En un
dels nostres recorreguts per la geografia catalana visitàvem el castell de
Cardona. En aquesta ocasió era en una visita organitzada pels Amics del Romànic
del Berguedà. I el principal motiu era el tri-centenari (1714-2014) i la
resistència del castell de Cardona, últim baluard català a rendir-se a les
tropes borbòniques.
Durant
la visita va sortir el comentari sobre la Torre de la Minyona i la seva tràgica
llegenda on es barregen les diferents guerres entre musulmans i cristians. Quan
l’amor neix entre dues persones poca importància té la raça ni la religió, i
tampoc la cultura i la posició social. Malgrat tot, aquest enamorats eren de
tots dos d’elevada posició, però la negativa i el càstig patern va finalitzar
la llegenda o la realitat en una tragèdia.
Cercant
informació per escriure un relat en el meu bloc he trobat en el de L’ELEFANT
TROMPETA una narració tan admirable que no podria millorar de cap forma
reescrivint-lo amb les meves lletres. Com considero la llegenda força interesant
de conèixer copio humilment l’escrit.
“Van
ser molts els segles d’invasió musulmana a les nostres terres, i també varen
ser molts els intents de convivència pacífica entre els catòlics i els
musulmans. I d’aquest període de convivència neix la història que avui ens
ocupa. Una història que va tenir lloc a Cardona als volts del segle XI. En
aquella època es permetia el comerç lliure entre àrabs i cristians, els àrabs
tenien lliure accés a la ciutat, es celebraven justes, i tota mena de festes.
Va ser en una d’aquestes justes, organitzades al castell de Cardona pel seu
senyor, en que va convidar al príncep Abdalà per tal de conèixer-lo una mica
millor i estrènyer vincles. Abdalà era noble, d’una bellesa increïble, bon
lluitador, bon ballarí i molt galant. I després de les justes i el festeig venia
el sopar a castell.
I va se en aquest
sopar en el que van seure Abdalà just davant de la filla del senyor del
castell, Adalés, una jove minyona alta, esvelta, de cabells llargs de color de
mel i amb uns ulls verds impressionants. Tan bon punt es van mirar, es van
enamorar bojament l’un de l’altre, van ser incapaços de dir-se ni una sola
paraula en tot el sopar, i només les constants mirades furtives entre els dos
semblaven proclamar el seu amor als quatre vents.
Acabat el sopar, Abdalà no podia deixar de pensar en la jove Adalés, tan fou
així que aquella mateixa nit va tornar d’amagat al castell, es va enfilar a la
torre on sabia que la jove noia estava, la va prendre de la mà i li va prometre
amor etern, la besà als llavis sense deixar-la reaccionar, però quan la noia va
recuperar l’alè, li va confessar que ella també se n’havia enamorat bojament i
que l’estimaria per sempre més, però que el seu amor era un amor impossible, i
que tot i que ara els seus pobles convivien en pau, eren pobles enemics i mai les
seves famílies acceptarien el seu amor.
És per això que la jove parella enamorada es va decidir a gaudir del seu amor
en secret, a reunir-se un cop per setmana a diversos llocs del castell, a la
mateixa hora de nit, quan ningú no els pogués veure, en cambres secretes, als
jardins o a la torre del castell, la torre on s’havien conegut.
Però el seu amor creixia més i més dia rere dia, i ja no es podien acontentar
en veure’s un cop per setmana, els seus encontres van ser més assidus i amb el
pas dels mesos es van anar tornant força descuidats pel que fa a la discreció
de les seves trobades. Tan va ser així, que un dels germans d’Adalés els va
descobrir i va córrer a explicar-ho al seu pare.
El Senyor del castell va considerar els actes d’Abdalà com una ofensa a la seva
persona i al seu llinatge, els va declarar la guerra als musulmans i els va
donar només un dia per marxar de la seva ciutat. I a més de tot plegat, va
decidir tancar a la seva filla en la torre més alta del castell, deixant-la
totalment incomunicada, i va manar que des d’aquell dia ningú li mencionés que
tenia una filla. A més perquè Adalés no pogués parlar mai més amb ningú, va
manar que el servent que li portava el pa i l’aigua cada dia per a que
sobrevisqués fos cec i mut.
La
guerra contra els musulmans va durar forces anys, anys en els que Abdalà va
intentar una vegada i una altra arribar a la torre d’Adalés per alliberar-la,
però els seus esforços semblaven del tot impossibles, ja que els cristians
comptaven amb un castell com a gran defensa i amb més homes com a millor arma.
Durant aquests anys la noia no va sortir mai de la torre, i mica en mica
s’anava consumint i l’únic que li quedava era el seu amor.
Un
dia el Senyor de Cardona va anar a un Consell a Barcelona, i els membres
d’aquest li van recomanar que perdonés a la seva filla, que l’únic error que
havia comés era el d’haver-se enamorat i que l’alliberés de la torre en la que
la tenia tancada. Amb llàgrimes als ulls va decidir que perdonaria a la seva
filla, i en quan arribés al castell l’alliberaria.
Però va ser massa tard, i és que quan va obrir la porta de la torre va veure a
la seva filla estirada al terra, morta, amb els dits plens de sang, i com amb
la seva pròpia sang havia gravat a la porta que la tenia empresonada una creu
cristiana, símbol de la seva fe, que no l’havia perdut mai. Abdalá va conèixer
els fets aquell mateix dia, i va decidir que la guerra havia acabat, que ja no
valia la pensa seguir lluitant si no podia alliberar al seu amor, que ja res no
tenia sentit.
Com
veieu una història o llegenda és tan ben escrita que val la pena recordar i
conservar en la memòria. L’amor és una de les principals vivències que fa
gaudir a l’ésser humà i la incomprensió és una pesada llosa que enterra els
sentiments.
Miquel
Pujol.
Llegenda:
L’ELEFANT TROMPETA.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.