ESMORZANT A L'AIRE LLIURE

Ingredients:   dolç, dolent, encertat, verd, llet, Queralt, un monstre, suau, penetrant.

Preparació:

Estava asseguda a la terrassa d’aquell bar; un aire suau baixava de la serralada de Queralt, feia un matí fresquet. El verd dels camps del costat i aquells arbres florits deixaven aquella flaire penetrant que embriagava, en aquell dia radiant de primavera.

Quan va venir el cambrer a preguntar-me que volia, estava tant absorta gaudint del paisatge, que em vaig dur un ensurt, talment com si  hagués vist un monstre. Li vaig demanar un cafè  amb llet i unes petites pastes  de crema i xocolata. Sóc molt llaminera i m’agrada molt el dolç.
 

Als pocs moments estava delectant-me amb aquells pastissets i assaborint poc  a poc el cafè amb llet, que estava del tot encertat, tal com m’agrada a mi, així com les pastes.

En acabar em vaig adonar d’una galeta embolicada al costat de la tassa. La vaig desembolicar i me la vaig posar a la boca... Escs...  quin sabor més dolent. Em va espatllar del tot el gust d'aquell esmorzar tant saborós que acabava de prendre.
 

 

12/04/2015/

 

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.III.

Laia.

 

El Joan camina, per l’engravada pista, sense saber ben bé on es dirigeix. Els pensaments ferits li obnubilen la ment. Els seus ulls, extraviats, no saben ni  veure les pedres i ensopega constantment. Un cop rere un altre, els seus peus, com flonjos, se li entrecreuen. Està constantment a punt de caure com un funàmbul a la corda fluixa. El frunzit front denota que la ment no veu cap sortida a la inesperada situació. Com un somnàmbul mou les cames i va endavant, només endavant, sense cap rumb. Tant li fa la vida o la mort, en les cristallines aigües de l’estany.   

Ni s’adona que davant seu passeja una dona. Mig li dóna una empenta i sense demanar-li disculpes continua per la fosca senda portat per la desesperació. Enmig de la seva abstracció escolta unes decidides i breus passes, que lleugeres com les d’una daina, l’encalcen. Una mà es posa damunt de la seva espatlla i una veu li parla:

¾    Escolti, jove! On va? El veig força trasbalsat! Ni m’ha vist i per poc m’atropella! Podria anar una mica en compte! I també ser més atent! Almenys, demanar-me perdó per la seva brusquedat. 

El Joan, malgrat la seva ofuscació, es deté. Tal vegada, només per un après automatisme de l’educació. La veu, l’ha fet retrocedir molts anys enrere. És talment com la veu de la mare, quan el renyava per alguna entremaliadura, i a més té el mateix to. Seriosa, però a la vegada suau i amorosa.

¾    Dispensi! - exclama el Joan, però les seves paraules són falses i gens cordials. 

La dona, una clienta de l’hotel, se’l mira. Observa les seves faccions contretes i els seus ulls confosos. Aleshores agafant-lo de la mà el condueix sense fer cap força, a un banc proper. 

¾    Vine, seu aquí. – A continuació comenta- Potser hauria de dir vingui, perdoni’m pel meu atreviment. No ens coneixem de res. Em dic Laia. I vostè?

¾    Jo, Joan. Però no es preocupi, em pot tutejar.  

El Joan mira la Laia. Una dona ja gran, de cabells grisosos, la cara arrugada i uns ulls negres que resplendeixen sota unes celles ben perfilades. De mitja alçada i prima, però, se la veu valenta de cos i d’esperit. I sobretot aquesta veu, tan semblant a la de la mare. 

La Laia li diu:

¾    A veure, Joan. Primer afluixa aquests punys tancats amb tanta força. Sembla ben bé que volguessis tornar a cops, el mal que t’ha ferit. No, relaxa’t un xic i parla.   

El Joan que en aquest moment roman dèbil, és vulnerable i té les defenses mentals abatudes, no pot callar-se. Com un torrent tumultuós li surten de la boca les paraules que expliquen totes les seves vivències. Ell mateix s’estranya que sempre essent un home segur i callat, en aquest instant les frases brollin sense cap vergonya. Però nota, a mida que enraona, un alleujament intern. Finalment calla i la veu que li recorda tant a la mare a la infantesa, li diu:

¾    Jove, perdona si et dic jove. Tu, ets molt més jove que no pas jo. Tots a la vida hem passat tràngols que ens han deixat cicatrius, tan a l’exterior del cos com a l’interior de l’ànima. No ets creguis que ets l’únic. Però això, només és un instant. Deixa escapar unes llàgrimes, ja sé que els homes no han de plorar, però molts cops són necessàries. Torna a ser el mateix de sempre. Has rebut dues males experiències durant la teva vida, la mort de la Míriam i més recentment l’abandó de la Zoè. Segons m’acabes de dir només dues, però, fixa’t que el món continua rodant. Demà serà un nou dia. Com les flors, la vida reneix constantment una i altra vegada. 

