UN TOMB PER LA NOU

 Fa uns dies vam agafar un senzill fulletó de la Biblioteca de Berga amb un títol “ UN TOMB PER LA NOU” que ens va agradar, perquè lligava amb el nostre tarannà de caminar una mica i conèixer trossos del nostre territori, tan bonic i al mateix temps tan desconegut.  

 

En el cotxe vam anar al poble de la Nou del Berguedà, ja esmentat l’any 948 en l’acta de consagració de l’església de sant Andreu i san Miquel de Paradís. Obedients a les instruccions vam deixar el nostre vehicle en l’aparcament de la plaça de l’Ajuntament. Aquest lloc semblà ser el més cèntric del poble ja què hi son situats els dos restaurants del poble a més de la batllia i l’escola, que ignorem si actualment amb les restriccions de tot ordre que viu el nostre país té alumnes. 

 

Seguint el camí poc metres més avall érem davant de l’església del poble, sota l’advocació de Sant Martí, els seus orígens són romànics, la seva acta  consagració du la data de 20 de febrer de 1196, però com passa en la majoria de les construccions el pas dels anys també ham portat un sèrie de noves remodelacions i altres reformes que canvien l’aparença  de l’edifici. He de comentar que té un bell absis tribulat que està mig tapat per noves edificacions veïnes. També molt digne d’observar és el campanar del segle XVII-XVIII que s’alça orgullós al costat. I no deixeu de fer una ullada a la porta d’entrada i la seva ferramenta.   
 

Seguint el nostre periple van ser al cap de poca estona davant el santuari de Lourdes (Lurda). Aquesta edificació sempre em produeix una certa sorpresa, perquè el bell edifici mai m’ha lligat amb el seu feréstec entorn.  

Mossèn Antoni Comelles, fill i rector de la Nou, malalt i pràcticament sense mitjans, viatja a Lourdes de Bigorra l’any 1877 on visqué una experiència molt positiva. Meravellat del què veié va tornar l’any 1878 i portà una imatge de la Verge de Lourdes (90 cm.) per posar-la en una petita capella. L’any 1886 sota el seu impuls i l’ajuda de gent del poble s’inaugura l’edifici. 

Després per unes empinades escales vam davallar a l’espai conegut per la cova on hi ha una imatge de la Verge i un broc d’aigua que brolla de la pedra. 

 

Abandonant l’ombriu paratge vam fer camí fins les restes del molí de l’Avellanosa datat l’any 1572, però amb certa reserva els seus vestigis fan creure que podia tractar-se d’època anterior, potser segle XIII?
 

Seguidament reprengueren el camí, molt ben senyalitzat i protegit amb baranes, costa amunt fins el molí del Canal. També esmentat l’any 1572. amb unes restes més ben conservades potser a causa de ser una construcció més important. 
 

Aleshores va succeir allò que acostuma a passar en tota sortida que s’apreciï, uns cap a la dreta i els altres cap a l’esquerra. Total ens vam donar una volta innecessària pel bosc fins a trobar un amagat camp de futbol, almenys hi ha una porteria. Ja penedits del nostre fora de ruta, tot és fer salut caminant un xic més, vam retornar al punt del dubte i vam prendre el bon camí, del que mai ens havíem d’haver apartat.   

Una estona més amunt vam trobar la font de cal Patzi i el seu saltant, quan baixa aigua, on una corda que ens tempta a si volíem córrer una nova aventura enfilant-nos paret amunt. Però com som arribats als anys de la prudència vam decidir deixar-ho per un altre dia.

Ja arribats al poble vam tindré una agradable xerradeta amb una senyora de la Nou i ens va insistir a visitar el mirador. Poca estona després aparcàvem més avall novament el cotxe i enfilaven un camí ben preparat per arribar al petit cim. Davant nostre s’obri una bella panoràmica amb la vista del poble i del Sobrepuny dominant la vostra mirada. 

 

Ja satisfets pel sol fet de haver practicat una mica d’exercici i, a més a més, veure un bell racó del nostra país vam retornar cap a la nostra ciutat de Berga.
 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL NÉT

 

La dona transportava un feix de llenya, una carga massa feixuga per les seves cansades espatlles, l’havia anat a buscar a un bosc proper on havien tallat i hi havien molts troncs pel terra; però vivia feliç en aquell entorn rural on havia nascut, s’havia casat i havien nascut els fills. Aquests ara vivien a  ciutat, quan va enviudar se la volien endur amb ells, però la dona es va resistir a deixar aquella casa que havien construït amb el marit i tants esforços hi havia esmerçat . Així que ara que passava dels vuitanta vivia sola en aquell lloc, encara que les forces li començaven a flaquejar.

Sovint pensava en els fills i en els néts, encara que de tant en tant pujaven a veure-la, enyorava els crits i les rialles infantils, però no podia abandonar la seva caseta, a més tenia molts bons veïns  i sabia que podia comptar amb ells, però cada vegada el pes de la soledat és feia m és feixuc.

