa l’aire impregnat d’una melancolia que vol transmetre al meu cervell, junt amb vells pensaments. No puc més, m’he posat neguitós, només les paraules martellegen dins meu. Em dono un cop a la templa com si d’aquesta violenta forma pogués fer callar totes les dubtes que m’omplen. 

Posat dempeus miro a un costat i l’altre. Tot resta fosc i en silenci. Només una ranera dèbil com la d’un moribund en el darrer moment trenca amb el seu so, les ombres i la negre foscor. Un vent bufa suaument rere meu. És com un aura amenaçant que refreda, glaça i gela les meves idees. L’estranya sensació en fa tremolar. Els meus cabells, pocs i grisos, s’ericen amb senyal de temor. Les ulleres em patinen damunt el nas com a mostra d’indefensió.

¾    Quin serà el meu trist destí? 

Finalment, malgrat que espaordit i tremolós torno a seure a la cadira. Els meus ulls esbatanats girem a tort i dret mirant el tenebrós habitacle dels meus somnis inquiets. Amb por, una irrefrenable por, prenc novament la ploma i retorno a dibuixar gargots. Primer una a; després la pe; fent un esforç la recaragolada r;  a continuació aquella que la mare em deia mentre cridava la meva atenció, la e; i així fins acabar tota la paraula: aprensió. Una forma menys barroera de dir por i potser també repugnància.  

Els dits posats al voltant de la ploma em queden garratibats i com garfis s’entrecreuen en el cos de l’estilogràfica. Lentament avanço, noves lletres omplen l’espai impol·lut i novament trèmolo. La veu, però, tallant torna a repetir la frase que refreda el meu entusiasme. Obedient al seu mandat escric, prou. Prou que ho sé, però necessito més. Aleshores, la incomprensible barrera que componen el temor, la inspiració i la insatisfacció, fa que torni a emplenar de signes rars el full blanc i eteri. 

El meu cos es recaragola com posseït pel dimoni. El meu ventre s’infla de noves idees i noto les contraccions del dolor del part. Un mal cruel que com  punta de llança travessa el meu cos. La sensació punyent corre per tots els meus sentits, des de baix fins el punt més profund del meu cervell. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

LA LLEGENDA DE SETCASES.

 Fa pocs dies visitàvem el poble de Setcases. Un bonic poble preferentment dedicat al turisme que atreu la propera estació d’esquí de Vallter.  El lloc és  un indret formós on respirar l’aire pur de les muntanyes amb cimes de 2000 m. i admirar la seva bellesa.         

Mentre passejàvem per la població llegíem uns plànols on havien escrit diferents curiositats de l’entorn i com sempre m’han agradat les llegendes passo a transcriure la de la creació del nucli de Setcases. 

L’origen llegendari de Setcases, explicat pels nadius i que ha anat passant de generació en generació, es remunta a un dia de fa molts anys, quan un pare amb els seus set fills, pujats de la terra baixa, pasturaven el seu ramat al pla dels Hospitalets.  

Sobtadament el temps va empitjorar i va començar a nevar. Els set germans, alarmats i meravellats perquè mai no havien vist tal cosa, s’afanyaren a fer-li saber el prodigi a llur pare, que era cec.  

Li explicaren que queien del cel flocs de llana blanca que en arribar a terra es convertien en aigua. El pare es neguitejà, sabedor que la nevada podia allargar-se molts dies i arribar a congelar l’herbatge, els manà marxar corrents fins a trobar un saüc florit, per tal d’evitar que les ovelles morissin de fred o de fam.  

Arribats al lloc del que ara és Setcases, deixaren enrere les últimes volves de neu i veieren la flor de saüc. En aquest lloc, cadascun dels fills hi va bastir una cabana que més tard foren cases. Aquestes van ser les set cases que donaren nom al poble. 

La llegenda s'allarga amb que poc després els germans localitzaren una veta d'argent en plena muntanya. El descobriment arribà a oïdes del mític rei Marsil, el qual viatja fins a Setcases i extragué gran quantitat de metalls i riqueses, amb els quals fundà la ciutat de Marsella. 