La veu de la Laia li acarona les oïdes. Li recorda tant a la de la mare quan el consolava. Una espècie d’escalfor li puja interiorment. El front se li aclareix i els ulls tornen a mirar endavant. Veu clarament que durant molts anys ha estat massa tancat, pensant només en el dolor per la mort de la Míriam. Ara, àvid d’amor, com un tendre cadell, al rebre el primer retruc ho ha sentit com mai. 

Agafa la mà càlida de la dona i li fa un lleuger petó com es fa a un confessor. A continuació mirant-li la cara afable en deposita un altre a l’arrugada galta femenina.

¾    Ei, jove! No es passi! - exclama la Laia.

¾    No, no tingui por. La teva veu em recorda la de la meva mare. Tu Laia, has estat un consol per aquest moment de la meva turmentada vida.

¾    Això està millor. Anem a l’hotel i mentrestant parlem una estona més. Jo també t’he d’explicar una part de les meves penes. Veuràs que ningú no ho té tot fàcil a la vida. Et donaré el meu número de telèfon, per si, en una altra ocasió, vols tenir alguna persona amiga que t’escolti. Avui a mig dia vénen, el meu fill i el nét, a buscar-me per anar a passar uns dies a casa seva. 

Pel camí de l’existència podem trobar, en moltes ocasions, una espatlla amiga on recolzar-nos. Algú, que sense interès, escolti les nostres amagades misèries. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.II.

Zoè.

El Joan, després d’una nit de donar repetidament voltes i voltes lluitant amb  els llençols va despertar-se esparverat. Tenia el cap sota el coixí i una gran suor li amarava el cos. El llençol inferior havia anar a parar als peus del llit. El superior, s’entortolligava amb el seu cos oprimint-li el tòrax i dificultant-li la respiració. La manta, era llançada a terra, lluny del llit, com expulsada en un moment de ràbia o de desesperació extrema. Com si fos la darrera possibilitat de salvar la vida. La calefacció a tota marxa, combatent el fred exterior, feia que la habitació fos una sauna on el seu cos degotava les últimes raneres. 

Encara, amb l’ensurt dins el cor, tragué el cap de sota del coixí, llançant-lo contra una cadira on havia tota la roba que havia vestit el dia anterior. Lentament, recuperà la tranquil·litat al veure la llum del sol que travessava tímidament  el cortinatge de la cambra d’aquell perdut hotel de muntanya. 

Lentament les idees del que havia passat el dia anterior li retornaven a la memòria. Un a un, repassava els successos que havien esdevingut el divendres. Havia hagut d’anar a Hisenda pels problemes d’un client. Però a mig matí havia parlat per telèfon amb la Zoè i de comú acord havien concertat passar junts el cap de setmana.  

La cita havia de començar el divendres a les sis de la tarda per marxar junts. Ella mateixa, la Zoè del seus darrers somnis, li havia donat el número de telèfon per fer la reserva. Ell va telefonar i va encomanar l’habitació. Malgrat tot, els núvols que sortien en la pantalla del televisor, en el programa de la previsió del temps, no auguraven cap bon dia.  

Però que importa això en una cita de dos persones que diuen estimar-se. Marxar de la ciutat, fugir de la gent i buscar la pau de l’esperit en les muntanyes. Cercar aquell aire pur, lluny de la contaminació de la ciutat. En fi, allò que havia de ser una tarda de grata companyia, admirant la bellesa del món mentre viatjaven amb el cotxe, a darrere hora va estroncar-se. Quan era ja al vehicle, una trucada va començar a tallar les ales als somnis d’amor. La Zoè, inesperadament havia de visitar un familiar i no podien trobar-se aquella nit. Vindria el dissabte al matí. 

En baixar al menjador a esmorzar, pel finestral veia com els núvols cobrien la vessant de la muntanya. Els arbres, prenien formes quimèriques sota la grisa boirina que cobria els colors verds i marrons de la naturalesa. I llavors, un altre missatge. Un escrit que enfonsa definitivament les idees plaents del cap de setmana. Deia així: Ha tornat el Rafel a buscar-me. No puc oblidar-lo. L’he perdonat. Me’n vaig amb ell. Lluny, molt lluny. Perdona’m. Sempre seràs a la meva memòria. Zoè. 

Si la mort de la Míriam havia estat un sotrac inesperat, ara el missatge de la Zoè, l’ha ferit íntimament per sobtat i cruel. Sense ni poder opinar ni poder parlar cara a cara.  El seu cervell està ple de pensaments negres mentre davalla per l’engravat camí en direcció a l’estany entremig de la vall.  

La vida de les dones i els homes d’aquest món, és plena d’il·lusions i desil·lusions. Amb elles, l’esperança i la realitat, lentament, es teixeix la trama de la teranyina de l’existència.  

