divendres, 30 de maig del 2014

LA NATURA REVOLTADA

Vora el riu el jove arbre sent bufar el vent que fa escridassar l’aire amb un llarg udol com si volgués espantar fins i tot les pedres. 

L’aigua barboteja mentre salta descontrolada per damunt les pedres i com si fugin del vent volgués amagar-se sota la llera del riu.  

Troncs vells, pedres i terra monstruosament barrejats bramulen rierol avall com si creessin que en arribar a l’ample riu la pau els hi seria donada.  

Més, en lloc de pau, troben la mare riu enfadada i molesta amb l’aigua que baixa descontrolada pel desglaç de la neu de les muntanyes i que fa arrabassar les terres de la ribera.  

Plou, però no amb el plor suau d’un infant, sinó amb la ràbia dels déus cansats i enutjats amb els humans, com si volguessin remoure i enfonsar tants treballs vanament construïts damunt la terra. 

L’arbre nota en les seves fulles la salabror de la remullada terra al brandar-se per la força del vent, d’un costat a l’altre, quasi fins a tocar a terra.  

Veu al seu costat que els arbres grans i forts pateixen per mantenir-se dempeus, ell en comparació és un petit plançó que fimbra portat pel vent i retorna amb la flexibilitat de la joventut a la seva posició inicial.  

Els arbres grans tremolen de soca-rel, la seva força i robustesa els impedeix vinclar, aleshores s’afermen dins la terra per no marxar empesos pel vent.   

De dalt de la carena rodolen i baixen companys de no tant forta terra que descalçats de mare són arrossegats pel líquid element. En la seva caiguda pretenen abraçar-se als companys ben afermats, com nàufrags que en veure una mà estesa que els pretén ajudar s’aferren amb la força de la desesperació. Més altres arbres, matolls i inclús roques també es deturen i s’amunteguen i junts formen una resclosa que acumula aigua durant un breu instant fins a trencar amb el seu pes el company que els suporta i llavors amb un soroll que ressona com clams d’auxili es precipiten davallant tots junts, salvador i nàufrags, abraçats a estones, sols molts cops, intentant fugir de l’avinguda de l’aigua dels cims i del cel. 

Serà l’inici del diluvi , es pregunta l’arbret, altre cop els déus volen netejar la terra de pecadors humans que malmeten el seu regal amb bajanades. O només la circumstància casual d’un dia i que malgrat el dolor ocasionat a la gent servirà d’avís per un nou jorn. 

L’arbre observa com el cel s’aclareix i el remor del trons cessa de moment en moment. Clareja i quietes les seves branques observa dessolat la terra que l’envolta. 

Els forts, els grans, els vells companys, la seva mateixa força els ha fet impossible d’aguantar la lluita davant la tempesta, uns són a terra mostrant les arrels com senyal de rendició. Altres ni tant sol hi són, han fugit riera avall, empesos per l’aigua, sense ni tan sols acomiadar-se. 

Revisa les seves branques, moltes han estat perdudes en el trasbals, com els humans perden la innocència en els avatars de la vida, però malgrat tot, roman dret. Afermat dins la terra i amb la esperança de noves lluites a guanyar fins que pot ser es creurà fort i poderós. Aleshores... 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 29 de maig del 2014

PREJUDICIS


Un prejudici, és etimològicament un judici previ. Creences no fonamentades o actituds no raonades basades en conjectures, sense tenir un coneixement complet d’allò jutjat que poden derivar en antipaties cap a persones, races o idees.
Els perjudicis fan molt mal a les persones, tant a les que els pateixen com a les que en pateixen les conseqüències.

Potser anys enrere aquests encara eren més forts i estaven més enquestats que avui. La gent als pobles petits en teníem molts de prejudicis i falses creences que a vegades condicionaven tota una vida, però que també podien condicionar a altres persones objectes  d’aquests prejudicis.
Recordo a la Gisela, una amiga de la infància que en arribar a l’adolescència es va desinhibir una miqueta, va començar a tenir molt èxit entre les nois, que sempre la voltaven, ja que era molt maca, simpàtica i també un xic atrevida , era jove i volia passar-ho bé. Aviat va agafar mala fama entre la gent del poble, es deia que si era una fresca, una desbocada, una puta i altres elements pejoratius. A mi i altres noies de l’entorn ens van privar de sortir amb ella, cosa que no van aconseguir del tot, perquè ens seguien veiem d’amagat i ens explicava les seves aventures amb els nois, la majoria de noies  l’admiràvem, però els diumenges no podíem sortir amb ella, cosa que tampoc li importava massa ja que sempre tenia el seu noviet de torn amb qui passar la tarda.

