L’ARBRE DEL TEMPS.

La poesia o el poema és la meva assignatura pendent. Crec que no és del meu tarannà malgrat hi ha persones, benintencionades, que em recomanen ho provi. Aquesta i altres que vull publicar seran la mostra de la meva incapacitat.

Mancat del sentit del ridícul us proposo aquesta lectura.

 

Sota l’arbre jove,

la fosca ombra

de la callada tarda

els sentits amanyaga 

dels joves amants.

 

Sota el frondós arbre,

la plena ombra

al caure la tarda

s’escolten els sospirs

del furtius amants.

 

Sota l’arbre vell,

d’esclarissada ombra

en la tarda plena

s’escolten les paraules

dels vells amants.

 

Sota l’arbre caigut,

de branques batudes

ja no s’aixopluga ningú

només els records

d’antics amants. 

 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PESANT LES PARAULES

(300 grams de paraules i un rajolí d’imaginació)

La Puck feia estona que és barallava amb la balança i les paraules . Havia de fer un treball amb 300 grams de paraules i per més que en posava a la balança, l’eix del pes gairebé no és movia del zero.

Primer va posar-hi les paraules curtes i tendres: infant, cant, flor, dolçor, manyac, rosa,  cel, blau, somni, amor, bes, suau, brecs, cor, dits, aire ...

Després ho va provar-ho amb de  més fortes i contundents:  soroll, enveja, mort , part, capficat, tasques,  atmosfera, violació, assassinat, garratibat, odiar...

Llavors va intentar-ho amb unes de llargues i sorolloses: amalgamar, projectes formigueig,  ensulsiar, descarrilament,  ambigüitat,  desempallegar , aprofitament, vanagloriar, subordinat ...

També en a buscar d’exòtiques, per veure si funcionaven: fitominia, naronger, mitomania, agavàcia, rubiàcies , vitàcies, basel·làcies ,  ginkgo-biloba , wakame, kombu ...

Va provar amb algunes molt estranyes , d’aquelles que ningú sap que volen dir: endogàmic,  cinetropismes ,  esbatanar , juncàcies, adventina, nihilisme.

 Res, la balança només pujava dos o tres grams.. i per arribar a tres cents... “Que poc pesant les paraules”  -pensava -  Cansada, esmaperduda de tan cavil·lar  es va posar les mans al cap i va tancar els ulls . Va respirar a fons intentant no pensar en res;  encara que les lletres enganxades, acudien en tropa a la seva ment.  Va romandre allà quieta, immòbil,  una mitja hora ben bona.  De sobte un seguit d’emocions i sensacions van aflorar dins seu... gratitud, afecte, amor, alegria, tranquil·litat...  Una idea acabava de creuar el seu cervell. Ja està...  ja ho tinc!!!. Intentaré fer una barreja amb les  emocions i  sensacions  que he experimentat, llavors i afegiré els sentiments amb una certa dosi de somnis i d’il·lusions.

Van sortir una varietat de paraules inimaginables que s’amalgamaven:  agraïment, amistat, respecte, empatia, crear,  perdó, lucidesa, tendresa,  afecta, amor, passió, joventut, senectut, poesia, volar, espai, acollir, escoltar, alegria, esperonar, ascendir, dignitat, respecte, ensenyar, comprendre, pau, ajudar.... i moltes més anaven fluint de la seva ment oberta  . Així que les anava posant a la balança, l’agulla es va començar a moure i lentament va començar a pujar i  pujar.   Suavitat, harmonia, projectes, energia, surar,  solidaritat, estimació, embranzida,  anhels, llibertat, equilibri...

Just quan posava la paraula CREIXEMENT, faltaven només cinc grams, i al posar-hi COMPARTIR la balança va marcar  els 300 grams justos. Va respirar tranquil·la . Ho havia aconseguit. Ara ja podia anar a dormir tranquila.

24/09/2015/

 

TRANSÈQUIA 2015.