Miquel Pujol Mur.

LA CADIRA DELS RECORDS

La Nuri està asseguda a la seva cadira, la que es va comprar fa un parell d’anys. No és una cadira qualsevol, té un respatller que fa que s’hi estigui molt còmode. Des d’aquest lloc tan usual, per ella, pot fer de tot. Bé... de tot el que no sigui fer feina. Ja fa un quan temps que està... no impossibilitada, però sí que ja comença a tenir les mancances normals de la seva edat.

La cadira, però, no li impedeix de fer treballar el cap que, de moment, és el que més li rutlla i, encara que a vegades es queixa que ha perdut la memòria recent, es recorda de moltes coses d’abans, sobretot de les vivències que va compartir amb els seus pares i els seus germans.

Sempre ha estat convençuda que, realment, els qui la van portar al món han estat la seva verdadera família, tot i les penes i treballs que van passar en el temps de la postguerra. Llavors tot escassejava, no hi havia gairebé res, però les poques coses que tenien s’apreciaven molt més que ara.

Ella llegeix, veu la televisió, i encara que sembli que està apartada del món, no és ben bé així. Des de la seva meravellosa cadira, on també hi fa algunes becaines, s’assabenta del que passa al món i s’adona que les coses no van com semblava que anirien: quan tot prosperava, quan tothom tenia feina, quan tothom s’ajudava, amb la família, els veïns, les persones més properes... Tot això s’ha esfumat...

Ja fa molts anys que també es van esfumar totes les il·lusions que sentia quan era una nena, encara que s’hagués de fer les nines i les pilotes amb draps. Quan va arribar a l’adolescència, no li van demanar mai què volia ser de gran, ella ja ho sabia que hauria d’anar a treballar en una de les fàbriques de les rodalies, i així va ser, però no es sentia desgraciada. Després somiava que algun dia es casaria, tindria fills i serien una família idíl·lica...

Des de la seu tron, la seva cadira, evidentment, s’adona que la felicitat és efímera, que res del que li ha anat succeint a la vida ha tingut res a veure amb el que sempre desitjava ferventment. Que els anys més feliços, van ser aquells que tothom deia que hi havia misèria. Misèria? Ella no havia patit mai gana, gràcies a Déu, i el que no havia tingut mai, tampoc no ho trobava a faltar.

I ara què hi ha? Els joves pateixen la manca de treball, tot i que han estudiat  molt. Les noves tecnologies ho han envaït tot. Les famílies només en tenen el nom, la majoria estan desestructurades. Els nens no saben jugar com feia ella quan era petita. A l’escola fan bullying  als altres companys i els amarguen l’existència. Fins i tot n’hi ha algun que s’ha suïcidat per aquesta causa. És cert que tenen moltes més coses; res a veure amb les que ella havia tingut, però això es va acabant, i ella pensa que els joves que pugen no estan educats per concebre la vida amb les mancances que hi havia abans.

La Nuri sempre diu que està contenta d’haver nascut quan les coses no anaven a dojo. Això serveix molt quan es cobren aquestes jubilacions tan minses, perquè ja no s’està acostumat a gastar, només et gastes el que tens. Durant la seva vida, mai no li ha passat pel cap d’estirar més el braç que la màniga, per tant, si venen temps dolents, tampoc no en farà de més ni de menys. Ella no s’ha endeutat mai. No té res, però no deu res, i està convençuda que tot està equilibrat.

A vegades se sent sola, té una persona que l’ajuda, però ja no és allò d’aquells temps que els fills cuidaven els pares. És un costum passat de moda. Hi ha dies que es dedica a escodrinyar la calaixera dels seus records; algunes de les poques coses que conserva de la seva infantesa i això li fa reviure moments i situacions que només ella sap apreciar: coses d’un passat que ja no pot tornar, que no es pot dir que fossin extraordinàries però sí que encara li fan sentir nostàlgia, sobretot de les persones que tenia al seu entorn.

Quan jugaven al dominó i al parxís amb el seu pare i els seus germans, durant les vesprades tan llargues de l’hivern... llavors que els televisors no existien. Quan anaven a espellofar el blat de moro a la casa veïna... era tan emocionant quan sortia una espiga de color vermell entre totes les altres! I l’últim dia que, entremig de les espigues, hi trobaven vi bo i torrons, llavors que se’n menjaven tan pocs! Quan feien la típica castanyada,  reunits amb tota la família. Quan el tió cagava... el que podia. Per poca cosa que fos, feia una il·lusió tan gran... que els nens d’ara no ho podrien entendre!

També li ve a la memòria la neu que queia llavors a l’hivern. Quan nevava, els menuts jugaven a tirar-se boles de neu i a fer ninots, fins que les mans es tornaven roges de tan fred. Però s’ho passaven tan bé...!