La gent la tenia per ben poca cosa. Més tard es va casar, van criticar al desgraciat que es casava amb ella, van tenir dos fills i més tard es van  divorciar. Va ser un dels primers divorcis del poble, la gent ja ho deia que allò no podia durar. Que segur , segur,  que li posava banyes. La fama  i la mala reputació li van continuar al poble, algunes persones fins i tot l’escarnien al passar pel carrer, l’insultaven. Finalment va marxar a viure en un altre lloc, cansada del menyspreu de la gent i de que la senyalessin al passar i sobretot per apartar els seus fills d’aquell ambient.
Van passar molts anys fins que ens vam trobar de nou. Va ser en  la Festa Major del poble i era la primera vegada que hi tornava en més de trenta anys. Estava radiant, elegant, guapíssima, amb una bona dosi de maquillatge i aquell posat un xic atrevit, que la caracteritzava;  amb el seu flamant tercer marit. Vam parlar una estona i em va comentar que era molt feliç, que tenia una vida plena i que havia tornat al poble perquè li venia de gust ja no li importava el que podien dir o pensar d’ella, de que la vida era seva i la vivia com li donava la gana, que si la gent xerrava era problema d’ells i no seu, el marit li donava la raó i se’ls veia molt compenetrats..

Encara el seu pas va despertar comentaris i enraonies de la gent més gran, per els qui seguia sent la puteta del poble...que havia tornat per refregar-los el nou amant pels nassos. Sentint aquest nefastos  comentaris em venia  a la ment aquella frase d’Albert Einstein ... “Que trista és la mostra època. És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici “
Jo penso que més aviat la Gisela era una dona amb les idees molt clares que mai va acceptar els prejudicis de  l’època  en que li va tocar viure, més aviat va ser una avançada dels seu temps, que va passar dels prejudicis i les xafarderies de poble i va viure la vida de la manera que a ella li agradava.
 
- 26-05-2014-
 

dimecres, 28 de maig del 2014

LA DANSA DE LA GAVINA D’Andrea Camilleri.


Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

He llegit el llibre “LA DANSA DE LA GAVINA” d’Andrea Camilleri publicat per “Edicions 62 en la col·lecció El balancíi i traducció  al català de Pau Vidal. 

Poques coses tinc a dir de l’escriptor només una breu ressenya biogràfica d’Andrea Camilleri. És un guionista, director teatral i televisiu, i novel·lista. Va néixer a Porto Empedocle (província d'Agrigent, Sicília) el 6 de setembre de 1925. 

Ha publicat assajos, cròniques i diverses narracions ambientades en la Sicília de la segona meitat del segle XIX. Però, a partir del 1994, amb la creació del comissari Salvo Montalbano (nom triat com a homenatge a l'escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán) i la seva sèrie de novel·les policíaques, aquest autor es va convertir en un dels escriptors de més èxit al seu país.  

Poques coses a dir i a més només he de repetir que m’agraden les seves obres. L’inspector Montalbano s’ha convertit en habitual de la televisió fins a arribar a ser com un conegut habitual.  

“La dansa de la gavina” arrenca amb la desaparició del seu home de confiança l’inspector Fazio. També en la novel·la hi ha la inquietud de l’home en fer-se gran. El pas ineludible dels anys malgrat l’experiència sigui una gran valedora. I com a fons Sicília i el temperament mediterrani. 

Ara copiant unes part d’una crònica de The Times que diu: Els crims que investiga Montalbano són contemporanis, però els personatges de Camilleri s’enfronten amb el conflictes perennes dels éssers humans. 

Una bona obra per passar un agradable estona al llegir-la. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

dilluns, 26 de maig del 2014

LA MÀSCARA.