El diumenge 15 del present mes en participat en la 31 edició de la Transèquia. Si la memòria no em falla aquesta és la quarta vegada que fem el camí que ressegueix la baixada del l’aigua des de Balsareny fins el Parc de l’Agulla a Manresa. Tres vegades van estar de manera oficial i un altre d’oficiosa, per pur plaer de caminar.

 

Aquest any, segons dades, uns aproximadament 4500 participants van participar a fer el camí que davalla al costat de l’aigua. Malgrat s’han iniciat unes noves singladures la previsió meteorològica va fer que moltes  persones dubtessin a realitzar la cursa.  

 

Un camí planer i fàcil sense pujades, només seguir el curs de l’aigua. El temps va fer més fàcil el nostre passejar; un dia fresc amb un sol present però un xic tímid, que ens permetia fer exercici sense cansar-nos. 

“La Sèquia de Manresa és un canal construït al segle XIV que porta l’aigua del riu Llobregat, des de Balsareny, fins a la capital del Bages. La va projectar el mestre Guillem Catà i es considerada una de les principals obres d’enginyeria hidràulica de l’època medieval”.

“Però el major èxit d’aquesta gran obra pública és que, sis segles després de la seva construcció, continua en ple funcionament i subministra l’aigua a la ciutat de Manresa”.  

Tranquil·lament van fer el recorregut observant aquest any que els ànecs, que en anteriors edicions niaven en llocs propers a l’aigua, no hi eren. No sé esbrinar si encara el temps no era propici per causa de la variabilitat atmosfèrica o per altres causes alienes. 

Un jorn a compartir i moltes vegades serveix per escoltar les paraules o converses d’altres caminadors. Aleshores et donés compte, si eren jovent en temps de canvi escolar, passar al batxillerat per exemple, que els problemes eren i són els mateixos que molts anys enrere.  

Els serveis i els avituallaments van ser força correctes. Sempre sorprèn que en una caminada et donin el clàssic entrepà a la sortida de la ruta. Però sabent-ho d’altres anys, també t’ajuda a mantenir el cos actiu.

 

Ara hem de pensar, però manquen molts dies encara, si ens serà possible repetir l’any proper.  

La ruta va ser bona però quan finalment detens el teu caminar és quan t’adones que has fet el 24 o 25 quilometres. Les nostres cames i el nostre cos en general bé, però el cansament hi era. Tal vegada, potser els anys també tenen certa importància. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

UN ESTIU DE SOMNI

Realment els estius de somni... algunes vegades els hem somiat i en d’altres ocasions... potser el somni s’ha fet realitat.

L’estiu passat vaig somiar que feia un viatge meravellós i a més coneixia una persona fantàstica, ni més ni menys, la meva mitja taronja! Jo estic per merèixer, però no per vocació, les coses han anat així. Va ser tan bonic aquell somni... que vaig desitjar fervorosament que es fes real! Sempre he sentit a dir que el que anheles amb tota l’ànima, només cal que ho vagis repetint, moltes vegades, i al final “gairebé sempre” s’aconsegueix.

Tot i seguir molt bé els consells, aquest estiu, amb tota la crisi al damunt, la reducció del treball  a mitja jornada, el sou congelat i les pagues dobles hivernades, no he pogut fer cap viatge. Bé, algun dia he anat fins aquí a Mas d’en Bosc a collir timons, i para de comptar. Al final, per no avorrir-me m’he comprat un  llibre de frases fetes: frases boniques, per riure, per somiar, per pensar, per passar l’estona...

Començo a llegir:

Per construir un bell somni, el primer que cal és estar despert

Aixeca't i deixa de somiar, és hora de començar a complir els teus somni

El dia perfecte és anar-se'n al llit amb un somni i despertar-se amb un projecte

La vida sempre t'ofereix una segona oportunitat. I aquesta es  diu... demà

És clar! El primer que he de fer és no somiar truites i passar a l’acció. Començaré a fer plans per demà: Podria comprar-me roba nova i vestir-me d’una manera més moderna;  arribar-me fins a la piscina, nadar, moure’m -si la meva pell canvia de color estaré més atractiva-, anar de marxa els caps de setmana o bé acceptar aquella invitació que em van fer per anar... ui ui ui!