Tots aquests records, i d’altres, omplen la seva ment; l’envolten a ella i la seva cadira, que no se’n desfaria per res del món. Últimament s’ha fet imprescindible, a vegades pensa que és la cosa més valuosa que té a casa. En els moments de soledat, almenys té un lloc on recolzar-se, un lloc on se sent acollida mentre recorda tots els anys de la seva infantesa que, per més que sembli una època ja adormida, encara resta ben viva dintre seu!

2 de febrer de 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.I

Míriam.

El Joan Sunyol és un advocat de quaranta-dos anys. Actualment és un dels principals socis d’una important assessoria mercantil. Fa uns sis anys va morir la seva dona, la Míriam, de qui estava força enamorat, en un accident d’esquí als Alps. En aquella funesta ocasió, ell no va poder anar a Suïssa per causa de la feina. La Míriam va desplaçar-se amb els seus pares i germans. Eren tots ells, una família de bona posició, bojament aficionats a l’esport i per sobre de tots, de la blanca neu. 

Va ser un gran daltabaix en la seva vida del què no ha pogut refer-se, fins fa poc temps. Els amics i la pròpia família, per animar-lo i treure’l de la soledat en què s’havia reclòs, el van presentar durant el transcurs d’aquests anys a diferents mullers. Bones noies, de variada índole i cultura, per veure si així el treien del seu ostracisme. Però, no ha acabat de trobar la dona ideal, que li fes el pes per sortir de la seva vida eremítica. El Joan va soterrar-se en la feina. El treball, els papers i els números van substituir a la Míriam en el seu pensament. Va enterrar les seves il·lusions i desigs sota un munt de paperassa. 

Fa uns mesos, va jubilar-se l’antiga i eficient secretaria del seu despatx de l’empresa i va entrar a suplir-la una jove, de vint-i-dos anys, amb el nom de Zoè. La noia complia perfectament la seva feina, era una nova llicenciada que feia pràctiques. Pel seu tarannà decidit i actiu, segurament en uns anys podia ser escollida com una nova responsable jurídica de l’assessoria. 

La seva presència, el seu moure’s actual i modern, la seva roba, tan diferent a la de l’anterior secretària, va remoure alguna cosa en l’interior del Joan. Però va ser una petita llavor, sense fructificar, ja que considerava a la noia, per la seva joventut, quasi una filla. Però un dia, en arribar al treball va trobar-la plorant. Estava com desorientada, sense saber com fer la feina ni quins documents li demanava.  

Preocupat la va fer passar al seu despatx, i afectuosament va inquirir-li quina era la raó de la seva desraó. Aleshores, plorant la Zoè, com una magdalena, cosa impensada en una mossa tan decidida i moderna, va assabentar-lo que el seu xicot l’havia deixat per una altra noia i a més havia marxat lluny, a l’estranger. Va entregar-li el seu mocador per eixugar les moltes llàgrimes. Després unes delicades paraules de consol. Seguidament, sense saber perquè, va explicar-li la seva tristesa i la monòtona vida que portava. Finalment van acabar concertant una cita per sopar i compartir les seves vivències.  

Després van barrejar-se un cúmul de circumstàncies. Tal vegada, una mica massa d’espurnejant beguda. Consolar-se mútuament. Una mà que troba un altra i l’acarona. Un acomiadament massa llarg. Potser la prolongada abstinència sexual. Sense pensar més en la diferència d’edat va esdevenir una explosió d’estimació, de sexe i del tot aquell conjunt de necessitats que guarda dins seu el cos i el cor humà. Pocs dies després, el riure i l’amor era una constant de la vida de la parella. 

La sorpresa de les separacions sobtades, per causa de mort en plena joventut, ens fereixen en el més profund de l’ànima. 

Miquel Pujol Mur.

ROSES MIG DESCLOSES.

 

Unes roses mig descloses,

acabades de collir,

cobertes per la rosada,

de la fresca de la nit.

 

Porta el petit a sa mare,

en aquest dia especial,

ell, és l’home de la casa,

Sant Jordi a de ser com cal.

 

Sap que un llibre ja l’espera,

aviat se’l  trobarà.

Llibres ... roses... i un t’estimo,

com cada any, mai pot  faltar.

 

                       FELIÇ  DIA  DE SANT JORDI.

 

UN DIA RERE LA NIT.

Avui, la Marta no ha volgut tornar baixar a la platja. S’ha de dir que la Marta i el Joan, som una parella de segona volada, ja sobre la trentena complida. Els seus primers somnis lligats al temps de joventut van davallar per un estimball de raons difícils d’explicar. Les seves respectives parelles no eren respectivament, ni el príncep blau, ni la princesa de llargues trenes de les llegendes. Ells, segurament, tampoc van complir les previsions dels pensaments de les corresponents parelles.  

