NOSTÀLGIA

Avui m’he retrobat amb els paratges on vaig viure durant la meva infantesa i joventut. Feia tant anys que deia que per les vacances hi tornaria... però mai no trobava el dia, l’hora, el moment... Ara em sento com si no haguessin passat els anys ni m’hagués absentat tant de temps!
 

Quan he creuat el camí; el que feia aquella giragonsa tan sinuosa, m’ha donat la impressió que el cor em sortia fora del pit i quan he vist la casa pairal al mig de la fondalada... m’ha semblat com si el temps s’hagués aturat i jo encara tingués quinze anys i les mateixes ganes de viure, de cantar de ballar, de saltar i d’estimar...

Aquí hi havia l’esbarzer que sempre ens oferia aquelles mores tan sucoses, que degustàvem mentre corríem i jugàvem a cuc i amagar, però ara veig que, amb els anys, ha desaparegut.

Quan fèiem  muntanyisme amb tota la colla, era tan bonic... ens ho passàvem tan bé! Tot i algun ensurt, com aquell dia que quan érem a la meitat del trajecte, muntanya amunt, va caure aquella tempesta tan impressionant i per poc no baixem tots de patac.

El frondós faig de vora la font s’ha fet tan gran...! I el majestuós bedoll de la devesa, amb les seves branques pèndules, m’ha fet recordar amb enyorança el primer amor, el primer petó i... perquè no dir-ho... el primer desengany. 

Des d’aquí, sento nostàlgia de tots els moments viscuts, amb les persones que mai no em van decebre, la meva família: els meus pares, els meus germans, les tietes...

Qui sap si jo no vaig ser, o no em vaig comportar, de la manera que ells esperaven... Va arribar un dia que tot se’m feia petit; somniava i desitjava viure en un lloc gran, un lloc immens, on el brogit de la gent, els cotxes... emplenessin les meves orelles i la meva vida. Estava cansada de sentir a cantar els ocells, de dia, i els grills a la nit; no sabia apreciar la calma i la quietud que es vivia en aquest llogarret tan bonic i solitari.

Quan el temps començava a fresquejar, em mirava les orenetes com es reunien per emigrar cap a països més càlids, i jo, com elles, només tenia ganes de volar i volar... cap a la gran ciutat. Llavors no m’imaginava, ni per un instant, que alguna vegada hi voldria tornar per quedar-m’hi, tot i no haver-hi gairebé res, ni ningú del qui hi havia deixat.

La casa pairal... encara la veig tan fantàstica, com sempre havia estat! El cant dels ocells, avui, em sembla una benedicció del cel. Les ganes de residir en un lloc ple de gatzares s’han anat esfumant amb els anys. Ara només tinc ganes de estar tranquil·la, viure en pau, i gaudir del so profund d’aquest meravellós silenci...!

Roser Vila Pujol 

1 de setembre  de 2014

SANT SERNI DE PRATS. PRATS I SANSOR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem el poble de Prats, més conegut per la seva doble denominació com a municipi, de Prats i Sansor.  Situat al peu del vessant septentrional de la plataforma terciària de Grus (Urus). Es troba a 1.124 m. d’alçària, dividit en tres veïnats ben definits: Capdevila, el Barri, i les cases que envolten el carrer de Sant Salvador de Predanies. És el municipi més petit de la comarca  (104 h.2001) i es troba als límits històrics i geogràfics (pel coll de Saig) entre la Petita (la Batllia) i la Gran Cerdanya. 

 

El lloc de Prats és esmentat des del 1086. Capdevila, actualment unes poques cases antigues –només hi viuen tres famílies–, és damunt un tossal rocós. Va ser el nucli original, en construir-s’hi un castell i estar emmurallat per la seva estratègica situació, prop del coll de Saig, a l’antic camí de Bellver a Alp. L’església de Sant Serni és a un extrem del barri de Capdevila,  fora del nucli de la població. 

El 1233 hi hagué una concòrdia entre Nunó Sanç, comte de Rosselló, i Roger Bernat, comte de Foix, per la qual es determinà que la força de Prats (“ forcia de Pratis ”) restés per al primer, bé que aquest no podia millorar-la. Els Pinós hi tenien rendes, com és documentat el 1271.  

L'església de Sant Serni és un edifici d'origen romànic, del segle XII, molt remodelat durant el segle XVIII, quan es va construir el frontispici i el portal d'entrada, que duu la data de 1777. De l'obra romànica subsisteixen alguns fragments del mur de tramuntana, reforçat amb contraforts afegits posteriorment. 

