ESTADA A CERDANYA. I.

Uns amics ens havíem recomanat el lloc de Santa Llocaia, en l’Alta Cerdanya, com un racó on podríem aconseguir aquell punt de pau i intimitat que tan ens agrada gaudir, en aquests moments actuals que l’esperit tendeix a la serenitat i a la calma de la feina ja complida. La tarda anterior havíem arribat des de Barcelona a la casa de turisme rural, un xic sofisticada, de què tan bé ens havíem enraonat els Vidal. 

La recepció per part dels propietaris havia estat molt agradable i el personal ens va fer la impressió, no desmentida posteriorment, d’una gran preparació i eficiència. La casa era antiga, quasi medieval, però remodelada i renovada interiorment per oferir-nos totes les comoditats de la vida moderna. 

El paisatge era d’aquells que t’entren en l’ànima i et fan desitjar que el cel sigui una cosa semblant.  

L’entorn era diferent al que esperaven trobar en un petit poble de la Cerdanya, plens la majoria de noves construccions. El més nou, era l’ajuntament, però malgrat ser un edifici més modern que la majoria, s’integrava completament amb el paisatge rural. Davant seu hi ha una gran plaça amb una torre campanar metàl·lica, un clocher, amb gran varietat de campanes de diferents mides. 

Al costat de l’hotel-casa rural, una església romànica del segle XII, amb el clos tancat per pedres, i l’antic cementiri obert a tots els oratges. D’aquells llocs que t’inviten inconscientment a asseure’t i a reflexionar. Cansats del viatge, poc després sopaven i ens anàvem a dormir. La nit, no va ser trencada per cap soroll, tan habitual en la ciutat. 

Ben descansats, al matí, hem sortit a passejar pels voltants de la casa. Les flors llueixen al sol, com taques que entapissen de vius colors, el verd luxuriós dels prats. Els arbres de diferents mides i colors alegren la nostra mirada. Tant a un costat, com l’altre, s’albiren els cims de les muntanyes encara en signes de neu a cotes altes. El Puigmal a la dreta i el Pirineu, cap el vessants del Carlí, per l’esquerra. 

A prop de nosaltres la riba del Segre ens separa de la Baixa Cerdanya.  

Anàvem pel camí com en el temps de joventut agafats fortament de les mans. Però el desig, que insuflava la sang jove ha minvat, i la nostra història d’ample recorregut, ha passat a ser aquella amistat entranyable, tendra i respectuosa, després de tanta anys de vida en comú. 

Escolto el seu parlar com el refilar d’una au, que brollant del seus llavis em parla de mil coses ja sabudes. Però en la seva boca, les paraules sonen lleugeres i etèries com si fossin noves.  

Agafat de la seva mà noto la calidesa, ara suau i tèbia, d’una vida que sempre m’ha fet costat. Reconec i sé que he tingut forces errors i que a vegades el meu caràcter impulsiu ha trencat l’harmonia de la vida conjunta. Però cada cop me’n recordo més que al mirar la seva cara, el seu gest de paciència inacabable i el seu tristoi somriure, però somriure en fi, com qui aplaca la rabieta d’un nen, que sempre m’ha fet canviar de pensament. Mai, un somrís, ha contingut tantes raons per fer calmar el meu brot de supèrbia. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

UN PARE PER LA JANINA

“Tarda alegre i clara, plena de flors, és la primavera”

Era una tarda de primavera alegre i clara, les flors esclataven en mil colors acolorint l’ambient i donant la benvinguda a la Janina, que arribava a la casa dintre un cabasset de tons rosats a les mans de la mare, als  seus primers tres dies de vida, amb l’àvia que les acompanyava.

Era una criatura una mica especial la Janina  ja que havia estat concebuda mitjançant la inseminació  artificial, per tant únicament tenia  de referent a la mare.

La mare de la nena sempre havia tingut molt clar que volia ser mare, però no tenia ni volia tenir cap parella. Per un problema sentimental a l’adolescència havia renunciat a  que hi hagués  cap  home a la seva vida. Encara que volia gaudir de la maternitat, ser mare soltera , sola volia criar i pujar a la seva petita  sense cap presència masculina. Ella feria de  pare i  mare. Era jove, tenia una bona feina i estava segura del que volia, a més podia comptar amb la  mare que l’ajudaria, ara que feia poc havia quedat vídua.

Així aquella tarda clara i perfumada de primavera feia l’entrada triomfal a la casa amb el seu tresor més preuat, la petita Janina , una nena tranquil·la i dolça que s’obria a la vida.

La petita creixia viva i espigolada, anava a la guarderia i era múrria com ella sola. Aviat es va donar compte que les altres criatures teníem un pare que les anava a buscar junt amb la mare  i cap als tres anys va demanar a la seva mare on era el seu papa. La dona li va explicar que hi ha nenes que tenen pare i altres que no, la mare fa de papa i mama en aquests casos.