Al cap de cert temps de la dissolució dels respectius matrimonis, els seus camins en via morta van coincidir en una cruïlla, i el lligam de les idees i el desig de companyia va fer que els vagons de les seves vides caminessin en paral·lel. Aquest estiu, després d’uns quants mesos de convivència en comú, han decidit a passar uns dies de vacances a la costa. 

Bé, això de vacances, el què és diu vacances, no és només prendre el sol, menjar i dormir. No, també hi ha una part divertida i enjogassada. Una mica de disbauxa, a la nit, alegra l’esperit i la vida. Que no tot, ha de ser treballar i com encara són joves tenen molt camí per descobrir. 

La causa de la negativa de la Marta a tornar a la platja és precisament la frenètica vetllada nocturna, que començà ahir a les deu del vespre i ha acabat al mig matí d’avui, després de banyar-se nus en una cala solitària del cap nord.  

El Joan, sense estar tan cansat com la Marta, recorda una llarga nit de ballar, moure’s, saltar i beure. Beure molt! L’orquestra tocava preferentment ritmes afro-cubans i també una altra música molt més moguda. Encara li ressonen dins el cap les trompetes i els timbals. Sobretot, havia una trompeta que com un agut estilet li penetrava per les orelles i aleshores esclatava amb gran rebombori a l’interior del seu cervell.  

Quan ha baixat a la platja, per segon cop el dia d’avui, són les cinc de la tarda tocades i el sol ja minva la seva potència. La Marta però, encara està desconjuntada d’ossos i d’ànima. La seves parpelles, avui fosques de cansament, necessiten fer un gran esforç per obrir-se i quan ho aconsegueix els seus bonics ulls verds transparenten la seva fatiga. Ha mirat a la seva parella i amorosament li ha dit:

¾    Joan, baixa a la platja, banyat i pren una mica el sol. Jo no puc, prefereixo dormir. Ep! I per la nit no facis plans, avui descans total. 

Assegut sota un para-sol l’home observa a la gent que camina per la platja en el lloc on es trenquen suaument les onades, van passejant amunt i avall. Una noia, una joveneta, amb els moviments encara d’una nena, corre per la sorra perseguint al seu germà, un tendre infant, que amb un flotador vol saltar imprudentment des del trampolí. Un cartell de Coca-Cola els amaga  de la seva vista. 

Observa un home, assegut més enllà, més aviat gran, que també ressegueix amb la mirada els gràcils moviments de la noia. Segurament, els records de joventut també dansen dins el seu pensament. Joventut, diví tresor! 

El Joan pren el mòbil de la bossa i pensa, “més valdria que li truquessis, no fos que canvi d’idees, però, i si la molesto quan encara dorm. Deixeu-ho per més tard”.  

En aquestes escolta el timbre del mòbil dins la bossa, l’agafa i escolta la veu de la Marta. Parla fluixet, amb veu cansada, però la nota com un xic enyorada i potser en el fons un xic desitjosa de la presència masculina. Creu escoltar en el seu to de veu unes ganes de fer d’entremaliadures i jugar. Ai! Tantes coses poden ser! I tantes imaginar-se! La veu li diu:

¾    Marc! Puja necessito m’acaronis una estona i ...  

Agafa la bossa i la tovallola. Sense mirar enrere, abandona ràpidament la platja. Que la Marta i el Joan, són dos en un.

Miquel Pujol Mur.

ON S'HA FICAT EL MITJÓ VERMELL.

Amb el calaix dels mitjons obert, la Laia remenava i remenava mentre esbufegava. “Buf... mitjons... grocs, grisos, blancs , verds, granats, taronja, blaus... però on són els vermells?  L’altre dia els portava i ara no els troba enlloc.”

Llavors se li va acudir de mirar el cistell de la roba per planxar, i allà entre el pilot de roba, treia el nas tímidament una cosa vermella. Va tibar allò d’una revolada i va sortir un mitjó vermell. Faltava l’altre. Aviat tota la roba del cistell estava escampada pel terra, buscant l’altre mitjó i aquest no apareixia per enlloc.

La Laia bullia, estava feta un feix de nervis, - d’un, no en faig res - pensava-. Necessito l’altre. La mare els va rentar, ha de ser per aquí...  però he regirat tota la roba i no surt enlloc. Ja ho sé... haurà quedat dins la rentadora i ara serà moll. Va córrer a mirar la rentadora i aquesta estava en marxa. No pot ser, he de sortir d’aquí una hora amb els mitjons. I el mitjó segur que és aquí dintre.

 

Aquella tarda la Laia, representava una obra de teatre molt divertida, on hi havia un ball de bruixes. Tots els artistes havien d’anar vestits de negre, i amb els mitjons vermells; i ara el seu mitjó estava donant voltes dintre la rentadora, o no? qui sap. Llavors es va donar compte que només faltaven vuit minuts per acabar la rentada. Va decidir esperar, després de pressa a l’assecadora. Estava segura que era allà dintre , a vegades sol passar que queda una peça petita en algun racó al treure la bugada. Encara que per més que mirava no veia res vermell que donés voltes. I si no hi fos, si fos en algun altre lloc. Però, on?