Edifici d'una sola nau amb volta de canó bastant llarga i molt alta. Té quatre capelles laterals, sent les dues del costat de l'altar fondes (4 o 5m). Els murs van regruixats interiorment per arcades, sobre les quals reposa la volta de canó, i amb un campanar d'espadanya de dos ulls sobre la façana de ponent, amb aparell ben tallat, on hi ha la porta, refeta el 1777.  

L'absis és semicircular. 

El baptisteri es troba entrant a mà dreta sota un arc de mig punt, on hi ha una pica baptismal romànica del segle XIII. El cor està construït amb fusta, i per ell s'arriba al campanar. Sota l'escala del cor hi ha un arc de mig punt on hi havia una porta, actualment tapada.  

 

Destaca la seva porta pels forjats en que està feta, cobrint per complet ambdós batents de la mateixa. La fusta d'aquesta porta és nova. La ferramenta aprofita alguns elements de la porta original. 

Va ser restaurada el 1960 i es decorà la paret absidal, recta, amb pintures de Bernat Sanjuan, que representen el pantocràtor i sant Serni i sant Isidre. 

Sant Serni de Prats és un monument  protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

A COLLIR MÓRES

Com cada any a l’agost, els pares de la Mònica fan un viatge exòtic i ella es queda a la masia de l’àvia . Allà és  feliç i espera amb delit que arribi  l’estiu per anar-hi. Aquest any els pares de la Mònica se la volien emportar a Tailàndia , com que ja havia complert set anys, però la nena es va negar a viatjar , tenia pànic als avions i volia quedar-se amb l’àvia i els tiets.

Fa uns quants dies  que la nena es a la casa pairal. Li encanta ajudar l’àvia amb els animalons, els conills, les gallines, els pollets, a més tenen dos gossos que són molt manyacs i li encant passar la tarda corrent amb ells. Té un cosinet petit, amb qui  algunes estones juga, encara que sempre la vol seguir a tot arreu i a vegades es fa una mica pesat.

 

Avui a la tarda aniran amb l’àvia a collir móres, ja ha vist uns esbarzers a prop de la casa que en son ben plens i ja comencen a estar les móres negres, a punt per  collir.
 

El cosí Tonet  també les ha volgut acompanyar. Amb tres anys i mig també vol anar a collir móres. Llavors van decidir de quedar-se pels voltants, sinó elles haguessin anat més lluny. Amb el bellugadís que és el petit s’ha  entrebancat i ha caigut sobre un esbarzer i s’ha fet tot un seguit d’esgarrinxades. L’àvia l’ha portat a casa li ha  desinfectat les ferides i a córrer com si res hagués passat.

L’endemà la nena i l’àvia  van tornar a buscar  móres a un indret més allunyat aprofitant que el nen feia migdiada. Hi havia molts esbarzers ben curulls d’aquests fruits. Quin goig feien aquelles móres grosses i negres. Van gaudir collint-ne i també menjant-ne, la nena se’n va fer un tip, ja que li agradaven molt; va acabar amb els  morros i els dits ven negres, que l’àvia li va netejar. En van omplir dos cistells petits. Van tornar a casa totes cofoies i carregades.

A la tarda a fer melmelada toquen. Primer netejar les móres. Després posar-les a coure  amb sucre el suc d’una llimona, la pell ratllada i un gotet d’aigua,  sense parar de remenar un parell d’hores. Deixar-la refredar i llavors omplir els pots i fer-los coure al bany-maria  i ja està llesta. A la nena li agrada ajudar en tot aquest remenament.

Com que a la  Mònica li encanta aquesta melmelada,  quan torna a casa a principis de setembre  sempre s’emporta tres o quatre pots que li regala l’àvia , ja que segons ella diu,  se la ben guanyada amb el seu esforç.

26/08/2014/

 

SANT COSME I SANT DAMIÀ DE QUEIXANS. FONTANALS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.  

Seguint el fulletó indicador de Via Romànica, que és el nostre principal guia pel nostre recorregut per les contrades cerdanes visitàvem  el poble de Queixans i la seva església sota l’advocació dels Sants Cosme i Damià. 

 

Dos antics municipis, un munt de petits nuclis i una fusió administrativa, fa menys de 50 anys, va donar lloc al 1969 al naixement d’un nou terme municipal amb totes les característiques de la comarca de la Cerdanya. El nou nat va rebre el nom de Fontanals de Cerdanya, topònim escollit per evitar que no prevalgués cap dels antics noms dels municipis respecte els altres i evitar així possibles picabaralles. 