La manca de la figura paterna va marcar el creixement de la Janina, no la va traumatitzar, perquè la mare tenia respostes i arguments per totes les seves preguntes i molta capacitat per estimar; encara que la petita s’embadalia davant els pares o avis dels altres infants. També  havia demanat  coses a l’àvia, però aquesta li deia el mateix que la mare. Alguna vegada les preguntes de la nena incomodaven a la mare que intentava desviar la conversa cap a altres temes que poguessin interessar a la petita.

Cap als sis anys la nena va captar que la mare no volia parlar de res que tingues a veure amb la figura del pare i llavors va deixar  de fer preguntes, però dintre seu sospirava , desitjava la presencia d’un pare o avi a la seva vida,  sobretot a vegades quan es quedava a casa de la seva amigueta Clara i el pare d’aquesta jugava amb elles, llavors la Janina era feliç. Que feliç seria  si tingués un pare.

 

La nena està a punt de complir vuit anys, fins ara les coses han seguit igual a casa, però fa cosa de dues setmanes han començat a canviar-ne algunes. La seva mare té un amic i de tant en tant ve per casa i hi passa la tarda allà, juga amb ella i fins li ha fet un regal. La Janina es feliç, no diu res, però té l’esperança que aquell amic sigui alguna cosa més per la seva mare i un dia no gaire llunyà pugi convertir-se en el pare que tant desitja.

-16 de juny de 2014-

 

CRÈIXER DE COP I VOLTA

Ciutat de Berga.

Grup de relataires per afició.

Situació obligada de sortir al relat:

Tarda alegre i clara, plena de flors, és la primavera

– Corre Ariadna, corre o no arribarem a temps –

L’Ariadna és una nena de quatre anys, la Maria, la seva germana gran ha quedat per trobar-se amb les amigues i els amics a la fira de maig de Berga.  La Maria és una adolescent molt plena de vida, amb ganes de divertir-se. És assenyada i bona persona i molt presumida. Ara es troba que ha de fer de mainadera de l’Ariadna, perquè els pares han hagut d’anar a una convenció i no tornaran fins ben entrada la nit.

Està il.lusionada, el Martí el noi que li agrada li ha dit per sortir tots dos sols. 

Ara pensa:  – he de cuidar a aquesta mocosa – amb un sentiment que vol ser d’odi, però, només és d’incomoditat.

La colla l’espera al Caprabo, aniran a comprar begudes i patates fregides, són més barates que a les parades de la Fira. Quan arriben el grup de noies la reben amb gran cridòria. La Maria és molt popular entre els seus amics, sempre compten amb ella per organitzar “saraos”. Els nois sempre intenten acaparar la seva atenció.  Ella es deixa afalagar divertida. Busca amb la mirada al Martí i el troba una mica apartat mirat-la amb un somriure captivador. És molt guapo, atlètic i també és el més gran de la colla, ja té 17 anys. El li pica l’ullet amb picardia. Ella “flipa”. Li costa de reaccionar quan una amiga li està dient amb un to divertit:

– qui era aquella nena tant bonica que anava amb tu, no em diguis que tens una filla secreta ja ja ja ¡¡¡ –.  La Maria mira al seu voltant amb un mal presentiment, cridant a la seva germaneta. Se n’havia oblidat d’ella.

–  Ariadnaaa !, Ariadnaaaaaaa !!!  – Una suor freda li corre per l’esquena, el sentiment de culpa i la por li estrenyen  el cor. Amb la veu trencada diu als seus amics – Deu meu, és la meva germana, no sé on es ajudeu-me a buscar-la, es diu Ariadna !!! –

Tot el grup se separa buscant a la nena,  La Maria veu de reüll que el Martí és dels últims a moure’s amb un posat indolent.

Un tros del canal passa a un minut del lloc on estan. La Maria se n’hi va corrent, esverada. La segueix el Quim, cosí del Martí. La Maria es desespera temen el pitjor, sap que la nena sempre volia veure com baixa l’aigua pel canal i ara té la barana espatllada, l’anaven a arreglar aquesta tarda i va tant ple !!!. El Quim la vol calmar:  – espera que telefonaré als mossos, ells la buscaran –

Una dona vella els ha estat mirant i se’ls acosta : – esteu buscant a una nena?, no patiu està bé, l’acabo de portar amb els municipals –

Davant d’aquestes paraules l’Ariadna pateix una crisi nerviosa, la tensió viscuda li passa factura, el seu cos tremola com una fulla, llàgrimes incontrolades baixen per les seves galtes, cau desmaiada.

Es desperta a casa de la senyora vella, és una infermera jubilada. Ara està a sobre del seu llit rebent les seves atencions.

–  Au va noia, té beu-te això que t’anirá bé, no pateixis per la teva germaneta, ara l’ha anat a buscar el teu amic  –

Truquen a la porta, són l’Ariadna, el Quim i un policia municipal que els acompanya. L’abraçada que li fa la Maria a la seva germaneta provoque les queixes d’aquesta:  – Aiiiiii que em fas maaaal!!! –

S’han quedat a dinar a casa de la senyora que amablement les ha ajudat. Ara estan marxant cap a casa totes dues, l’Ariadna va explicant la seva “aventura” a la Maria i aquesta se la mira amb afecte.