Va obrir la rentadora, va treure la roba peça per peça, mirant bé entre les pijames i les tovalloles. El mitjó no hi era. És va desanimar. Ja no sabia on mirar més havia regirat tota la casa.

Faltava poc per les cinc i ja hauria de ser al teatre, però li faltava el mitjó. Si almenys estesin les botigues obertes, n’aniria a comprar un parell; però el diumenge es tot tancat.  Havia de fer alguna cosa, no podia fallar al seu grup de teatre. Va mirar als altres mitjons; els granats o els taronges, quins s’assemblen més als vermells. Finalment es va decidir pels granats. En portaria un de vermell i un de granat, o potser els dos granats. No ho sé , els portaré tots tres i allà decidirem quins desentonen menys–pensava.-    

Va posar els tres mitjons en una bossa. És va canviar  d’una revolada per marxar tot seguit. Quan es posava les sabates va notar que en una no li entrava bé el peu. Va mirar que passava ... i , si, a dins hi havia, ben suat i rebregat ... el mitjó vermell!

18/04/2015/

 

CARICATURES? II

Havent acabat la seva dissertació l’home demana si hi ha algun tema a comentar. S’aixeca una senyora, i fa una d’aquelles preguntes de quedar bé, i al mateix temps fer adonar al demes l’intel·lecte superior del seu pensament. Però, de les que desgraciadament, tothom sap la resposta, ja que està donada per la mateixa pregunta. Acabada la contesta, parla un altre oient, fa una interpel·lació, d’aquelles de les que ni Déu sap el que vol dir. És tan inconcreta i fora de mida que el conferenciant amb la breu resposta de: és molt interessant i val la pena estudiar-la. Sap què li donaré resposta molt aviat. Però ni s’apunta la pregunta ni el nom.   

Ja cansat el Pau s’aixeca, una mica molest amb la cadira que balla, Immediatament sent un xiuxiueig dels demes que diuen: Ostres, un altre, això acabarà tard.

¾    Escolti, jo només vull fer una reflexió, vostè diu que el món de la caricatura mostra el grau intel·lectual del públic. Això, que vol dir, que d’aquesta manera el nostre poble és més intel·ligent veiem el Crackòvia i el Polònia. Caricatura del nostre món. O potser som més intel·ligents perquè veiem als nostres polítics demanant perdó. Una bona caricatura, això! Perquè, jo no sé per què; en aquest país de la pell de toro, més aviat de la de vaca, arnada de tants forats que s’han fet, i a qui han robat l’esquella; molts dels nostres mandataris tenen la mania de ficar la mà a les arques de l’Estat. Per exemple el casos Gurtel, Bankia, el mateixos partits polítics, Camps i Formula 1 valenciana, i ara callo i no en dic més, perquè no em venen més al cap de tants que hi ha. O tal vegada per què, quan ens equivoquen en una declaració de renda m’amenacen i en posen una multa a pagar “ipso facto”. O tal vegada, si un simple ciutadà fa una petita malifeta. Per exemple, robar una caixa de xuxes, per tant, és un vil delinqüent, aleshores el condemnen ràpidament i el fiquen entre quatre reixes en un tris-tras. Els que defrauden molt ja no són lladres, son malversadors o financers i abans de jutjar-los s’han de fer molts passos. Tants, que per el camí es perden els papers, i tot plegat prescriu. Amics meus, això si què és una bona caricatura de país.  

El públic es remou inquiet. Uns estan a favors i altres molts pocs, en contra. El moderador, sempre hi ha un moderador, s’aixeca per anar a visar al personal de seguretat. El Pau adonant-se de la maniobra diu amb veu tranquil·la.

¾    No cal cridi a ningú. Malament un país on el poble no pot expressar democràticament la seva opinió. Senyors, potser això és una caricatura de democràcia. 

Hi ha tantes preguntes sense resposta que fa pensar que la caricatura és només un fàcil entreteniment. 

Miquel Pujol Mur.

TOT AIXÒ VA DE GOTS

El pessimista veu  el got mig buit, l'optimista veu el got mig ple, i l'emprenedor va a la recerca de més aigua.

El vaig conèixer un dia qualsevol al bar, on ja fa molt  temps que hi treballa, situat gairebé al centre de Barcelona, prop de la Facultat on jo estudiava. És un noi alegre i optimista, sempre penso que m’agradaria encomanar-me la seva manera de ser, tan positiva. Sobre el que ha estat i és la seva vida es podria dir que... no sempre l’ha acompanyat la bona sort, però sí que ha intentat de sortir del pas de la manera més digna.