Així la fusió dels antics municipis d’Urtx i Queixans, amb els seus respectius nuclis del Vilar d’Urtx (capital del municipi actualment), Escadarcs, Estoll, Soriguerola, el mas de Santes Creus i el mas de Soriguera, per la banda d’Urtx i Les Pereres, el mas Montagut, el molí de l’Anglès i el mas d’Amunt per la part de Queixans conformen avui dia el terme municipal de Fontanals de Cerdanya. 

 

El poble de Queixans (1.125 m. alt), amb 168 h el 2009, és situat dalt d’una elevació que vigila el camí de Puigcerdà i la vall del Segre. S'allarga pel raval del Torrent cap al torrent de Queixans.  

Sembla ser que antigament estava dedicada a l'apòstol Sant Jaume el Major.  

No hi ha gaires notícies històriques sobre aquesta església, no obstant això, apareix citada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X (Kexanos). Pertanyia al pagus liviensis i formà part de la baronia d’Urtx. 

L'any 1198, els partidaris del Comte de Foix calaren foc a les portes i s'emportaren tots els ornaments, maltractant la capella.  

El Papa Urbà VIII per tal d'incrementar la devoció als nous Patrons, concedí el 13 d'abril de 1630 indulgència plenària en el dia d'aquella festa del Patró, a tots els qui, prèvia la recepció dels sagraments de penitència i comunicació, visitessin l'església. 

 

L'església parroquial de Queixans és romànica (segle XI) està situada a la part nord del poble, oberta a la plaça Major i voltada pel tancat on hi havia l'antic cementiri. Es tracta d’un edifici molt modificat la part millor conservada són l’absis i part de la nau. 

 

L’edifici és d'una nau, amb volta de canó i té dues capelles laterals posteriors a la construcció a manera de transsepte, i absis semicircular amb decoració d'arcuacions llombardes i una finestra absidal de doble esqueixada.  El transsepte segons he vist en un reportatge fotogràfic actual  té una presencia majestuosa.

La portalada és de mig punt i s'hi pot llegir l'any 1775. Les portes de fusta estan cobertes pels ferros forjats originals.  

S'ha dut a terme una restauració que ha eliminat el cos de la sagristia adossat al braç de migdia del transsepte i el campanar de torre amb coberta piramidal.  

El campanar actual és d'espadanya da dues obertures i corona el frontispici amb l'accés actual. 

Digne de menció és la placa on ens dóna la raó del nom de la campana de l’església.  

 

Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva un petit copó de metall argentat, del segle XVIII, que en procedeix.  

Set nuclis, cinc esglésies. Una ruta per l’arquitectura religiosa. Cinc petites joies romàniques esquitxen els nuclis que conformen el terme de Fontanals de Cerdanya. Només dos dels municipis, Escardacs i El Vilar d’Urtx no compten entre els seus encants mostres d’arquitectura religiosa romànica. 

Sant Cosme i Sant Damià de Queixans és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local del municipi de Fontanals de Cerdanya (Cerdanya). 

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 

SANTA MARIA DE PINÓS. SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem novament l’església de Santa Maria de Pinós en terres berguedanes properes al Lluçanès.

 

Aquest petita església també es anomenada com la Mare de Déu de Ginebret. Prop de l’església romànica de Santa Maria de Pinós, i dalt d’un petit turó, hi ha les restes d’una torre del segle XII que correspon a la gran masia fortificada de Ginebret, de planta quadrada, dos pisos d’alçada i finestres en forma d’espitllera. 

Situada a la demarcació parroquial de la veïna església romànica de Sant Pau de Pinós, la seva existència es manifesta en un llegat testamentari de l'any 1169. 

Des de l'any 1170 s'enregistren deixes i donacions de particulars que enriquiren l'església de Santa Maria de Pinós o de Ginebret, del segle XI.  

 

Al segle XIV apareix sovint esmentada com un santuari depenent de Sant Pau de Pinós. La capella està situada prop de la casa anomenada Ginebret, i no gaire lluny del lloc on s'aixecava el castell de Pinós. 

Durant la Baixa Edat Mitjana el seu terme passà a la parròquia de Santa Maria de Merlès, de la qual s'independitzà l'any 1778, quan passà a dependre de Sant Pau de Pinós.  

L'edifici fou reformat forces vegades, sobretot l'any 1803, amb la construcció del pòrtic, i l'any 1865, en que es construí un senzill altar, s'arrebossà l'interior i es va refer la teulada i el paviment.  

Església d'una sola nau rectangular coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals.  

Un absis semicircular obert vers llevant està cobert amb quart d'esfera i presenta una ornamentació típica de l'arquitectura llombarda: un fris d'arcuacions cegues separades en grups de tres per bandes llombardes, pròpies del primer romànic.  