El problema és que quan has passat tan de temps mirant-te el melic, agafes una mandra...! Però què romanços! Potser serà veritat aquesta frase que diu:

Si el teu gos està gras és que no estàs fent prou exercici

Vigilo el Clavell de reüll, és el meu gos. De fet, últimament, sí que s’ha engreixat força. Potser jo no em miro gaire al mirall, o de tant que m’observo sempre em veig igual, però... alguna cosa hauré de fer al respecte!

Segueixo llegint:

Deixa que els teus somnis siguin més grans que les teves pors

La vida és un repte: Viu, sent, estima, riu, plora, juga, guanya, perd, ensopega, però sempre, sempre... aixeca't i continua!

Que boniques... serveixen per donar-me ànims!

Ho tinc claríssim! Demà que començo les vacances, iniciaré també una vida nova, molt diferent  a la que porto habitualment. En primer lloc  em treure tots aquests prejudicis que  porto a sobre des de fa molts anys. Bé, no és que jo em consideri molt gran, però tampoc es poc dir que sigui de la primera volada. No vaig pujar de la manera com pugen ara els joves, tot i així sempre he intentat d’evolucionar i m’he adaptat a les noves tecnologies. Ah! Avui, per Internet, en una pàgina d’aquestes que... sembla possible poder trobar la parella ideal... en fi... hi havia una mena d’anunci que m’ha cridat l’atenció. M’ha fet gràcia! És curiós, sembla una altra frase de les que llegeixo en aquest  llibre:

Home invisible busca dona transparent per fer el mai vist.

Ostres! Quina dita més enginyosa... he pensat! De sobte crec que m’ha vingut una sufocació. Potser una mica massa atrevida! Però si vull fer canvis a la meva vida, no puc anar pensant el mateix d’abans: “renovar-se o morir”.

Truquen a la porta, és una col·lega. Ja fa anys que es va casar, té fills, maldecaps, de tot i més... Li he explicat els meus projectes i també ha llegit la frase del “home invisible i la dona transparent”. Ha rigut molt hi ha dit: segur que és un fantasma! Després ha fullejat el meu llibre i ha etzibat:

Aquí n’hi ha una de molt bona, escolta bé:

Les 5 regles principals perquè una dona sigui feliç són: Primera, tenir un home  que t'agradi. Segona, tenir un home que et faci riure. Tercera, tenir un home que no t'enganyi.  Quarta, tenir un home que sigui bo al llit, i la cinquena, i més important, que aquests quatre homes no es coneguin!

I també podria ser a l’inrevés, ja m’entens... Se n’ha anat dient que tenia molta feina per fer, i en l’últim adéu a deixat anar: No ets conscient de com et van de bé les coses. Queda, lliga, contacta... amb el fantasma que vulguis però... fes-me cas i  no et comprometis mai amb ningú! Ah! I llegeix la frase següent que també és molt bona!

La següent? Sí, deu ser aquesta que ve al darrere...

La vida és similar a un trencaclosques, cada peça té un perquè, una raó i un lloc. Així doncs no insisteixis a col·locar les peces on no hi caben.

Carai! Que ha volgut insinuar amb tot això? Que jo no puc fer les coses que els altres fan? Voldria dir que ja estic bé tal com estic? Que no cal que busqui res més? Però a mi em sembla que sí que em falta alguna cosa...

Bé, com que fins demà tinc temps per començar a posar en pràctica els meus nous plans, seguiré llegint aquestes locucions tan encantadores:

Si vostè no paga el gas li tallen. Si no paga la llum, li tallen. Si no paga l'aigua també. Així que compte! Si vostè compra ous... Pagui’ls!