Passen pel costat d’una casa amb jardí, s’hi aturen a mirar-la doncs és molt bonic, està  ple de flors, el sol llueix i il.lumina una tarda de primavera com mai ha vist la Maria. La recordarà tota la vida.

Ja de nit reb una trucada del Quim, s’interessa per l’estat de les dues germanes.

La Maria no en sap rés del Martí ni li interessa, ara sap que té un amic de veritat: el Quim.

La Maria ha deixat la pre-adolescència.  

  

EL JAN I LA FIRA. II

Però la vida continua. Un trasbals rere un altre, una malaltia i una altra. La pobresa, el dolor i la melancolia és una xacra que costa molt d’arrancar. Què podia fer aleshores el Jan, sinó ofegar amb la beguda tots aquells records que volia oblidar. I l’alcohol, un mal company de viatge, va soterrar encara més els petits esclats de claror, que alguna vegada entreveia.

Els anys han anat passant, la beneficència s’ha fet càrrec de les restes del naufragi de la seva vida. La seva existència després de l’Ester és plena de moments tristos. I malgrat tot, altres instants, massa llunyans i difícils de recordar, li venen a la memòria plens d’il·lusió.   

El Jan és ara un vell rauc, espellifat i pollós que mira i escolta amb enyorança i també, per què no, amb enveja: les llums, els pares i els fills, les joguines, el riure escandalós d’una parella o els xiscles de la mainada. També ensuma amb delit els olors: de l’oli de la xurreria, dels bars i de les boles de cotó de sucre.  

Mentrestant, guaita amagat entremig de les parades, abans passejava pel davant però el seu pas dubitatiu va fer pensar a més d’un firaire que anava borratxo. Per por a algun aldarull, en varies ocasions, havien cridat a la policia. Però, ja fa temps que no beu, i si el seu pas és incert és degut a que els seus peus, tan vells com el seu cos, han perdut la força i el vigor d’antany. 

Malgrat el seu amagatall, tampoc està tranquil, més d’un en veure’l, potser al cercar el recurs d’aprofitar la foscor rere les caravanes per fer una urgent necessitat, l’ha cridat dient-li:

¾    Fuig, fas nosa! Puts a vell!! Fora! Marxa’t d’una vegada! 

Aquests menyspreus, per estrany que sembli, fan que encara es recordi més dels seus pares, la xicota, l’Ester, els fills, fins i tot, dels amics. Una llàgrima companya d’altres cau dels seus cansats ulls. Un darrer pensament, trenca les seves idees, segurament ha viscut masses anys, el vent del temps se’ls ha portat a tots, allà on es mereixin estar per les seves obres terrenes. Sóc molt vell, murmura sense veu. Amb parsimònia, molt lentament, tanca els ulls ajuntant-se les lleganyes i les llàgrimes com volent segellar-los. 

Una notícia al matí corre de boca en boca per la gent del poble.

¾    Sabeu què? Aquell home vell que vivia sol, aquest matí l’han trobat mort rere una caravana dels firaires.

¾    El Jan? Hum! Era ja molt gran!

¾    Estava malat.

¾    Descansi en pau!

 

No, només era tan vell que les il·lusions i els records ja li havien foragitat. 

Miquel Pujol Mur.

EL JAN I LA FIRA. I.

El Jan, aquell home vell del poble, allunyat de tothom i pobre de solemnitat mira amb els ulls lleganyosos i tristos a la gent que passeja per la Fira Gran. El batlle, l’ha inaugurat fa uns instants. La banda municipal, amb un gran rebombori de tambors i trompetes, ha recordat a tot el poble el gran esdeveniment anyal. 

Sí, han començat els dies de la fira i ell se’n recorda de moltes més  viscudes amb diverses circumstàncies. Segurament, no eren tan riques ni brillava tanta lluminària elèctrica, aleshores les parades s’il·luminaven amb espelmes i llums de carburo. El joc de la llum i les ombres desdibuixava les fisonomies. La gent no anava vestida de roba tan galana i festiva. El gris, el marró i el negre manaven per damunt dels altres colors. Ni tampoc les joguines eren tan boniques, les nines de drap i els joguets de fusta no tenien els brillants colors actuals. Però, per ell, encara que antigament tot fos més pobre, hi havia una cosa en particular, que encara ara, després de tants anys i panys, li deixava un suau i dolç regust als llavis: la família i la tendresa.  

La primera fira, quan encara era una xavalet, acompanyant als seus pares, gent de pagès, que havien emigrat al poble gran cercant una vida menys soferta que la del camp. Amb els pares, i fent un xic de mainader dels seus germans petits, passejàvem amunt i avall pel veral de terra polsosa. Els seus ulls corrien embadalits per les oscil·lants llumetes i per la visió d’aquelles joguines tan desitjables, que es mostraven a l’abast de la mà. Però malgrat tot, lluny de les possibilitats familiars. Desitjar, no tenir i envejar, formaven part d’una il·lusió trencada. Sobretot, al veure altres nens, potser de família benestant, que les portaven ben agafades. 