Setcases celebra la festa major per Sant Miquel, el 29 de setembre. Un grat lloc per passejar i també per gaudir d’un bon àpat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PASSA A L'ESCOLA

(Bulling)

 

Com cada dia el Roger sortia de l’escola emmurriat, fins aquell curs havia estat un nen feliç i portava molt bé els estudis. Aquell curs que feia el onze anys les coses van començar a anar malament, dos amics seus havien canviat d’escola, a ell li havien posat aquelles ulleres que no li agradaven gens i és trobava sol davant d’aquella colla de ganàpies que es mofaven d’ell dient-li “quatre ulls” , “gordinflon “ i altres fineses... la Laia que abans era amiga seva, ara també s’havia passat a l’altre bàndol. Les pitjors eren les nenes, des que havia arribat la Raquel, un any més gran,  tot  girava al seu voltant, tots feien el que ella deia, les nenes la volien imitar  i als xicots els feia anar de corcoll i als que agafava de cap d’esquila ja els havia tocat el rebre. Al Roger i algun altre nen sempre els menyspreava i els feien tota mena de befes.

 
Aquell migdia el nen anava especialment capficat , que fins tenia ganes de plorar, però l’havien amenaçat si deia res a ningú. Quan arribava prop de casa va sentir una moto que parava  a prop seu. Era el Toni, el seu cosí gran, de dinou anys, que vivia al poble del costat. Es va alegrar molt de veure’l, anava a portar un encàrrec  a la seva tia, la mare del nen. Com aquesta encara no havia arribat van parlar una estona mentre l’esperaven per dinar.
 

El Toni  aviat es va adonar que alguna cosa li passava al menut i no va para fins que el petit li va explicar el que no havia dit  mai a ningú,

¾   És burlen de mi a l’escola i em fan bromes de mal gust.
¾   Qui són aquest carallots.
¾   Les nenes, sobretot,  la Raquel...les demés la segueixen
¾   Ja l’aniré a veure una estona.
¾   No, no  ho facis, que encara és burlaran més de mi.
¾   No et preocupis. Tinc un pla per deixar aquestes noies en ridícul.
¾   No, no , no diguis res, per favor .
¾   No et preocupis. Tu si em veus per allà fes veure que no em coneixes, ni em diguis res.

Va convèncer un xic al seu cosí, no massa. L’endemà a la sortida de l’escola, un moto parada i el Toni a sobre, fent veure que parlava per mòbil. Al sortir la Raquel i dues noies més es van fixar amb ell i van començar a xiuxiuejar, i mirar-lo descaradament. El xicot els va somriure, quan van passar per la seva vora els va dir,
¾   Encara aneu a l’escola de nens , si esteu fetes unes jovenetes?
¾   Tu si que estàs per parar un tren.. –i van marxar mentre reien.

El xicot va a parèixer un parell de dies més al voltants de l’escola i les tres noies ja anaven directament a xerrar amb ell, era maco i ben plantat i era gran, no com els nens d’allà. Llavors va estar algun dia sense acudir al lloc. El cinquè dia, va aparèixer la moto sola ben aparcada i el Toni es va barrejar entre els pares que anaven a buscar els fills. Al sortir les nenes van veure la moto i no el van veure enlloc estranyades. En aquell moment sortia el Roger, solitari com sempre i es van abraonar sobre d’ell,

¾   Mireu el quatre ulls, amb el posat d’una garsa acollonida.

¾   Un botifarró amb ulleres. – fa l’altra, mentre li feia una estrebada a la motxilla.

¾   Ja, ja i a sobre es vol fet el set-ciències...

¾   De sobte una veu coneguda va ressonar darrera seu,

¾   Caram aquestes noietes tan simpàtiques. No sabia que tinguéssiu la peculiaritat de burlar-vos del més dèbils.

¾   És un desgraciat –fa la Raquel tota altiva- un inútil acovardit.

¾   No t’ha dit ningú que ets una descarada i una amargada que no tens res més a fer i et dediques a amargar la viada als altres

¾   Tu que t’has cregut, que perquè ets guapo pots dir-me el que haig de fer.

¾   Si torneu a molestar a aquets xicot o a algun altre, ja em cuidaré que us expulsin de l’escola.

¾   Hu, quina por!  Estúpid, ets un estúpid –bramava la Raquel, les altres restaven mudes.

Amb els crits que donaven , un gran nombre de persones es va reunir al voltant seu. El Toni es va dirigir a les persones que els envoltaven , entre elles hi havia director del centre.

¾   Aquestes noies son unes prepotents i farsants . Tenen alguns nens ven atemorits.  

¾   Alerta el que dius. – fa la Raquel

¾   Tu ets la que ho manega tot , fas seguir les altres i menyspreeu els més petits

¾   Tu que saps. Que potser pots demostrar alguna cosa?.