Quin riure, això es va fent divertit! Quina bona pensada he tingut de fer aquesta compra. Ben mirat amb aquestes lectures m’ho passo pipa! No és l’estiu que vaig somiar l’altra any, però tant se val! Serà allò que diuen els xinesos... de la sexta felicitat: “és aquella que cadascú busca”.

Mira, aquesta expressió ja l’havia sentit moltes vegades! El final, però, és ben diferent:

Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre és fàcil.... el difícil és: criar un fill, regar l’arbre i que algú llegeixi el llibre!

Realment, totes les coses, més tard o més d’hora, tenen les seves conseqüències. És el que devia voler fer-me entendre la meva col·lega.

Pensant... pensant... sembla que la meva vida no és tan avorrida com creia: “aquell que és sol s’ho fa com vol”,  ningú  no li porta mai la contrària, o li diu que el menjar ha quedat massa salat, o ves a sa saber què...! A més, ara m’adono d’una de molt adient:

Madonna té 54 anys i la seva parella 22. Jenifer Lopez en té  43 i la seva parella 26. Aclarit això, si no tens parella, no et preocupis, el que passa és que potser encara no ha nascut.

Al·leluia! No hi havia caigut! Segurament que la meva mitja taronja encara deu ser un nadó. No cal tenir tanta pressa, tot arribarà quan sigui el moment...!

No val la pena que avui em capfiqui amb aquestes rucades, demà serà un dia nou i... qui sap què somiaré aquesta nit!

Mentrestant, aquí van uns petits desitjos per a tots els meus col·legues relataires:

No deixis mai de somiar. No deixis mai de riure

Ningú és realment perfecte. Atentament: Ningú

7 de setembre de 2015

REFLEXIONS.

El repàs als diaris era exhaustiu. Les darreres eleccions havien fet pagar a la classe política de sempre, la situació actual del país. 

Però el vell mandatari no estava content. Com és que aquest poble sumís, pacient i conformista de la seva sort, que només obria la boca per dir sí, s’hagués atrevit a opinar democràticament mitjançant el vot a les urnes i  dir prou. 

Aleshores des del seu gran tron va mirar cap a avall per mirar al món per un gran espill. Va veure un poble amb poca feina i mal pagada. Cada cop més gent demanant ajuda a les institucions socials del signe que siguin, religioses o laiques. Els menjadors socials tenint cada vegada més cua.  

Va veure un poble demanant treball (Òndia! Que n’eren de rucs demanant això). Gent que se’ls hi va vendre la il·lusió d’un habitatge i ara s’adonaven que van ser enganyats i podien perdre l’aixopluc. 

Mentre, els seus ajudants i testaferros feien fonedissos milions de milions. Diners a l’estranger. Fons d’inversions. Paradisos fiscals. Grans construccions atorgades a dit, que no eren necessàries o que no tenien la qualitat adequada. Tots el mitjans possible gràcies a la enginyeria financera. Comissions, prebendes, nepotisme, tot, en una barreja dantesca. 

I ara aquest poble callat gosa protestar donant veu a uns partits de nova creació. 

Gent al carrer desnonats o sense feina, contrapunt d’una classe financera i política que només parla dels grans beneficis de les grans empreses que donen col·locacions molt ben pagades en els consells d’administració a polítics jubilats. 

Sapristi! Va exclamar, potser l’única paraula que coneixia en idioma estranger. I donant-se compte del gran error comès va plorar penedit. Però mirant l’extracte de la compte corrent a Suïssa va riure alegre i content. 

No va dedicat a cap polític en concret.  

De tot hi ha la vinya del Senyor.

Miquel Pujol Mur

QUINA NIT TAN MÀGICA. II.

En aquest llit de llençols gastats, de màrfegues mig netes, de tovalloles encara precintades, hem complert sense un sol mot el ritu de l’etern acoblament entre dones i homes. Només les paraules entretallades i usuals, mil vegades dites, els sospirs, les sensacions i els obligats gemecs han omplert el trist habitacle. Les frases, sobraven, només hi havia el sentit d’una funció complida sense retrets ni al·leluies. 