Fill d’una família de classe mitjana “treballadora”. Pel que fa al seu pare, -en pau descansi- hauria estat un bon progenitor si sempre hagués estat serè... Serè? Sí, una persona serena és aquella que sempre sap el que fa, però ell era d’aquells que sempre veia el got mig buit, i tot ho arreglava tornant-lo a omplir, al bar més proper, és clar! D’aquesta manera era difícil de poder veure les coses amb claredat.

Quan un, de petit,  no ha vist res més que el dia  a dia d’una mare sempre preocupada i mig atemorida, pel fet de no saber com s’esdevindran les coses, sent una necessitat de tenir una... espècie de seguretat, de benestar, de... tenir una família com cal.

Això era el que somiava quan veia el seu amic més íntim que es passejava amb els seus pares, sempre tan mudats... sobretot la seva mare... tan ben pentinada i enjoiada! Els veia com una família ideal, feliços a més no poder! I no era perquè les coses els anessin tan bé, segons deien les males llengües, però, per sort o per desgràcia, sempre veien el got mig ple, o ple del tot, malgrat els deutes que els sobrepassaven pels quatre costats.

D’aquests afers, ha estat a mida que s’ha anat fent gran que se n’ha adonat, llavors només veia el que lluïa, encara que no fos or. L’havia envejat tant a l’amic...! Sobretot quan veia la seva  pròpia mare, sempre tan escarrassada  per tirar la casa i els fills  endavant, amb una vida tan insegura...

Hi ha dies que, treballant al bar, hi pensa... hi pensa molt en aquells temps incerts, quan tenia aquelles ganes boges de ser gran i fer quelcom per canviar aquella situació que el feia sentir tan impotent.

Sempre hauria volgut fer una carrera, però això va ser impossible, degut a les circumstàncies familiars. La seva família no era idíl·lica, i... ara s’adona que tampoc no ho era la del seu amic.  Tota la història de la seva infantesa, li ha quedat ben gravada i l’ha empès a ser una persona responsable. A l’adolescència, tot i que era difícil de pensar en un futur una mica acceptable, mai no va tirar la tovallola. Sempre somiava que tindria una feina, la que fos,  i també tenia clar allò de no  voler estirar més el braç que la màniga.

No sé si és just o no, però la feina que té ara està molt relacionada amb els gots. Hi ha dies que en té un feix per rentar. Per les seves mans n’hi passen de totes classes: grans, petits, buits, plens, nets, bruts, sencers, o bé... a trossos, i de tots colors. Què més dóna!

És curiós, però el dia que vam començar a tenir una relació més amigable,  va ser quan, allà al bar, em va caure el got a terra i la Coca-Cola va mig inundar un costat de la barra. Des de llavors la nostra amistat ha anat creixent i m’he adonat que, fins i tot, de les situacions més difícils, te’n pots sortir si hi poses tot el teu esforç. La seva vida, l’he anat escoltant verbalment, i per capítols, talment com si fos una novel·la, alguns dies d’aquells que... no saps perquè, però pel bar hi circula poca gent.

Ara ha començat a estudiar una carrera, a través de la UOC. Hi dedica una bona part de les nits, i no li fa res poder  dormir poc. Només té 35 anys. Encara és jove i té ganes d’aprofitar el temps. No sap segur què serà del seu futur, però se sent fort, amb ganes de tirar endavant com sigui i l’esperança que el dia que albiri el got mig buit, es vegi amb cor d’emprendre el camí per anar a la recerca de més aigua per omplir-lo!

6 d’abril de 2015

CARICATURES? I

El Pau fa poca estona que s’ha llevat. La nit, com sempre ha estat embolicada per un garbuix d’idees. Unes poques, bones i plaents. Altres, només un terrabastall de coses negatives, que desgraciadament han estat molt difícils de pair al seu cervell. Insomni, no, més aviat voltes i voltes rodolant d’un cantó a l’altre i mal dormir.  

Però ara, una vegada aixecat, les idees tant les positives, com les negatives, han quedat guardades sota el coixí. Li fa por tornar al llit i, que per una escletxa, llisquin fora el capçal i tornin ficar-se en el seu pensament. I aleshores, la lluita, sempre la lluita per raonar, recomenci a recaragolar-se, com passa moltes nits i dies. 

Ara vestit amb el pijama i el batí s’enfronta, mentre esmorza, a la pantalla plana del televisor. Això de menjar a primera hora és una sana pràctica habitual que mai trenca. Més darrerament, ha agafat una mala costum. I ho sap, perquè la Isabel ja l’ha avisat un sense fi de vegades, de tan dolenta que és. Pren la primera pitança matutina davant el televisor. Es disculpa amb la seva dona i amb ell mateix dient que ho fa per saber que succeeix en el nostre boig  món.  