Anys més tard, primerament va anar-hi amb els companys. Més tard amb aquella xicota, xamosa i tendre de qui s’enamora com un ximplet. El primer amor de joventut i el despertar de moltes passions. 

Després un altre graó dins l’escala vital. L’Ester, els nens i ell, aleshores un home ben plantat amb feina, casa i família. Anys d’alegria plens de vital joia. 

Com la roda de la sort i l’infortuni no para mai de voltar, favorablement segons per qui i desgraciadament per molts altres, anys més tard va sofrir la pèrdua de la seva dona, rere una malaltia d’aquelles estranyes que ningú s’atreveix a nombrar. A l’Ester, se la va portar nostre Senyor, d’allò que anomenaven un mal lleig, sense saber quin era i sense poder-hi lluitar. No pot oblidar-se quan sol, a la capella de l’hospital, orava amargament en aquelles tristes hores. Amb els punys closos i els ulls vermells de plorar pregava al Cel. Però aquest, no el va voler escoltar. 

La malaltia i la mort de l’Ester, se li van emportar l’alegria de viure i també els pocs diners estalviats. El desànim, la feina. Llavors els fills, ja una mica crescuts vam emprendre el vol per descobrir nous i llunyans camins. Qui sap ara on són i  que fan en aquest món. 

Miquel Pujol Mur.

NIT DE FOC, NIT DE REVETLLA

Des del meu balcó , al fer-se fosc,  observo com es van encenen les  fogueres en diversos indrets del entorn.  El foc puja, s’eixampla,  s’expandeix, escalfa, omplint la nit de màgia, de claror. La nit més curta del any no s’enfosqueix, el foc i els petards lluiten contra la foscor.

La Flama del Canigó  ha encès multitud de fogueres a l’ample de la nostre terra. El Canigó , muntanya sagrada pels catalans emplaçada ara al país veí, allà s’hi ha encès la foguera que ha donat  la flama que  molts excursionistes i entitats han fet   arribar a molts indrets de les nostres contrades.  Els petards acompanyaran el foc i la festa tota la nit amb el seu esclat i el seu brogit.

La nit del foc per excel·lència, el foc purificador, que fa que demà tot tingui un aire nou, que l’estiu comenci amb bons auspicis, amb l'aire renovat.

Entrada la nit, des del meu mirador privilegiat m’arriben els sons de la música, de l’orquestra que toca a la  revetlla de la plaça. Mentre gaudeixo de la música, l’anada de gent que passa  i l’espectacle pirotècnic, assaboreixo la típica coca de sant Joan acompanyada per una bona copa de cava, participant així també  de la màgia de la nit. Que us penseu , encara que aviat compliré noranta anys també m’agrada celebrar com cal aquesta nit gaudint dels sons,  de les olors que em porta l’aire  i l’espectacle de mirar al cel il·luminat pels coets.

Això si quan estigui un xic cansada , a descansar s’ha dit i m’adormiré amb el so de la música i els petards que es filtraran per  la finestra oberta.

24/06/2014/

 

 

SANT MARTÍ D'ARÀNSER. LLES DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Davallaven d’una sortida al estanys de la Pera i en passar pel bonic poble d’Arànser com sempre visitàvem i fotografiàvem la seva església sota l’advocació de Sant Martí. Arànser és el nom oficial però hi ha molts cartells amb segurament l’antiga denominació d’Aransa. 

Arànser és un antic municipi de la Baixa Cerdanya, al Baridà, al límit amb l’Urgell i amb Andorra. Va ser annexat juntament amb Músser a Lles de Cerdanya l’any 1966. 

El poble (45 h. 2009) està situat a 1.493 m. alt. al límit occidental de la Cerdanya, al vessant meridional de les roques de Sant Marcell (contrafort de la serralada que separa la vall de Lles d’Andorra) i a la dreta del riu d’Arànser (el qual era, en gran part dels seu curs, el límit entre els antics termes de Lles i de Músser i Arànser), emissari dels estanys de la Pera, situats sota el coll de Perafita a la ratlla d’Andorra, que aflueix per la dreta al Segre, prop de Martinet; aigua amunt d’Arànser, rep per l’esquerra el torrent dels clots de Setut. 

Cercant el significat del nom del poble en el diccionar Alcover–Moll hi ha la següent entrada etimològica: Desconeguda, però segurament pre-romana. Meyer-Lübke Noms de lloch Urg. 5, relaciona aqueix nom amb el basc arantza ‘punxa’; Montoliu, Noms fluv. 5, indica la possibilitat de relacionar-lo amb el basc aran ‘vall’. En l'Acta Cons. Seu U., apareix escrit Aransar; en el cens de l'any 1359, Aranser (Col. Bof. xii, 89). L'accentuació Aransá, que trobam en Espasa Encicl., és equivocada. L'etimologia més probable és el basc arantz-ari, col·lectiu o abstracte derivat de arantza, ‘arç’ (cf. Coromines en Congr. Barc. 412).  