Sèiem tots dos, en el llit entresuat per les nostres mateixes essències, mirant encara la foscor de la matinada. A la llunyania, s’escolta com les onades d’un mar enferotgit trenquen contra l’escullera del moll. Com si aquesta fos una roca perduda i deserta en el mar d’aigua. Nosaltres escoltem el seu retruny, tots dos en silenci, després de l’embogit capvespre de la nostra recuperada coneixença. 

Vèiem com els establiments, del fanalet vermell, no com senyal de sana alegria, tancaven, baixant les persianes metàl·liques. Les meuques marxen a casa seva, alegres o tristes segons els ha anat la nit. Les joves caminaven dretes i contentes, generalment, ja que la recaptació ha estat bona. A moltes d’elles hi ha clients que les esperem amb el cotxe per veure obrir-se el nou dia en llocs insospitats. Les bagasses de certa edat, remunten més lentament els carrers intentant completar els diners amb algun client desorientat de darrera hora. 

Tu i jo, sols en la reclosa habitació. Jo m’he vestit, tu t’has cobert amb les cridaneres i minses robes de treball. He introduït la mà dins l’americana, la costum d’ambulant pelegrí sense fe ni creença. Has posat suaument una mà sobre el meu braç. Un somrís amarg ha entreobert els teus llavis i m’has fet un lleu petó a la comissura dels meus com a comiat. Aleshores empenyent-me suaument has tancat la porta rere meu, quedant-te a dins. Travessant la fusta de la porta he escoltat esglaiat un fort sanglot i un crit de tristesa acompanyat d’entretallats plors. Tal vegada llàgrimes de nostàlgia pel que podia haver estat. 

Apressadament, he baixat la tenebrosa escala. En arribar a la porta, he observat amunt i avall, no hi ha ningú. Ni guàrdies ni policies s’amaguen en els portals ni a les cantonades buscant-me. Llavors furtivament com sempre ha estat la meva vida he fugit, cercant refugi al port i a les seves barques, portant en les meves butxaques els diners robats i bruts de sang d’aquella casa de vells aristòcrates.  

Quina nit més màgica de l’amor, dels records i dels diners manllevats malgrat siguin a costa de la vida d’algú. 

Miquel Pujol Mur.

ROVELLONS I LLENEGUES A LA BRASA

Avui és diumenge i farem un dinar excel·lent.  He anat a buscar bolets i he trobat uns rovellons i llenegues per llepar-se’n els dits. La Teresa està contenta, ja prepara les barbacoes per fer-los. Com encara fa bon temps dinarem al patí del darrera. Sempre em deia que jo no sabia trobar-ne de bolets, que només portava quatre camagrocs, algunes cuagres i escassos rovellons, sovint podrits ,  i fredolics. Que la gent de ciutat no estàvem  fets per anar pel bosc .  Ara, però, fa unes quantes vegades que s’emporta una sorpresa, doncs sempre en porto una cistelleta curulla de bons bolets. He descobert un llocs! –li dic.

Els d’avui, són preciosos, només rovellons i llenegues i tota la penya venen a dinar. Mentre la Teresa prepara el caliu per fer-los a la brasa, jo preparo la picada d’alls i julivert, ben barrejat amb bon oli d’oliva. El l’altre barbacoa, es couen la carn i les botifarres, el meus fills en tenen cura. Les dues nores han preparat les taules i les amanides .

Tant els fills, com les nores i els néts s’apunten sempre a aquests  dinars boletaires  improvisats. Tots em feliciten per  la troballa. El fill gran em demana per algun dia venir amb mi, perquè li ensenyi els llocs on els trobo. De moment li dono llargues.

Estem dinant a l’aire lliure, la flaire dels últims rovellons que es van escalivant es barreja amb les aromes de les plantes i flors que hi ha vorejant el patí . És la tercera i última graellada; cadascú s’aixeca per anar a cercar els últims preuats fongs  .  Brindem per la tardor, els bolets i pel qui els ha trobat.