La Isabel mentre tan remena a la cuina. Avui, vindran els nois a dinar i, vol fer un extra que sigui diferent del dia a dia. El Pau, escolta i mira atentament els informatius. Morts a l’Iraq. Morts a l’Afganistan. Un tifó i morts a Tailàndia. Un avió desaparegut i més morts. Un huracà al Japó i uns quant morts. Guerra a Ucraïna, ferits, crits i morts. I etc, etc i etc. Unes llàgrimes de tristesa li baixen galtes avall, ja que en Pau és molt sensible als morts i la seva presencia sembla inevitable en els informatius. 

Finalment, ja vestit, baixa al carrer. La Isabel ja l’ha avisat: a les dues sigues a casa. Que no t’hagi de trucar. Ja saps, els nois venen a dinar, i a més aniran com sempre amb el temps just. Han de marxar de cap de setmana. Quan li agradaria estar una estona parlant tranquil·lament sobre mil temes amb calor familiar. Doncs no, sempre venen amb presses.  

El Pau, dona el seu passeig diari i veu que al casino fan una conferencia sobre: “La caricatura i el disseny modern”. Un tema interessant -pensa- fa temps que creia que això de les caricatures era una moda que s’havia perdut. 

Entra en la sala, assisteixen una quinzena de persones, la majoria de cabell grisós o calbs. Gran part dels oients són dones que escolten a un senyor, també calb, que expressa tota una sèrie d’opinions. Algunes pròpies i d’altres tretes segurament d’internet. 

Han passat una vintena de minuts i el conferenciant continua dient que la caricatura serveix per ressaltar els trets personals. La mirada, la mandíbula, el nas i els ulls són imatges inconfusibles i mostren invariablement el tarannà personal de cadascú. El nostre país és un gran creador de bons caricaturistes. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

CRÒNICA CARNAVALESCA. II

Dues comparses, només dues comparses s’han pogut muntar per la rua. Ja ho sé, som un poble molt petit, no arribem a cent persones: això entre vells, dones, homes i nens. Per tant, la nostra desfilada s’acaba molt aviat. Però fills meus, com podíeu construir una carrossa amb una colla de xitxarel·los vestits d’olives sense anxova, després fer sortir de la carrossa aquest peix perquè les omplí de cosa salada, i aleshores  abraçar-vos tots junts en una dansa infernal. Fins que finalment eixí una verge bruna que acabà morrejant-se amb l’oliva principal.  

Per cert Manel, ja veig que estàs bé de les cames ja que ballaves, de mala manera, mentre feies d’anxova o de seitó, no ho sé. Quan vulguis passa per casa que ara no tens excusa per arreglar-me el termos de l’aigua calenta.

Ei!!! He dit xitxarel·los però també havia “xitxarel·les”. Prem-les més fort altre cop, que se’t noten quan botes, Carme.  

L’altre carrossa també em va ferir profundament era la parodia de la Setmana Santa amb aquell parell de ... Sí, tu Manel i tu Pere, que fèieu de genolls pel carrer assotant-vos amb cordes com si fóssiu penitents i cantant una rumba. Us ho recordaré per la processó, aquest cop no teniu excuses per no portar el pas de la Dolorosa.  

Ja ho sé que tota aquesta injuria ha estat obra del batlle socialista: Baldiri! No t’amaguis rere de l’algutzir, que sé que has estat tu. Pot ser hauré de confessar-li a cau d’orella alguna cosa a la teva dona. 

Girant-se altre cop a l’altar es persigna i comenta amb veu baixa:

¾    Ai Senyor!! Com m’han fet perdre els estreps. Perdona’m no diré res a ningú de res.  

Vull acabar aquest calvari de la meva resignació. De les majorettes de faldilleta curta no diré res. Vaig pregar per què quan arribin al cel els hi donin una túnica llarga. Alguna, per les fortes camotes se us notava que éreu muntanyenques. I tu, Adrià, malament està que facis de noia però almenys afaitat les cames.  

Després perdició de perdició, l’execrable espectacle de la gent jove beguda, vòmits pel carrer, llaunes i brutícia per tot arreu. I per acabar no ens mancava més que la denúncia de la Maria, (malaguanyat nom de la Mare de Déu), de què l’havien violada mentre estava beguda. Senyor! Senyor!! Senyor!!! A veure fidels de Massabaix, qui no ha fornicat mai amb la Maria que aixequi la mà. Veus, Maria! Ningú. Si ho sé! No veus que tothom es ve confessar amb mi. 

En acabar la missa penjaré unes llistes amb les hores apuntades perquè tots, he dit tots; Ep! Baldiri, no facis el desentès, tots passeu pel confessionari aquesta propera setmana. Ah! I seria un detall per part vostre que avui les almoines siguin bones ja que si teniu diners per fer xarlotades pel carrer, també teniu l’obligació d’atendre a la vostra església i acontentar al vostre rector. No solament de misses viu l’home!  

Miquel Pujol Mur.