És citada a l'Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell (839) amb el nom de "Sant d'Arânser". Al segle IX era parròquia del bisbat d’Urgell, encara que el seu origen es pot relacionar amb les arrels basques dels ceretans (Aransa = vall bonica). El monestir de Sant Miquel de Cuixà hi tenia possessions pels volts del segle X. 

El castell d’Arànser va ser una de les fortaleses dels comtes de Foix (s. XII). Posteriorment (s. XIV), els cavallers de Saga van rebre del rei mallorquí Sanç la jurisdicció d’Arànser. 

El temple és un edifici de planta rectangular i una sola nau.  

El campanar és de planta quadrada i està format per tres cossos: al del mig s'hi obren tres finestres d'arc de mig punt i al superior les obertures són rodones i emmarcades amb dovelles.  

La teulada piramidal, es troba molt malmesa. 

A l’església parroquial de Sant Martí s’hi venerava una Mare de Déu del segle XII que es pot admirar al Museu d’Art de Girona.  

Sant Martí d'Arànser és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local del municipi de Lles de Cerdanya (Cerdanya). 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 
 

DIUMENGE DE PATUM

Que passa? Crida el xicot despertant-se de cop pel xorro d’aigua freda que li queia al damunt. Obre els ulls i es troba allà al terra a la vorera del carrer, mentre aquell gros vehicle regava el terra i tot el que trobava, la seva mà encara premia amb força aquella ampolla de barreja buida que havia estat la seva companya tota la nit..

Llavors mica en mica li venen els records d’aquella nit esbojarrada de patum amb els passa carrers . El foc de la guita i de les maces, el balls dels gegants, el cridar, saltar, ballar i veure; l’ampolla de barreja grossa que s’anava buidant a mida que avançava la nit. Cap a la matinada, buscant els companys amb qui anava, llavors buscant la casa del Xavier on havien d’anar a descansar . després el terra donant voltes i ja no recorda res més fins aquella ruixada d’aigua que l’ha despertat.

¾   Va, aixecat d’aquí , que hem de netejar-ho tot que aviat passaren la comitiva dels admistradors i músics cap a la missa i començarà de nou la festa.

¾   On es el carrer Tal? –va preguntar a un operari.

¾   El teniu al darrera, aquí a la cantonada. Si que l’has agafat forta.

El xicot  no s’havia adonat que estava a tocar de casa del Xavier, el company de facultat, de Berga que els havia convidat a passar aquell fi de setmana de Patum a casa seva, amb els altres dos companys, que se li havien despistat  aquella nit.

Encara va poder estirar-se al llit un parell d’hores després de treure’s la roba xopa, abans el Xavier no els crides, perquè a les dotze sense falta havien de ser a la plaça ja que començava la Patum de Lluïment .

Després de la dutxa i un bon cafè amb torrades, el Marc i els seus companys ja estaven com nous i ja son a la plaça on ha començat la Patum del migdia. Després que les autoritats junts amb els administradors de la festa haguessin ocupat els seus llocs al balcó del consistori.

 

Els turcs i cavallets , les maces, inicien la festa, tornant a córrer darrera la guita xica esvalotada. Quedant corpresos pel silenci sepulcral de la plaça durant  l’inici del ball de l‘àliga amb aquella música solemne  amb l’esclat de joia i ritme  de la segona part i  el giravolt final . Nans vells , gegants i nans nous conclouen els balls de les comparses per tot seguit iniciar els tirabols entorn a de la plaça amb que conclourà aquella Patum del matí.
 

Llavors el Xavier diu als seus amics que ara toca anar a dinar i fer una mica de migdiada per agafar forces pel tram final de la festa, el plat fort, la Patum de la nit, la més espectacular de totes, que només es fa el dijous i el diumenge amb els famosos i espectaculars salts de plens. Ara això si , per gaudir de la festa, de barreja només tastar-la una miqueta perquè si se’n puja el cap tota la festa se’n va en orris.

22/06/ 2014/
 

SANT MARTÍ DE MONTCLAR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA

Ens acostarem aquest cop a Montclar per la carretera de l’Espunyola a Casserres. Quan t’apropés per la carretera a la petita població quedés meravellat per la seva visió.

 

 Els seus orígens els hem de lligar al naixement del castell de Montclar.  

Secundàriament denominat Montclar de Berga i a voltes citat com a Montclar de Berguedà, no apareix documentada fins l’any 1117, que és esmentada la parròquia de Sant Martí de Montclar, depenen eclesiàsticament de la jurisdicció del Bisbat d’Urgell.  

L’any 1193 Bernat de Talamanca i els seus familiars juntament amb Ermessenda de Sala i els seus sol·licitaren a l’orde militar del Temple, la guàrdia i custòdia de les parròquies de Santa Maria de Merlès i de Sant Martí de Montclar, parròquies properes als dominis del templers al Berguedà, centrats a la comanda del castell i església de Puig-reig.

Cap al 1240, el rei Jaume I donà el lloc de Montclar a Pere de Berga; al segle següent Sibil·la de Pallars, comtessa i muller d’Hug de Mataplana, cedia a la corona diverses possessions, entre les quals hi havia Berga i el castell de Montclar (1309). 