Estic feliç de veure la família reunida i contenta, i jo orgullós de ser-ne l’artífex . Mentre estic somrient per sota el nas, penso en aquell pagès de Vallcebre que ens hem fet tan amics, i sempre que li dic , em té apunt una cistelleta rasa de rovellons i avui també llenegues, acabades de collir. Si que les hi pago a bon preu, però almenys no em canso, i quedo com un rei quan arribo a casa.

20/09/2015/

 

QUINA NIT MÉS MÀGICA.I.

Fugia de la justícia i no sé ben bé quins han estat els passos, o quina la desesperança que m’omplí el pit i, tergiversant els meus pensaments m’han portat al prostíbul de mala mort on t’he retrobat.  

M’he adonat de seguida de la teva presència només entrar a l’enfosquit tuguri. No per veure’t, no, prou difícil és en la promíscua foscor, sinó que em va vibrar la memòria a l’escoltar el so de campaneta breu i alegre del teu riure.  És la mateixa cantarella de l’ocell quan refila enamorat només canviant el to a causa del temps passat. També, segurament, a causa de la beguda i el fum del tabac, fumat o aspirat, dins el xafogós ambient on treballes. 

Impulsat no sé per quina fantasia dels anys perduts, m’he apropat a la barra del bar. M’he adonat de seguida de quina eres, entre totes, al mateix temps que tu t’has fixat en mi. En el reflex brillant dels teus ulls, també he vist la consciència de saber qui era jo. 

Els meus records van fer un sobtat salt enrere, del temps de col·legials i de les tardes d’estiu a la piscina. Més encara, d’aquell lloc amagat on vam donar-nos l’un a l’altre, amb tota la generositat de la joventut. Va ser el primer amor de dos innocents sense visió de la vida. Va ser l’entregar-se sense cap picardia, com qui explora la terra ignota on creu ha de trobar el plaer d’una existència nova. 

Ara, passats els anys, la realitat ha canviat: la noia pudorosa i tendra ha esdevingut una dona que no amaga res del seu cos. Una riota emmarca els meus llavis, amagar penso, tot al contrari. Actualment potser la paraula més adequada és, mostrar, com més exacte, o millor dit exhibir als ulls de tothom. 

Una donota grossa, de pits caiguts i expressió amarga, passa pel teu darrere i apartant-te d’una empenta, sense cap paraula ni cap disculpa, et fa perdre l’equilibri, fent que caiguis damunt meu. Sense apartar-me t’he recollit en els meus braços protegint-te de la caiguda. 

Cos a cos, com en les llunyanes tardes de l’oblidat estiu, ens hem trobat. Pell càlida, mans suades, pensaments perduts i l’irracional sentit del sexe ens ha unit en breus moments, com llavors, però sense gens de la poesia de jovenalla. Ni paraules ni falsos somriures, solament una mà que tiba d’un braç. Seguint el teu callat desig l l’ànsia del meu amor (ha, ha, ha, quina paraula més falsa, segons quina circumstància) hem sortit del bar i ja en el carrer hem enfilat un portal. 

Tu coneixes el camí, potser mil vegades recorregut, amb un lleu cop de cap has saludat al cobrador de hieràtica mirada. Traint-me els diners de qualsevol butxaca l’he donat el que volia. No sé quan ha estat, ni el meu cap hi ha pensat, en aquests instants només importa l’atracció jovenívola del teu cos en la memòria. Tu, fàcilment accessible, i l’agror pels records d’antuvi flueix amb desesperança dins meu.   

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

MAL DE QUEIXAL.

El Joan sempre ha estat un home bo i pacient. Durant la seva vida ha donat sobradament mostres de bon fer i un ànim incommensurable davant de qualsevol adversitat. La seva bonhomia ha estat a prova en diferents ocasions i sempre se n’ha sortit molt bé. 