 

Al mig de l'absis, hi ha una petita finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt de petites dovelles; aquesta és l'única ornamentació de tot el conjunt, ja que les parets i els murs de l'edifici són completament llisos.  

A ponent s'aixecà el campanar quadrat molt massís i reformat. La porta original d’entrada, actualment tapiada. es situada a migjorn. Al segle XVIII es va construir la sagristia i la nova porta a ponent, aixoplugada per un petit atri. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

"QUE ME QUITEN LO BAILADO"

La noia... sempre li havien dit la noia... potser perquè es va  quedar a casa dels pares tota la seva vida, soltera i sense compromís. Vaja... segons alguns, per vestir sants.

 

Això és el que solien dir llavors, però de sants no en va pas vestir gaires, més aviat va fer  tot el que li va venir de gust... això sí, una mica a la quieta, per evitar murmuracions.

Cada estiu, com aquell qui no fa res, es queixava de mal a l’esquena, era una manera de poder anar a prendre les aigües, que també era una expressió d’aquells temps.

Amb l’excusa d’aquell mal, tan molest, se n’anava al balneari de la Cerdanya i quan tornava estava tan cofoia que no semblava ella mateixa, els ulls li brillaven i, fins i tot, semblava que quan bellugava les pestanyes li sortien espurnes. Ja no li feia falta anar al ball, cada dia ballava sola, a vegades amb l’escombra. Després agafava algun objecte llargarut i feia una imitació espectacular, com si toqués  la trompeta, igual que el  Rudy Ventura. Era impressionant veure-la i sentir-la!

Aquell “balneari” de Sant Vicens, tan miraculós... realment era una platja de la Costa Daurada, normalment plena de guiris. Entremig de  la coca-cola  i el flotador... tot era disbauxa. Ningú la coneixia, podia esbravar-se tant com li rotés; no hi havia els murmuris ni els safarejos  del poble. La gent anava al seu aire i no miraven als altres perquè anessin mig despullats o es morregessin pels carrers, tot estava permès, i això la feia sentir jove, viva, explosiva... de tot... menys de la manera que es sentia quan era en aquell diminut poblet plegat de xafarderies, on no es podia fer un pet sense que ho sabés tothom.

Això ha durat anys. Ella... feliç esperant que li vingui “el mal d’esquena” habitual dels estius. El “balneari” és la sol·lució perfecta per posar-se les piles per funcionar durant l’hivern. I així han transcorregut els anys... 

Ara ja té uns quants... però pels seus familiars encara és la “noia” la que no s’ha casat mai, la que sempre ha estat al peu del canyó, amb tot i per tot, menys quan li ve el mal d’esquena... és clar, i s’ha de cuidar... pobreta!

La noia, mai no ha confessat el seu secret. De molt joveneta sentia que no era igual que les seves amigues, que a l’adolescència ja s’enamoraven d’altres noiets. Però mai no va decidir sortir de l’armari, ni explicar a ningú les seves tendències; era una època que no haurien estat ben vistes, ni admeses. Ara, quan veu i sent que ningú no es talla un pèl, pensa... quina sort que tenen d’haver nascut més tard, però  creu que ja no val la pena canviar res de la seva vida, ja es conforma anant cada estiu al “balneari”, on mai no ha hagut de dissimular el que és i el que sent. I per dintre pensa: “Que me quiten lo bailado”.

 28 de juliol, de 2014

ELIONOR

L’Elionor  guaitava cada matí per la finestra a la immensitat del mar que tenia davant, per veure si tornava el seu estimat. Feia tres anys que havia partit a la guerra contra els sarraïns, a les illes properes, i no n’havia sabut res més. S’hauria mort? –pensava – però tot seguit allunyava els mals pensaments  i creia distingir a l’horitzó un vaixell que tornaven els guerrers i ell en  tornava sa i estalvi. Sols era una il·lusió .

Feia uns mesos que s’havia acabat la guerra. Alguns senyors de les contrades havien tornat als seus castells. El rei Jaume havia dat per finida la conquesta de les illes i amb poques baixes havien tornat a  casa amb els dominis un xic més engrandits. Ningú va saber donar noves del senyor de castell de Capsegat. Així de cop d’un dia per l’altre havia desaparegut.

 

Elionor no perdia les esperances, sabia  que  un dia tornaria i coneixeria el seu fill, que va néixer quan ell ja havia partit i que ja aviat compliria els quatre anys . Els  mesos passaven  i el senyor del castell no donava senyals de vida. Mica en mica la dona s’anava fent a la idea que no el veuria mai més.