L’església de Sant Martí va veure confirmada la seva categoria com a parròquia en la visita al deganat del Berguedà, de l’any 1312. 

Uns quants anys més tard, el 1328, el castell de Montclar consta com a cedit des d’algun temps abans pel rei Jaume II a Bernat de Mallorca. 

Sabem poques dades de l’església però tenim coneixement que al s. XVII fou ampliada gràcies a les llindes gravades de la porta d'accés.  

Església romànica d'una sola nau de petites dimensions coronada per un absis esvelt tan ample com la mateixa nau al cantó de llevant.  

L'església fou molt modificada en aquell moment amb l'annexió d'un creuer i una nova porta d'entrada al mur de migjorn amb un entaulament fictici i coberta per un petit ràfec a dues aigües de teula àrab.  

S'aixecà també l'absis fins al nivell de la teulada i un campanar de planta quadrada, substituint el romànic, possiblement d'espadanya. La coberta és a quatre aigües i doble finestra sota els corresponents arcs de mig punt a la cara de la façana (i una sola finestra a les altres tres cares del campanar). 

L'absis té una senzilla finestra de doble esqueixada coberta amb arc de mig punt.  

El parament és de carreus de pedra de grans dimensions, quadrats i col·locats a trenca punt.  

El retaule major de l'església és barroc, a una capella lateral conserva un retaule de la Mare de Déu del Roser, també barroc, i a l'altra capella lateral hi ha el retaule de Sant Isidre, neoclàssic tardà. 

El conjunt ha estat restaurat pel servei de restauració de monuments de la Diputació de Barcelona.  

 

El lloc de Montclar està format per un petit nombre de cases que conformen una plaça, en una de les cantonades hi ha el cementiri, l’església i l’edifici de la Rectoria.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

SANT MIQUEL DE VIVER. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Seguint els nostres itineraris aquesta vegada visitàvem el poble de Viver (65 h. 2009). El poble (600 m alt.) pertany al municipi de Viver i Serrateix essent situat a l’extrem oriental del terme, a la vall de la riera de Merola. 

 

En l'edat mitjana configuren el territori El Castell de Viver, el Castellot, és un jaciment alto-medieval, és una grossa roca amb una singular forma arrodonida amb uns forats alineats verticalment a les parets, de forma quadrada i d'uns 10 cm de fondària que servien de suport a les bigues d'unes torres de defensa, que formaven part de la línia de fortificació contra els moros, que feu construir el rei franc Lluís el Piadós al Comte Borrell l'any 798. 

També hi ha tombes antropomorfes excavades a la roca i restes d’una església, tot del segle X.

La primera notícia de l'església de Sant Miquel de Viver és de l'any 1010, però el 1187 fou reconstruïda i consagrada pel bisbe Arnau de Preixens de la Seu d'Urgell (l'acta és signada per 17 caps de casa del terme parroquial). 

En l'acta de consagració s'esmenten els bens de l'església de Viver, entre els quals consta l'església de Trulls. L'església de Sant Miquel fou bastida al peu del castell de Viver, senyorejat pels barons d'aquest nom.  

La família dels barons de Viver apareix en tots els actes importants de la comarca. Al segle XVII la baronia de Viver començà a canviar d'amo sent venuda als senyors de Rajadell. Al segle XVIII començaren a enterrar-se els rectors a l'església de Viver.  

El 1639 és documentada la Confraria del Roser i el 1655-1663 les obres d'ampliació de l'església: construcció de la nau lateral de migdia. El 1703 es va construir la capella dels Dolors i el 1750 es va refer la nau central.  

 

L'edifici actual de Sant Miquel de Viver és del segle XVII, bàsicament, i substituí a la primitiva església romànica. La nau central principal és d'estil renaixentista (refeta el 1750), la nau lateral nord és d'estil gòtic molt tardà i la nau lateral sud fou construïda durant els anys 1655-1663. De las tres naus, la central es la més llarga y l’única que té decoració classicista; les laterals són cobertes amb volta de creueria.  

El campanar és un afegit del 1798. A la llinda de la porta principal, situada a ponent, apareix la data 1696 que deu correspondre bé a la consagració d'aquesta església o bé a la data de les obres.  

Aquesta llinda procedeix de la porta que comunicava el cor amb la rectoria.  

També en Viver es troba la casa Vilanova, construïda el 1917 amb estil modernista y hereva del antic castell de la població.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

SANTA MARGARIDA DE MERCADAL. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA 

Feia dies que buscàvem aquesta petita església ja què en diverses exposicions hi havíem trobat fotografies, però fins fa poc, que vam veure a terra un indicador de la masia i l’església no la visitarem.

 

És situada en terres de l’Espunyola per la pista de terra que porta fins a la Vall d’Ora.  

El nom de referència és Santa Margarida de Mercadal i també Santa Margarida del Cint. 

Aquest església, dins l’antiga Vall del Lord i comtat d’Urgell, no fou mai església parroquial, possiblement depenia de la parroquial de Sant Sadurní del Cint. 

