És
una petita església d’un barri obrer. Tot en el seu interior està en penombres.
Els humils vitralls de la capçalera de la nau deixen entrar el tènue resplendor
d’un sol que s’amaga. Quatre llums penjades del sostre juguen amb les ombres. La
claror vermella de la llum de l’Altíssim il·lumina parpellejant enmig de
l’altar. Una postada, amb alguna espelma encesa, és a la dreta, al costat de la
porta de la sagristia.
Sobtadament
la porta s’obre. Un home vestit amb un ample pantaló i una camisa blanca entra
a l’espai eclesial. Camina indecís, fent tentines, emmarcat per un moment pel
contrallum lluminós del carrer. De la mateixa manera com s’ha obert la claror
s’apaga al tancar-se la porta. Per uns instants, ha estat com l’efecte d’una
càmera fotogràfica al prendre una instantània.
Fa
unes quantes ensopegades més i recolzant-se en els bancs, per avançar, l’home es
dirigeix a una capella a l’esquerra de la nau. La llum que resplendeix sobre el
confessionari, com far de guia dels pecadors, indica que hi ha un mossèn
disposat a escoltar als feligresos.
L’home,
sense vacil·lar gaire però fermament agafat als bancs, avança i una vegada al
costat s’agenolla i com a salutació exclama:
¾
Avé
Maria Puríssima.
¾
Sense
pecat concebuda- contesta una veu amable però un xic cansada d’escoltar als
creients- Digués germà, quins són el
teus pecats?
¾
Miri
pare, no sé que em passa. Quan bec una mica massa i em dono compte a temps, per
no fer el ridícul pel carrer entro en aquesta església.
¾
Això
no és cap pecat, fill meu. Has reflexionat per a què vens aquí en recerca de
refugi? Estic segur que dins teu, potser inconscientment, saps què és la casa
de qui et pot perdonar els teus excessos.
¾
Bé,
veurà és que jo visc al carrer de darrera i el bar és aquí davant mateix. Al
sortir-ne i travessar el carrer és la primera portalada gran que trobo. I com
fa fred, entro en el temple, que sempre s’està una mica més arrecerat.
¾
I
avui per què recorres a aquest pobre capellà?- respon aquest amb una veu més
animada i més dolça. Com quan un pastor creu pot recollir a la pleta una ovella
perduda.
¾
Miri
mossèn, quan entro, m’assec. Com sempre és buida! (té poca clientela, mossèn).
Bé, m’assec al primer banc. Aleshores, i no sé quina és la causa, alço la cara
i miro al Sant Crist penjat damunt l’altar. Fa cara de tristesa i em mira amb
llàstima com dient-me; “Albert, no pots fer alguna cosa més recomanable que
embriagar-te. Ja saps que jo perdono totes les faltes, però tu, fill meu, de
propòsits d’esmena no en tens cap ni un. Fa dies que beus, no dies, anys i
sempre igual. Millor dit cada dia pitjor. Abans feies esses, ara si no és pels
bancs cauries a terra. Si continues així, ja no sé com tu faràs d’aquí a endavant,
com no sigui arrossegant-te”.
¾
Veus
Albert- interromp mossèn Carles- la teva ànima no és dolenta, El Senyor parla
amb tu, recomanant-te canviar de vida.
¾
Això
ja ho sé. Però també vull fer-li una reclamació!
¾
A
mi, fill meu?
¾
Sí,
a vostè!
¾
Digues?
¾
El
Crist, veient-me tan malament va dir-me: “Albert ves a la pica de l’aigua
beneïda i beu una mica que tens la boca
seca”. Jo vaig anar i, sorpresa de les sorpreses, les piles, tan la de la
dreta com la de l’esquerra, eren buides.
¾
És
què ara Albert, ens diuen que les deixem sense aigua per higiene. Jo ho saps
passen tantes coses. Fins i tot, algun drogoaddicte venia a netejar les xeringues.
¾
Això,
ell no ho sap?
¾
Albert,
el Senyor té coses molt importants a solucionar. Quan et trobis així, truca a
la porta del costat de l’entrada. Sí, aquella petita i jo mateix et donaré
aigua.
¾
I
una mica de vi?
¾
Això,
ni ell ni jo tu recomanarem. No és el que més et convé.
¾
Ara
que faig, mossèn. Gaires més pecats no en tinc.
¾
Saps
què fill meu! Mira jo et perdono tot els pecats i com a penitència ves a
enraonar amb ell una estona. Potser t’obrirà els ulls.
¾
Però,
em dóna poques contestes. Tota l’estona enraono jo.
¾
Segur
que ell de viva veu poques coses et diu. Però diguem quan has acabat de xerrar,
veritat que la pau és amb tu.
¾
Té
tota la raó mossèn, em trobo millor.
¾
Sí
fill, perquè et descarregues de tota la sutge que t’omple el cor.
¾
Gràcies
mossèn, però trucaré a casa seva si...
¾
Sí,
val, ves,- respon amb paciència de sant- però de vi no te’n donaré ni una gota.
A
vegades escoltar a una persona, malgrat digui alguna bajanada, serveix per
recuperar una ànima.
Miquel
Pujol Mur