Però avui camina, amunt i avall, per el blanc passadís del Centre Mèdic. De tant en tant, es recaragola mostrant a la cara el dolor que el tenalla. En altres moments es porta la mà a la galta i prova d’acaronar-la, a veure si així se li calma el punyent mal de queixal. 

Per fi una senyoreta, que segurament en altres circumstancies que no fóssim un diumenge a la tarda hauria estat simpàtica, llança a l’aire amb una veu gens amable un:

¾    Endavant! El proper!- marxant passadís enllà a una altra dependència on s’escolten alegres rialles. 

El Joan obre la porta i saluda al metge que escarxofat en la cadira de braços se’l mira en cara de prunes agres. Sembla, ben bé, que l’han despertat d’una profunda becaina.

¾    Bones - saluda cortesament amb veu dolça.

¾    Això serà per vostè! – Respon amb veu emprenyada el metge- Cadascú sap quin ball li toca en aquesta vida. A mi estar de guàrdia el diumenge a la tarda i atendre malalts a hores intempestives. A veure que li passa?

¾    Doctor, jo, veurà tinc mal de queixal.

¾    Com diu? Mal de queixal. Qui dimonis es vostè per dir-me a mi que sóc el metge el que té. Vostè està molt equivocat.

¾    Sí doctor. Aquí, a dins- i amb timidesa obra la boca per assenyalar amb el dit un lloc dintre la boca.

¾     Calli, calli! Encara me l’encomanarà.

¾    Ah! S’encomana el mal de queixal? Jo creia...

¾    Vostè calli i deixi de dir ximpleries! M’està enviant tots el seus virus de la grip. Encara en voldrà emmalaltir. Sap què prengui un parell de píndoles per la febre i a dormir un parell de dies.

¾    Però si no en tinc de febre. Miri, ni tant sols estossego.- mentre respira fort com per tossir.

¾    Oh Senyor! Quin carallot! Vostè és un criminal que pretén assassinar-me.- Aleshores crida amb veu aguda. – Infermera, infermera, tregui’m aquest individu del despatx. 

Però la infermera que s’ho està passant bomba amb les altres companyes, (celebren la propera boda d’una d’elles), no en fa ni cas. 

¾    Fóra, fóra!- diu el metge però sense aixecar-se, mentre mou les mans  com ventant-se amb un vano.  

El Joan, tan dolç, tan submís, tan bona persona, s’aixeca de la cadira i fem un espectacular salt agafa el metge per la pitrera de la camisa i crida:

¾    O en dóna les píndoles per calmar el dolor de queixal o miri, fins i tot, li faig un petó amb salivera a la boca per que agafi el meu refredat. 

El metge esparverat abaixa el cap i prenen un talonari de receptes escriu amb mà tremolosa un potent calmant pel mal de queixal. El Joan pren la recepta, la llegeix i amb un sarcàstic bon dia marxa de la consulta deixant la porta oberta. Quan marxa pel passadís, escales avall, deixa anar un sonor: Cabró! 

Miquel Pujol Mur.

AQUELL ESTIU... DE SOMNI?

 

Eren joves hi havien baixat a aquella petita cala amagada entre els penya-segats, que gairebé ningú hi anava pel camí tan dificultós. Als tres joves els agradava descobrir llocs nous en temps de vacances.

Estaven estirats a la sorra tranquil·lament, quan de sobte va aparèixer una barqueta i va ancorar a la sorra. Dues noies somrient van saltar de la barca, van quedar una mica sorpreses al veure els tres joves, però sense fer-ne massa cabal, es van treure la camiseta que portaven i es van estirar damunt d’una roca, quedant solament amb una petita calceta .

Els joves les miraven al·lucinats, sempre havien gaudit sols, del mar i el sol en aquella cala amagada i avui tenien companyia. El Marc era una mica tímid i va quedar embadalit mirant aquella noia rossa d’ulls blaus, que portava el llarg cabell lligat amb una cua. Era bonica com mai n’havia vist cap, aquells grossos ulls blaus com el mar, el somriure de la seva boca, els llavis molsuts, el pòmuls sortits i.. aquell cos perfecte, colrat pel sol,   els  pits arrodonits i ferms, la cintura, els malucs... era la perfecció total. Es podria dir que el noi s’havia enamorat d’ella només en veure-la.