El lloc del Cint (Cincto) apareix esmentat des de molt antic en la documentació medieval. El lloc fou repoblat pel comte Guifré el Pelós entre els anys 872 i 878, juntament amb Terrers, Travil, Sisquer, Llinars i altres llocs de la Vall del Lord. El bisbe Galderic va refer l’organització parroquial i adquirí els drets en aquest lloc. Més tard el Comte Sunifred II d’Urgell els usurpà i foren reclamats l’any 948 pel aleshores bisbe d’Urgell, Guisad II.  

El 1312 la trobem esmentada en la visita pastoral al deganat de la vall de Lord (capella mercadalt).  

Santa Margarida fou vinvulada, a la baixa edat mitjana, als dominis de la casa comtal de Cardona i fou cedida a l’església parroquial de Sant Miquel de Cardona. 

Al s. XV hi havia fundat un benefici eclesiàstic que mantenia les despeses de pa i vi donades un dia a l'any als pobres del lloc. 

Al segle XVIII és la capella familiar de la propera masia de Mercadal. Actualment no té culte però si conserva el seu altar i imatges religioses.  

Petita esglesiola romànica del segle XII que consta d'una sola nau de planta rectangular coberta amb volta de canó capçada per un absis semicircular a llevant amb volta de quart d'esfera. 

La porta és adovellada, d'arc de mig punt.  

 

Les finestres de doble esqueixada es reparteixen pels murs de l'edifici; la de l'absis és formada per una pedra monolítica amb forma d'arc.  

El parament és fet amb blocs regulars col·locats a contrapeu i en filades, units amb morter. 

Als peus de l’edifici s’alça un petit campanar d’espadanya d’un sol ull i molt rústec. 

Una vegada més hem conegut un tros de la nostra terra. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

SENSE FEINA

Avui li han dit que no calia que tornes més al treball, la feien fora. La Mercè no s’ho podia creure. Feia trenta anys que treballava en aquella empresa familiar i sempre havia pensat que si jubilaria i, avui divendres al migdia li diuen que no tornés, així sense cap causa, sense cap excusa. Va intentar dir –perquè.... ,  un ajust de personal, li responen secament.

Un nus al més profund de la gola no li deixava dir res, no podia ni respirar. És va quedar com un autòmat . Va recollir les poques coses seves i va marxar sense ni obrir la boca.

En arribar a casa va esclatar en plors, que feia estona que intentaven sortir. Un plor llarg, sorollós, sanglotant.... Déu meu, que faré  ara –pensava. Quan passes dels cinquanta ja no pots intentar trobar un altre treball. La mare la va trobar així i la dona es va espantar. Aquella filla tan tranquil·la, tant equilibrada, trobar-la d’aquella manera. Va intentar consolar-la, però aquesta es rebotava, cridava , no es deixava. La mare va romandre al seu costa sense dir res.

Finalment esgotada, buida  ja sense llàgrimes va quedar immòbil  asseguda ala cadira del menjador. Llavors a dures penes va exclamar,

¾   M’ha fet fora de la feina!  M’han despatxat!

La mare la va abraçar i donant-li copets a l’esquena li deia,

¾   No et preocupis. Va no et preocupis. Ens en sortirem.

Han passat tres mesos d’aquell dia. Poc a poc s’ha anat fent a la idea que no tornaria més a treballar. Unes vacances perpètues, una jubilació anticipada. Troba els dies llargs, sempre es queixava de o tenir temps de res i ara no sap em que omplir el temps. Encara que econòmicament no es té de preocupar,  la preocupa tenir tant temps lliure, fins ha deixat d’anar en algunes de les activitats que feia. Tem de caure en una depressió.

La mare de la dona , tot hi tenir estar prop de la vuitantena, està molt bé i li dol veure a la seva filla tant desanimada, per això li ha buscat una feina. Fer companyia a una senyora gran amiga seva , que no es pot valer massa per ella. Anar-hi tots els matins ajudar-la a dutxar-se, fer-li l’esmorzar i preparar-li el dinar. No es que paguin molt, però tindrà un motiu per sortir cada matí de casa.

La Mercè no li feia massa gràcia aquesta feina, però a falta de res millor ha decidit provar-ho. La dona a qui cuida té un caràcter molt obert i encara que no tingui massa mobilitat és una persona molt vital. Vitalitat que encomanarà a la Mercè , que als pocs dies d’anar a cuidar-la ja tornarà de nou a somriure a estar bé amb ella mateixa i haurà descobert una nova feina que l’omple... cuidar de persones grans.  A més al vespre li ha sortit cuidar un avi,  fer-li el sopar i portar-lo al llit. Ja torna a tenir tot el dia ven ocupat.

Al vespre quan se’n va llit està esgotada, però és feliç, llavors pensa amb tranquil·litat. Es ven cert el que diuen, que quan se’t tanca una porta, s’obre una finestra.

14/06/2014/

 

SANTA MARIA DE MOSOLL. DAS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.  

Visitàvem el petit poble de Mosoll i la seva església, una petita joia del romànic del segle XII, sota l’advocació de Santa Maria. 