La màscara és una part important de les festes de Carnaval. Utilitat festiva i que al mateix temps permet protegir la personalitat dels individus en moments de disbauxa. 

Però, i si canviem una mica en parlar de la màscara com joc lúdic per gaudir de la festa de la carn, de les aventures amoroses i del desenfrenament sexual. 

Quanta gent important porta màscara durant la resta de l’any? 

La majoria de les persones de la nostra societat tenim un aparell a casa, el televisor, que ens permet veure mascarades, sense amagar la cara, sense posar-se vermell, de la major part dels importants personatges que dirigeixen aquest món.

Són persones que disfressades en la seva pròpia cara impertorbable segueixen a l’inrevés les paraules de Jesús: “Que no sàpiga la mà dreta el que fa la mà esquerra”.  

Ell ho deia amb el significat de donar d’entregar al pròxim. Ara s’utilitza en el sentit de prendre els diners o qualsevol altre pràctica per conservar el poder sense que no es faci evident als ulls del poble. 

A vegades, els polítics parlen de pau, i passat pocs anys la premsa ens assabenta que deuen les seves fortunes personals a fabricants d’armes, a suborns o que han repartit aportacions per les campanyes polítiques de qualsevol partit.  

Quantes màscares i mascarades hi ha a costa dels pobres? 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 24 de maig del 2014

EL BAR DE LA CANTONADA


Com cada matí he anat a fer un cafè al bar de la cantonada. El Pere, el cafeter estava tot moix i quan va començar a parlar a més estava indignat,
¾   Ahir al vespre em van entrar a robar.

 L’home tenia ganes d‘explicar com havia anat la cosa el dia abans,

¾   Estava  apunt de tancar, havia sortit l’últim client, quan van entrar dos nanos joves, amb el coll del jersei alçat fins a la boca i amb caputxa. Abans de poder reaccionar em van amenaçar amb un gros ganivet, i em van dir que els dones tot el que hi havia a la caixa...

 Anava explicant alterat com havien anat les coses, es van emportat tot el que tenia a la caixa, llavors vaig trucar a la policia... la denúncia. Tímidament li vaig demanar,
¾   No els vas conèixer?
¾   Aquí està el cas –respon indignat- en vaig conèixer un, el fill de l’Andreu, el del final del carrer, però no  he pogut denunciar-lo; el seu pare tant malalt com està ... es moriria del disgust...
¾   Penso que l’hauries d’haver denunciat.
¾   El seu pare s’està morint. A més és amic i client de tota la vida. Seria incapaç de donar-li aquest disgust
¾   Bé, mirat així...

Mentre estaven parlant, va passar per davant del bar l’Arnau, el xicot de qui estaven parlant. En Pere, amb un impuls, va córrer darrera seu, el va agafar pel braç i el va fer entrar al bar, encara que el noi es resistia
¾   Deixa’m –cridava el xicot.
¾   Primer torna’m el que et vas emportar ahir.
¾   No se de que em parles
¾   Vols matar el teu pare del disgust.
¾   Per favor, no li diguis res. Et tornaré la part que tinc dels diners.

 El noi es va a posar a plorar. Era com un nen petit agafat fent una malifeta. El xicot va explicar que es va veure obligat a fer-ho, ja que el Toni, el seu company l’empenyia, li deia que era un covard, incapaç de fer res, es burlava d’ell... i per això el va seguir.

En Pere era una bona persona. Va dir al nano que no havia dit ni diria res a ningú, però ell li havia de prometre que s’allunyaria  del Toni, que era una mala companyia per ell, que el portava per el mal camí. Que si sabia que havia tornat a fer qualsevol altre robatori, tan se val a casa seva com a qualsevol altre lloc del barri el denunciaria i uns dies a la presó no els hi trauria ningú.
¾   Si no vols fer-ho per tu, fes-ho pel teu pare, -va dir-li- que pugui viure tranquil el final de la seva vida i pugui marxar orgullós dels seu fill, com sempre n’ha estat.

El noi li ho va prometre, amb llàgrimes als ulls, mentre sortia del bar, això si, després d’haver-li tornat la seva part dels diners sostrets el dia abans.