¾   Tinc unes gravacions al mòbil que avalen el que dic

 

La Raquel va empal·lidir. Les altres no deien ni mu. Un altre nen  que anava enganxat a la mare  va replicar.

¾   És veritat mama, a mi també sempre m’insulten i m’espatllen les coses.

El director, que fins aquell moment estava observant va intervenir,

¾   Deixem  les coses aquí, d’aquestes noietes ja me’n encarrego jo. Demà veniu les tres al meu despatx i en parlarem.  Us prometo que no us tornaran a molestar.

 

La Raquel va ser expulsada de l’escola, ja era de la tercera que la feien fora. Les altres noies van prometre que  es comportarien. El Roger mai agrairia prou al seu cosí que aquell dia s’haguessin trobat, mentre que els pares del nen van quedar al·lucinats del enrenou,  ja que mai havien sospitat res. El que ningú sabia és que el Toni de petit havia també sofert el bulling en la seva pell .

 

28/09/2015/

VA PASSAR UNA HORA BUSCANT EL MITJÓ VERMELL. II. Relat negre.

El record ennuvola el seu subconscient. El malparit la va atraure a la perdició amb paraules dolces, malgrat que encara fos una quasi una nena. La va drogar, en va aprofitar-se i després la va entregar a altres. Fins que la mare va poder recollir-la a l’hospital i portar-la a casa amb la quasi vana esperança de que revisqués. El pare, ja tocat del cor, no va resistir l’embat de la desgràcia i va morir. 

Tots aquests fets enfosquiren la mirada i arrugaren el front del Ramon. Traient-se de darrera del pantaló un gran ganivet de cuina s’hi va abalançar damunt. Una i altra, i moltes més vegades el ganivet s’alça clavant-se sense misericòrdia en les entranyes del desgraciat drogoaddicte. Sense compassió i no fent gens de soroll, ja que la primera ganivetada va esser al coll, el ganivet va complir la seva feina. Enfonsar-se en la carn tova. Tallar teixits, trencar ossos, tot el que trobà al seu pas fins a convertir un pobre home en unes restes informes. Estranyat va descobrir que interiorment el sàdic treball l’omplia de satisfacció. Finalment amb gran esforç va recollir i llençar al clavegueram el cos de l’Eudald. Trigarien a descobrir-lo i aleshores les bestioles de sota terra ja haurien fet bona part de la seva labor. 

Va tornar a casa i va ficar dins la rentadora tota la roba ensangonada. A la mare no li estranyaria gens. En moltes ocasions quan anava a la discoteca ho feia per evitar el fum del tabac, la suor, algun perfum cridaner i alguna que altra taca. 

Però no va saber trobar el mitjó tacat de sang. Escolta novament el soroll de la rentadora. Llavors reviu el gest de complicitat de la Raquel i respira profundament. Li neteja amb un mocador de paper els exsangües llavis i agafant-li la mà s’ajeu al seu costat. 

Miquel Pujol Mur.

VA PASSAR UNA HORA BUSCANT EL MITJÓ VERMELL.I Relat negre.

El Ramon és va passar una hora buscant el mitjó vermell. Avui ha estat un matí de amarg despertar com si les ombres nocturnes continuessin dansant sense parar en el seu interior. La memòria es resisteix a recordar que va succeir ahir. Escolta un sospir cansat en el passadís i espantat obre la porta i corre a l’habitació de sa germana. 

La troba com sempre vestida amb el camisó, com sempre, entresuat i arrugat. Està caiguda a la vora del llit i no té esmà per aixecar-se i deixar-se’n caure. La mare deu haver sortit a treballar. Mira el despertador de la tauleta i queda sorprès al veure les busques assenyalant les dotze del migdia. 

Ajuda a incorporar-se a la Raquel i posar-se dins el llit. Aleshores contempla el seu bell rostre que ell sempre recorda com era abans, malgrat ara les babes l’enlletgeixen la cara al baixar per les comissures del llavis. En el seus ulls, de color d’ametlla clara, per una vegada el sorprèn com una llumeta, una minsa senyal d’intel·ligència i al mateix temps de complicitat. Només ha estat un breu instant, però el seu cor s’omple d’esperança. 

Aleshores mirant el rostre esblanqueït, la fina pell i l’arc suau de les celles de la Raquel torna a reviure com en una mala pel·lícula, en blanc i negre, els fets de la darrera i oblidable nit. 