 

Es meravellós trobar una església oberta que et permeti entrar en el seu interior i poder fotografiar-la, sempre essent respectuós amb tot. També he de ressaltar l’amabilitat de la persona que ens va orientar en la nostra recerca.  

Mosoll és un petit poble quasi un grup de cases (13 h. 2009) (1.165 m. d’alt.) situat damunt la Vallirota, o torrent de la Valira, aigua avall de Das. L'església de Mosoll es troba a 1 km d'Alp, aïllada en mig de la plana de la gran vall de la Cerdanya. Aquest lloc formà part del municipi d’Urtx fins l’any 1859.  

Cercant l'etimologia del nom el diccionari Alcover–Moll ens dóna aquesta explicació.: insegura. En l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) apareix escrit Mosollo; Meyer-Lübke inclou aquest topònim entre els noms ibèrics que contenen l'element sufixal -ll- (BDC, xi, 5). 

 

Surt documentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de final del segle X. L’any 982 era alodial del monestir de Sant Martí del Canigó. Pertanyia al pagus liviensis. 

Va patir com tantes altres esglésies de la Cerdanya, el saqueig i incendi per part de les tropes de comte Ramon Roger de Foix i el vescomte de Castellbò el 1198. 

És de planta rectangular composta d'una nau amb volta de canó apuntat, amb uns arcs rebaixats en els seus murs laterals per situar dues capelles laterals poc profundes, obertes en l'espessor dels murs nord i sud  i una fornícula per a la pila baptismal. A llevant, l’absis semicircular amb una sola finestra de mig punt, en forma d'espitllera, enllaça amb la nau per un doble arc de plegament. Una altra finestra s'obre en el mur de migjorn. L’edifici no té cap ornamentació exterior. 

La coberta és de llosa de llicorella tant a la nau com a l’absis.

 

A la paret lateral orientada al migdia, s'obra una senzilla porta amb l'arcada feta de blocs ben tallats. La porta oberta a migdia té els batents ornamentats amb ferramentes. 

La façana de ponent té una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. El campanar amb l'amplada de tota la façana és damunt de la paret.  Té forma d'espadanya bífida on hi resta una campana. Un dels arquets del campanar duu la data de 1710. 

Entrant a l'esquerra de la porta, destaca la pica baptismal, senzilla i de marbre gris (segle XIII o XIV i 23cm). 

A unes excavacions portades a terme l'any 1975 al paviment, va aparèixer ocupant tota la planta, una trentena de sitges ovoides a tocar l'una de l'altra, les seves mesures són aproximadament d'un metre de diàmetre i d'1,50 de profunditat. Segons alguns arqueòlegs, eren sepultures i d'altres opinions els donen com sitges, anteriors a la construcció de l'església ( probablement ja en època del baix imperi romà).  

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven les pintures murals de l’absis, molt malmeses per l’incendi durant el 36 amb el pantocràtor i l’apostolat. També s’hi conserven el frontal d'altar sobre fusta de la meitat del segle XIII amb diverses escenes representant l'Adoració dels Mags, Maria amb Jesús, la Presentació, l'Anunciació i la Dormició de la Verge. 

L’any 1987 va ser restaurada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya.

 

Actualment ha perdut la categoria de parròquia, però està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

En el seu interior és fan cicles de música, un bell escenari per sentir música rodejat de pedres amb segles de la nostra història. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL JOVE PERIODISTA. III.

Conte Negre. 

Tot d’un plegat apareixen als seus ulls unes papallones vermelles, que momentàniament l’enlluernen amb els seus vius colors, fins que tot d’una, es converteixen en grans i fugisseres papallones negres. Una fiblada dolorosa i aguda travessa el seu pit, sent com si la carn se l’obrís i permetés que una fina fulla, afilada com d’un bisturí, sagí i aprofundeixi dins seu com si la seva carn fos de gelatina. Novament oeix el batre d’ales i també el fúnebre crit de l’au nocturna. Nota el soroll de una llosa al ser arrossegada. 

Ja no sent el dolor de la carn lacerada sinó que ara nota més profundament el seu cor ennuegar-se, li manca aire per respirar i poc a poc es dobla damunt la sepultura.  

Al Jan, al matí, l’han trobat mort i rígid al vell cementiri del poble. El seu cor va deixar de bategar de por. No havia cap ferida en el seu cos, però el seu rostre blanc i amb els ulls oberts omplí les redaccions de molts diaris. 

La seva desconsolada mare ha omplert l’àlbum, no de les notícies escrites pel Jan, sinó les de la seva mort publicada per tots els diaris, com a prova del sacrifici vers el compliment del deure. 

El Jan no va poder gaudir del seu nom en totes les portades. Males llengües comenten que més d’un a la redacció va penedir-se tota la vida d’una broma de nefastes conseqüències.   

Una comissió de l’ajuntament, vol commemorar el dia de la mort del desaprofitat periodista, per donar els premis del concurs de redacció escolar que portarà el seu nom. 

Miquel Pujol Mur.