 
23/05/2014/

divendres, 23 de maig del 2014

DOLMEN DE TURBIÀS A L’ALT URGELL.

Un cop passat el poble de Turbiàs en direcció a Sant Joan l’Erm hi ha un viratge on hi ha instal·lada una àrea de descans amb taules i un magnífic mirador de les terres de la Vall de Castellbó. Uns metres més amunt quasi a la sortida de la corba de la carretera hi ha un pujada pedregosa que en pocs minuts ens hi porta. 

 
Ens va sorprendre la construcció del dolmen potser a causa de veure els monuments megalítics construïts amb grans lloses. En aquesta ocasió la grossa pedra superior està recolzada damunt de lloses de pissarra. Segurament degut a que és el material més fàcilment trobable en els voltants.  

Cercant dades ens ha donat una sèrie d’esments dignes de comentar. 

Sobre la gran llosa que fa de coberta del Dolmen de Turbiàs, Vall de Castellbò, Alt Urgell, s’ha descobert un conjunt de gravats rupestres on hi han representades onze cassoletes  o inscultures rituals. Algunes d’elles són visibles en la segona fotografia. 

Aquests gravats estan força ben conservats i es reparteixen entre dues agrupacions. Hauríem de considerar que l'època de les cassoletes està relacionada amb la datació del megàlit. 

Una cassoleta o inscultura és un gravat rupestre executat amb una tècnica de percussió directe i continua sobre una pedra de grans dimensions que proporciona incisions amples i profundes. 
 

Els gravats són una manifestació que es desenvolupà entre els períodes Neolític i Calcolític per tota Europa, i s’han relacionat sempre amb el fenomen del megalitisme.  

A Catalunya destaquen  l’assentament de Ca N'Isach (datat per Carboni 14 entre el 4100-3400 A.N.E.) on durant el neolític s’hi feren gravats sobre pedra en forma de cassoletes i reguerons. A la cista amb Túmul de la Vinya d’en Berta (Pau), excavada al 1932, també es van poder documentar un gran motiu complex format per motius cruciformes, cassoletes i reguerons. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 21 de maig del 2014

FIDELITAT


FIDELITAT... Quina paraula...! D’aquí en podria sortir un relat molt seriós, d’aquells que parlen de coses d’altres temps, quan tothom tenia molt respecte i s’acataven les ordres que algú dictava, encara que per dintre corria la processó.

Si l’analitzem bé, i per parts, aquesta paraula pot dir moltes coses. Llegiu i veure tot un ventall de possibilitats que se’ns obren davant d’aquestes lletres. Gairebé sembla increïble!

Fi,  vol dir acabament: L’acabament d’una relació entre parelles, entre amics, entre col·legues... L’acabament d’un contracte laboral i, fins i tot, s’acaba fàcilment la paciència.

Fi de: La fi d’una època històrica, d’una pel·lícula, d’una obra de teatre, d’un any,  dels estudis; del curs  de tai-chi, de ioga, de gimnàstica, de conversa, de meditació... La fi de la mateixa vida!

Fidel: Ser fidel... Que difícil! Ser fidel a la societat, a totes les persones que ens envolten, a la parella, als animals, (ells sí que ho són). Ser fidel a un mateix, a les nostres pròpies conviccions; les que teníem des de menuts i... ara s’han esfumat.

Fidel i: Fidel i bona persona, fidel i bon pare de família, fidel i altruista envers els altres, fidel i seguidor d’un partit polític, d’una religió, d’un equip de futbol, d’un club de fans...

Fidel i t: Fidel i... total per què? Fidel i... total per qui? Fidel i... total què en traurem si els altres també en donaran pel sac!

Fidel i ta: Fidel i també generós, fidel i també responsable, fidel i també conseqüent amb les nostres actituds, els nostres costums, la nostra manera de ser...

Fidelitat: Ja hem arribat a la paraula seriosa! Siguem fidels... si més no, a la nostra terra, a la nostra parla, a la nostra Catalunya. Fem cas de les paraules del poeta Salvador Espriu i mantinguem-nos sempre fidels al servei d’aquest poble: EL NOSTRE POBLE!