Va insinuar a l’Eudald trobar-se per comprar-li una quantitat de cocaïna. El va citar a l’una de la nit, a l’amfiteatre del parc i sota del gran avet.

¾    Tard, la vols comprar la droga.- Contestà amb petulància l’Eudald.

¾    És que he de manllevar algun diner. Quan la mare...

¾    Sí. Quan s’hagi dormit l’obriràs la bossa i li robaràs els “quartos”.

¾    Com ho saps?

¾    Nen, que ja començo a ser ocell de llarga volada. 

Però malgrat els dubtes va acceptar. També en necessita de diners  per pagar el seu propi vici. A l’hora fixada el Ramon l’esperava sota el gran arbre. Poc desprès escoltava un xiulet, sempre xiulava l’Eudald. Va contestar també xiulant i en pocs instants es reunien.

¾    Quantes dosis en vols, tinc cocaïna i també d’altres.- El somrís cínic del fanfarró encenia al jove per dintre omplint-lo d’amargura. - Ah! Continua el camell.- Vigila perquè a casa teva no hi teniu gaire resistència. Què fa la teva germana?  

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.

TEMPS DE GUERRA

L’Agnès i la Mercè, la seva mare, s’afanyaven per acabar de fer  bugada a la riera abans no se’ls fes fosc, tot i així quan agafarien el camí de casa ja seria de nit. Aquell dia havien de intentar rentar la roba dels nois, en Lluis, el seu fill i germà i en Josep, el seu company seminarista. Mare i filla havien de fer aquella feina d’amagatotis i en hores inusuals  per no aixecar sospites pel veïnat. 

Eren temps dolents i no es podien fiar de ningú, ni tan sols de les persones més properes a la seva família; el menys pensat podia ser un delator. Els nois romanien amagats en unes coves a la muntanya, a una hora i mitja de camí, des de casa seva.   



Mare i filla havien de fer aquella feina d’amagatotis i en hores inusuals  per no aixecar sospites pel veïnat.  Eren temps dolents i no es podien fiar de ningú, ni tan sols de les persones més properes a la seva família; el menys pensat podia ser un delator. Els nois romanien amagats en unes coves a la muntanya, a una hora i mitja de camí, des de casa seva.

 

Aquell dia, les dones restaven en silenci, feia un fred infernal i la Mercè, la mare, estava capficada en els seus pensaments.  Pensava en el seu home que s’havia mort feia cinc mesos:  Pobre Joan, es va haver de morir amb la gran pena de no poder veure per darrer cop els seus dos fills grans, la malaltia i la manca de medecines no li van perdonar ni un dia de vida.

 



La dona seguia pensant en tot el cúmul de desgràcies que els portava aquella maleïda guerra, la qual, a la seva família no els anava ni els venia, ni l’havien demanat.  Ells eren molt humils, però vivien tranquils a casa seva, tenien cinc fills com cinc sols, sans i treballadors, els tres  grans ajudaven a pujar la casa i si convenia també feien jornals a fora.  I ara la família desfeta: el marit mort, el fill gran amb vint-i-dos anys al front i des de feia vuit mesos sense cap notícia de ell, el segon en Lluís, que era el bessó de l’Agnès, de dinou anys, ja en feia un que estava amagat al bosc com si fos un criminal, però son pare va dir que el seu segon fill no aniria al front, que faria mans i mànigues per evitar-ho.

 



La Mercè va mirar a les muntanyes cobertes de neu i li va venir un calfred mentre plena d’angoixa li deia a l’Agnès:

¾    Pobres fills meus!,  com han de patir per aquests mons de Déu!, amb aquest fred i aquesta neu!.

¾    Mare, no patiu, són joves i valents i segur que ja deuen haver encès alguna xera, nosaltres també en passem de fred. - Contestà la noia tota seca.



La dona callà, però va pensar: A aquesta li’n passa alguna, fa dies que no és la mateixa, gairebé no parla, cosa rara en ella, menja poc i l’altra dia se li veia que havia plorat molt, però amb el que estem passant tampoc es estrany que plori, te l’edat de festejar i tots els nois són al front o estan amagats, a més a més aquest Nadal ha estat el més trist de les nostres vides. Encara recordo els nens quan eren petits, jugant i rient tan feliços amb les quatre quincalles que els cagava el tió... . Ai! no crec que ens en sortim: Sospirà la Mercè.