Els altres dos companys feien broma sobre les noies i la seva nuesa, es veia d’un tros lluny que eren estrangeres, que si igual buscaven companyia. El Marc no deia res, estava fascinat, només mirava la rossa de la cua. Els joves es van banyar, van nedar i van fer   piruetes dins  l’aigua per impressionar- les,  però aquestes ni cas. Al cap d’un parell d’hores de prendre el sol, les noies és van posar les camisetes i van tornar a la barca , van saludar als tres xicots amb un somriure i un

¾   Bye, bye...

Els xicots també les van saludar amb la ma , mentre elles s’allunyaven amb la barca. Un parell més de matins van tornar al lloc per veure si apareixien de nou, les noies,  però aquestes  no van tornar. El Marc vagava consirós a les tardes pel poble, per veure si per casualitat es trobava amb aquella noia rossa de la platja, sense tenir sort.

Aquell vespre, al tercer dia de la trobada, els havien convidat a l’aniversari de la Laia, una “pija” del poble, els companys hi van arrossegar al Marc que no tenia ganes d’anar-hi.  Els va acompanyar per esma.  Feia estona que donava vols pel jardí entre convidats i gent desconeguda, quan de sobte és va topar amb ella. La noia li va fer un llarg somriure, ell es va posar vermell fins a l’arrel dels cabells. Li va oferir una copa de cava, i se’n va agafar una per ell,  van brindar per ells, van beure, van parlar una mica, xampurrejant les dues llengües diferents.  La noia el va agafar pel braç, el va portar a un racó apartat  li va fe un llarg petó.  El noi estava al·lucinat.

Van estar junts tota l’estona. Prop de mitja nit, la Kate i el Marc van abandonar la festa, el noi es va deixar conduir per la noia fins el seu iot. Estaven sols... els altres eren  fora. Tot seguit va  explotar el foc que feia estona bullia dintre dels dos, allà mateix a la coberta, van fer l’amor apassionadament. Després van anar a la cabina i allà van passar tota la nit gaudint. El Marc, als seus 23 anys, havia estat poques vegades amb alguna noia. Aquella nit va ser un no va parar. La Kate era una experta en qüestions de sexe , ell es deixava portar . Van gaudir com mai es creia que es podia gaudir. El mati el noi extenuat tornava a casa . Abans havien quedat per trobar-se de nou aquell vespre a les 10, al iot.

Van ser sis nits intenses. El xicot estava bojament enamorat de la noia, del seu cos, del seu esperit , de la seva forma de ser...  Aquella matinada, després d’una altre nit intensa i esbojarrada,  la noia li va dir que aquell dia partien d’allà. Marxaven a Itàlia, abans de tornar a Anglaterra, i acabar les vacances. Li va fer una  forta abraçada i molts petons tot dient-li, Adéu!!!

El Marc va quedar tan sorprès que no va sabia ni que dir, ni com reaccionar, mentre una gran tristesa l’envaïa.  Finalment va articular,

¾   Un telèfon, dóna’m el teu telèfon, ...el correu electrònic..
¾   No, res de telèfons , ni correus...
¾   No ens tornarem a veure?
¾   Això ho dirà l’atzar. Segurament que no. –  i va desaparèixer cap dins.

A la tarda el iot ja no era al port. Un buit molt gran omplia el cor del jove. No es podia creure que després de tot el que havia passat, no la tornés a veure mai més. Havien estat els dies més feliços de la seva curta vida i ara tot s’havia esfumat . Havia estat vivint un estiu de somni;  els dies,  els mesos i els anys  següents  li van confirmar que tot allò només havia estat  “un somni d’estiu”

07/09/2015/