5 de maig de 2014



CONDUINT PER L’ASFALT.

L’home condueix el cotxe una tarda bromosa del mes d’octubre  per la petita ciutat de províncies. De sobte un gran anunci lluminós li crida l’atenció.  

Damunt de la moderna porta d’un bar llegeix: “ Les millors magdalenes del món. Pura artesania. Sabor de xocolata, crema, vainilla, amb nata, etc. 

Ha de frenar ràpidament perquè si no atropella en el pas zebra una pobre senyora que empeny el carret de la compra. La saluda amb la mà, tot demanant disculpes  però la dona li fa una furiosa mirada plena d’ensurt i ràbia.  

Quasi entén pel moviment del llavis les paraules que murmura: Mal parit!  

Se n’adona d’un espai buit a la vorera i aparca el vehicle. Vol excusar-se amb la dona i demanar-li perdó. 

La dona l’ha recordat la mare que va patir l’atropellament que li va trencar la cama. Un altre mal parit però que no va frenar a temps. 

Fet i fet, ha parat i és nerviós. La dona ha marxat i resta sol en el carrer.  

Aleshores pensa: En resum no l’he atropellat, calmat, llegir cartells segurament no és feina dels conductors. Ara m’he recordat de la mare, tant com m’estimava, segurament hauria pogut ser un fill millor, més afectuós. “Tempus fugit” 

Camina cap el bar i entra. El contrast entre la foscor del carrer i la llum amable de l’interior de l’establiment l’enlluerna momentàniament. 

La veu amable de la cambrera diu:
¾    Passi senyor, assegui’s aquí. Què desitja?

L’home dubte, no compren ben bé per que ha entrat a la cafeteria. Tampoc fa tant temps que ha dinat però s’adona que la cambrera espera les seves paraules i no sap que demanar. Finalment embrollat i sense saber ben bé que demanar diu:
¾    Una magdalena i una til·la- Interiorment pensa- quin mal gust. I s’esparvera horroritzat de la seva comanda. Intranquil per la seva mateixa depressió malgrat sigui breu s’asseu en una taula. 

Poc després quan la cambrera li serveix ell fa un comentari del seu mal gust en demanar i ella se l’escolta amb un somriure al llavis i quatre paraules amables. 

Poc després surt de la cafeteria havent deixat una bona propina content que les quatre paraules intercanviades amb un altre esser humà en aquest cas la cambrera han trencat el seu moment de desfici.  

Moltes vegades unes paraules banals i amables deixen l’esperit en pau. I si sabessin transmetre, sense nervis, les nostre idees una part del món potser escoltaria a la altra.  

Quantes paraules, quantes coses hem d’aprendre els humans. Comunicar-se, establir llaços i prendre acords farien d’aquest món d’interès un jardí de pau. 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 19 de maig del 2014

NIT INQUISITORIAL A CASTELLBÓ.

Sempre es agradable tornar a llocs on has passat bons moments i aquest any com en altres ocasions hem viatjat al poble de Castellbó a les Jornades Càtares. En un altre moment vaig escriure de la festa medieval que es celebra el diumenge, però com no tenim el do de la ubiqüitat aquesta vegada no vam poder assistir-hi. 

Però els bons records perduren i no vam voler perdre la jornada del dissabte. 

Comença la festa amb una actuació musical, de música del Pirineu que van interpretar els grup els Tanyuts amb força alegria i ben tocar. És bo de veure gent que a més d’oferir-nos entreteniment veus que gaudeixen del seu treball. El nostre grup s’ho passava força bé i nosaltres també vibràvem amb la música.

Seguidament en acabar l’audició vam marxar a l’espai davant el pont de Castellbó des on es veu la panoràmica del poble en aquest moment a les fosques. És extraordinari que una població d’aproximadament cent habitants pugui congregar tantes persones a veure la funció. 

Primerament el grup dels Diables de Castellbó va oferir-nos una sonora tamborinada. Poc després és fet presoner Pere de Cadireta, inquisidor general de Catalunya i lapidat des del pont. La llegenda explica que la gent de Castellbó agafà l’inquisidor, el van asseure en una cadira i li van tirar rocs fins a matar-lo. D’aquí li ve el nom. 