Un dia va arribar un caminant de llarga barba, cansat  i va demanar asil en aquell castell. De posat noble, havia estat ferit a la guerra i fet presoner i no recordava res del seu passat. Després de caminar molts dies  els seus passos el van menar cap aquell indret i sense saber perquè es va dirigir al castell. Elionor  passava per allà i el va veure, com l’atenien els seus servent i tot seguit el va reconèixer, a pesar del  canvi que havia experimentat en  aquells anys i la llarga barba que duia.
 

¾   Adalbert!  ets l’Adalbert! Has tornat.

L’home se la mirava incrèdul, li costava saber qui era aquella dona, però el nom li repicava al cervell cada vegada més fort. Llavors va dir,
 

¾   Adalbert! Em dic Adalbert! Per fi se el meu nom.

Després van venir unes poques explicacions. Presoner i ferit s’havia escapat dels sarraïns i havia fugit, es va embarcar en un vaixell de comerciants fins a Barcelona, llavors  va comença a caminar. Va camirar tres dies seguits, fins arribar en aquelles contrades, ignorant qui era.  l’Elionor el va portar a recórrer el castell. L’home de mica en mica anava trobant familiars aquells llocs. Els racons del castell, les sales, els patis, el dormitori, la cuina, les seves armadures, els seus cavalls. Poc a poc es va començar a fer una petita llum dins el seu cap i va començar a recordar algunes coses, però no recordava l’Elionor.

De sobte un marrec se’ls va creuar pel camí i se’ls va quedar mirant estranyat. La dona  va agafar el nen en els seus braços i el va presentar al seu marit.

¾   Mira Adalbert, aquí et presento al teu fill, l’ Arnau.
 

Agafant el petit en els seus braços, un seguit de flaxos van bombardejar el seu cervell. Va començar a recordar. El dia que va marxar a la guerra, la seva dona l’acomiadava amb llàgrimes als ulls i la panxa bombada, a punt de néixer el seu primer fill. Encara recordava la seva silueta corbada dient-li adéu. Ara els tenia els dos allà al davant. El malson s’havia esvaït.

22/08/2014/

  

SANTA CECÍLIA DE BEDERS. BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem el llogaret de Beders proper a Bellver de Cerdanya. La zona presenta poca construcció antiga però hi ha una bonica zona residencial.  

 

El poble (1085 m. alt, 19 h. 2009), és situat prop del curs del Torrent de la Bavosa, i als peus del Serrat de la Quera; a zona oriental de la Batllia. No gaires cases i masos formen aquest rústic poble. Es pot veure una panoràmica de les valls de l’Ingla i de la Llosa. 

Consultat el significat del nom toponímic en “Origen dels noms geogràfics de Catalunya” de Manuel terrades i Bofarull surt aquesta indicació.: del basc biterris, bide-orri, que significa “indret vora el camí”. 

Santa Cecília de Beders, que depèn de l'antiga parròquia de Coborriu de Bellver, apareix esmentada amb el topònim de "Biterris" en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell al final del segle X i en l'Acta de consagració de l'església de Sant Andreu de Baltarga el 891. Pertanyia al pagus tollonensis.

 

La petita capella aïllada de Santa Cecília de Beders, que havia estat una humil parròquia, ha patit saquejos i destrosses al llarg dels temps.  

Es tracta d’un edifici del segle XII, d’una sola nau encapçalada per un absis semicircular a llevant amb una finestra de doble esqueixada i la coberta en volta de canó, actualment desapareguda. 

La construcció actual és d'una sola nau coberta amb un embigat de fusta a dues aigües, substituint la volta de canó, i absis semicircular llis amb finestra esqueixada. En la restauració s'ha recuperat l'absis que havia estat reconvertit en sagristia separant-lo de la nau per una paret. L'aparell de l'absis, del segle XII, és més regular que el de la resta de l'edifici que respon a una reconstrucció més tardana de la nau i explica la insòlita ubicació de l'entrada al costat nord. 

El frontispici està coronat per una petita espadanya d’un sol ull. 

 

La restauració del 2003 va posar al descobert sota l’enguixat pintures del segle XII a l’absis que representen una quadrícula. Tanmateix les excavacions arqueològiques efectuades a l’interior van descobrir el “reconditori” on aniria la “lipsanoteca” amb les relíquies de la santa i unes sitges que posaven de manifest una ocupació baix imperial del lloc com també ho demostra la presència de “tegulae” romanes reaprofitades en el parament de l’església. 

Un lloc de pau per gaudir de la naturalesa. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.