 



Quan varen recollir les coses per anar-se’n ja era ben fosc, van encendre un llumet de carbur i agafaren el camí de retorn a casa. Caminaven de pressa, tenien ganes d’arribar i escalfar-se davant de la llar de foc que la Roser i en Pau, els petits, ja devien tenir ben encesa des de feia hores.

 



Tot pujant pel corriol que venia de la ribera i abans d’agafar el camí principal, la Mercè va aixecar la vista i va mirar cap al cel, aquell cel fosc i sense lluna s’anava tornant rogenc amb una mena de raigs ondulants, en diferents tonalitats entre carbassa i vermell.  Era una visió fascinant, la noia també s’adonà del fenomen i les dues dones es van abraçar paralitzades i plenes d’estupor, era la primera vegada que veien una cosa semblant, un cel ple de color amb un fons de negra nit.  La mare va ser la primera en reaccionar i va donar presses a l’Agnès.

¾    Correm..., afanyem-nos, els teus germans deuen estar ben espantats, només ens faltava això!, tinc un mal pressentiment, la meva padrina sempre deia: “senyals al cel, treballs a la terra”, i els vells són savis.

 



En arribar prop de casa ja van veure en Pau que les esperava amb la porta oberta tot saltant de content i fent anar els braços amunt i avall.

¾    Mare, mare...ha tornat en Vicenç!,  ha tornat en Vicenç!

 



Les dones van deixar-ho tot a terra i van entrar a casa d’una revolada. Dins, un Vicenç brut, barbut, prim i famèlic s’estava menjant un plat d’escudella vora el foc. La Mercè quan el va veure va fer un esgarip:

¾    Fill meu que t’han fet!?



 

En Vicenç havia perdut un peu al front d’Aragó, després de moltes penúries l’havien declarat inútil i l’havien enviat a casa. Ell sabia que a casa no li tornarien el peu però es recuperaria i no hauria de tornar al front, per ell la guerra s’havia acabat. Així els ho va explicar.

¾    Pensa mare que quan em van ferir al meu costat van morir un munt de companys, ells no que no podran tornar mai més a casa seva.



 

Entre tots es van fer un bon tip de plorar.  Aquesta vegada a la Mercè, els senyals del cel li havien portat sort, dins de la desgràcia.



 

L’Agnès, al llit, no podia dormir, no s’havia atrevit encara a dir-li res a la seva mare. Haurien sigut massa emocions en un sol dia, però a l’endemà per força li hauria de dir que feia tres mesos que no li venia la regla, de demà no passava que li ho digués. La mare segur que ho entendria que s’havien enamorat amb en Josep, el seminarista, company d’amagatall del seu germà Lluís.  Ella era l’encarregada de porta’ls-hi l’avituallament fins el lloc convingut, on els dos, o un o l’altre ho anaven a recollir.  Entre tantes anades i vingudes, van poder més les ganes i el desig que la por de pecar i va passar el què va passar.

 



En Josep li va jurar i perjurar que quan s’acabés la guerra deixaria el seminari i es casarien. La noia estava segura de que així seria i es va adormir pensant que potser quan el seu fill naixeria tot aquell malson de la guerra ja s’hauria acabat.

 

 Nota.-   A mitjan gener de l’any 1938, en aquesta zona del Berguedà des de on escric aquest relat, m’han explicat i esta documentat de que s’hi va veure una Aurora Boreal.

 

També vull dir que potser parlar de la guerra civil espanyola ja esta molt gastat, però jo amb aquest escrit vull fer un homenatge a la gent del carrer, a la gent normal sense ideals polítics, a la gent que no feien mal a ningú, que tan sols volien que els deixessin viure en pau i que la guerra els va desfer les famílies i la joventut.

 

M. Rosa Boatella.           



 

UN GREC MAR BLAU.

Continuo insistint en la meva mala poesia, però què en algun moment m’entreté i diverteix. Desitjo no la rebutgeu.

 

 Gaudir del blau del mar

notant el cos la sorra.

Sentir del sol la força

tenyint la pell de llum.

 

El cos és feble

la vida és curta

la llei del poderós

ressona cruenta.

 

La incessant dansa

de números i xifres

marceixen del poble

les noves il·lusions.

 

Tal vegada serà

el desitjat dia

quan els diners,

deixaran arribar

la pau esperada.

 

Miquel Pujol Mur.