A continuació començant des de l’església situada en la part alta del poble  s’inicia l’incendi que poc a poc va davallant pels carrers i s’escolten els crits dels seus habitants que criden desesperats: ens cremen el poble! L’incendi arriba fins al pont que travessa el riu de Castellbó. 

Una novetat ha estat la representació des de les restes del castell de les converses entre Guilhem Belibasta, darrer perfecte del catarisme i segons crec Arnau Sire que va empresonar-se per procurar treure confidències de les amagades i suposades riqueses càtares. Guilhem de Belibasta va ser cremat, condemna habitual contra els heretges càtars. 

I per finalitzar la festa un castell de focs va il·luminar el cel amb multitud de llums i petar dels coets que per un moment amagaren les estrelles del firmament. 

Acabada la festa un convit general a coca i moscatell barrejats els forans amb el habitants de Castellbó.

Un altre moment per mantenir vigent a la nostra memòria. S’hi podeu, aneu a veure-ho. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 18 de maig del 2014

RECORDS


Avui és el meu aniversari i l’hem celebrat amb els fills i els néts...  Un dia molt bonic!
Quan el meu besnét, que té 3 anys, m’ha demanat:
Iaia quants anys tens? jo li he respost.
Mira si sóc gran... que vaig néixer abans de la guerra.


La Guerra Civil... Quins records... Només tenia 5 anys quan va començar, però eren suficients per adonar-me que les coses no anaven com de costum. Vivíem a la masoveria del mas Lladó, envoltats d’animalons i de boscos; camps, ocells,  flors i coses boniques, si no hagués estat pel que ens va tocar viure. Des de la galeria, podíem contemplar com el riu Llobregat ondejava per  sota el Pont d’Orniu i la Colònia Rosal prosperava amb la fàbrica tèxtil, els nous edificis, el convent, l’escola, les botigues... Llàstima que, de sobte, tot es va estroncar!



Nosaltres érem feligresos d’Obiols: l’església que teníem més a prop. Al començament de la revolta va ser saquejada i durant aquells anys, pèssims, va servir per allotjar-hi porcs. A la casa on jo vivia, que també hi havia una capella, van enderrocar una paret per poder treure tots els sants i cremar-los en una gran foguera.  Tot plegat, encara no m’ho he pogut treure del cap!

Es fa impossible oblidar tot allò: La casa dels amos envaïda per famílies refugiades, i més endavant per militars, que cuinaven dins la  mateixa capella; el robatori de l’euga, la mort del pollí, la por que passàvem tota la família i... potser per l’edat, jo encara no n’era del tot  conscient...


A l’església de Sant Vicenç d’Obiols, durant aquells anys, no s’hi va poder fer cap celebració religiosa. El Santíssim, que l’havien portat a cal Gris, més tard el van traslladar al  mas Lladó, sobre casa nostra, en una estança anomenada “la sala blava”. Quan tot es va acabar, l’església es va tornar posar a punt pel culte religiós. El Santíssim el van retornar fent una solemne processó on hi participàvem les nenes que havíem fet la primera comunió, aquell any, en alguna parròquia de l’entorn. Vam escampar pètals de flors al llarg del camí  envoltat per ufanoses herbes remeieres, farigola i romaní, que ens obsequiaven amb els seus perfums mentre caminàvem vers la nostra parròquia.



Durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta,  Mn. Ramon Rota, amb l’ajuda dels feligresos, va arranjar l’església, la va pintar i, fins i tot, va comprar un harmònium. Era tan majestuós el Monument que es feia per Setmana Santa! I la festivitat de Santa Llúcia? S’esdevenia una celebració multitudinària, on no hi podia faltar ni una modista!

L’església d’aleshores, però, no tenia res a veure en com seria després de la restauració dels anys seixanta, quan Obiols tornaria a transformar-se com en els temps primitius. Una església... visigòtica segons alguns, preromànica segons d’altres i amb una important necròpolis que, llavors, nosaltres no sabíem apreciar. 


Sovint anem a visitar-la, amb els nens, i els explico aquestes històries que tinc ben guardades dins la calaixera dels meus records.

abril de 2014