En arribar a casa va tenir una sorpresa. Hi havia en Pol el nét gran, tenia  18 anys i estava fet tot un homenet, més sorpresa va quedar quan aquest li va dir que venia per quedar-se a viure amb ella. La dona es va esgarrifar, va pensar que havia renyit amb els pares i havia fugit de casa. En Pol la va tranquil·litzar dient-li que els pares sabien que era allà, i hi estaven d’acord. A ell li anaven grans els estudis . Havia fet un curs d’especialitat  agrària i ara allà per posar-lo a la pràctica. Volia viure sobre el terreny el que els hi havia ensenyat. Li agradava tot el que estava relacionat amb la terra, l’ecologia i l’agricultura i la volia ajudar a menar les terres de l’avi. A més també li faria companyia.

L’àvia encara no s’ho creu, quan les forces li començaven a defallir, ha arribat aquesta ancora  salvadora. Tenir el seu nét a prop li a tornat a donar ànims i dintre seu te l’esperança que el noi arreli en aquest lloc i torni a donar vida a aquelles terres hermes  que ella i el marit tant havien cultivat i eren tan esplendoroses.
 

28/03/2014

 

LA FLAIRE DEL LLESSAMÍ.

Ser o no ser, és la qüestió. Aquestes paraules em porten mil enyorances. La més important i més fixe en la meva memòria és aquella funció de teatre, un capvespre, a l’amfiteatre romà de Taormina. Sentíem el remor de l’aigua brava trencant-se en onades rabioses contra els esculls de la costa. La lluna ens il·luminava amb la seva claror fantasmal i al mateix temps era còmplice i protectora dels ensomnis de la nostra joventut. 

Ara sé, que n’arriba a ser de fugissera la memòria. És capaç de recordar un munt de detalls, sense situar-los en cap lloc ni cap temps determinat. Fins que com un llampec es trenca el teló de l’intel·lecte, unint-se els records i els sentits en un únic recull de nostàlgia.  

Quin ha estat el detonant de tots aquests pensaments? Certament, la jove infermera que em passar pel meu costat ha deixat una flaire, la de la fragància del llessamí barrejada amb l’olor del seu jove cos. L’aroma i la seva feminitat perfumen l’aire xafogós de l’habitació. 

Sí, ara me’n recordo vivament, com si l’ahir fos avui, de l’amfiteatre, del remor del mar, de l’aire que portava les olors salines del mar quan bufava d’orient i el perfum dels llessamins quan venia de terra endins.

I tu, noia de les meves quimeres i dels meus amors. La de les cames llargues i les sines breus. La del somriure amable i la rialla alegre i cristallina. Plena de vitalitat i ànsies de viure, tot junt, en una sola persona.

Somnis de joventut, que com vitralls de vius colors, movent-se en l’aire d’aquells matins, són els records dels anys passats i ara omplen de pensaments la minsa i curta resta de la meva vida. 

Què n’és d’estrany que ara esperant el darrer pas les idees de jove omplin els meus miratges. Més ara, la meva ment no vol pensar en la propera mort.  

Una i altra vegada retornen com un flash-back a la memòria aquells instants de la nostra setmana en l’illa i la teva presència omple els curts moments que em queden. 

Messina, Palerm, el mar, el remor de l’aigua, l’olor de llessamí i tu, Clara, la de la rialla franca i sense cap parany. 

Érem joves, brillaven en les nostres cares les idees del futur, dels sentiments i de la passió que omplia les nostres vides. Sicília tota, plena de sol, el cel i el mar blaus, la dels records que encara vibren dins el meu cor i em fan frissar el cos. 

La primera xicota, la primera noia, el primer amor i la primera pèrdua de moltes altres en el pas del temps. L’accident et va arrabassar l’existència, estimada Clara, i al meu cor va esfumar-se tot el desig de viure. Finalment vaig retornar a la vida, poc a poc, esforçant-me, vaig lluitar contra la desídia de la ment, i vaig reprendre un camí. Altres moments, en el transcurs dels anys, m’han fet sentir i estimar, però el teu record i aquella rialla fresca, sentida i profunda mai ha tornat a les meves oïdes. 

Han passat els anys, la vida m’ha estat generosa: esposa, fills i néts, que m’han ajudat a emmagatzemar aquells records, però mai a oblidar-los totalment. Només van restar lleument arxivats en la memòria del temps. Però ara, estès en aquest llit espero amb ànsia el darrer i si pot ser breu instant de l’últim pas.  

El “bip” intermitent va fent-se tot seguit, malgrat he estat sempre a la meva vida un mal creient faig un esforç per iniciar aquella primera oració d’infantesa: Pare nostre, que esteu en el Cel... 

La fragància s’apropa i escolto una veu que diu: “ S’ha quedat com adormit, però amb un somriure al llavis. Potser que li tanqui els ...” 

Taormina, llessamí i tu, Clara, heu renascut a la meva memòria al sentir l’olor de... 

Miquel Pujol Mur.

ON ÉS WALLY?

On és aquest home? 

Feixugament he arribat a la platja. Com em pesa la panxa! Quines ocurrències té aquest home? Encara no falta una setmana pel part i... I jo, tanoca total, en deixo convèncer amb allò de la brisa de la platja i les onades del mar.  

I els vespres caminarem tranquil·lament pel passeig marítim  i veurem els llums de les barques dins la mar. I prendrem un refresc i caminarem amb el seu braç agafat per la  meva espatlla. I parauletes d’amor a ran d’orella i ... 

Així em trobo ara!

¾    Nena marxo i baixes després, fas cara de cansada, reposa una mica i ens veurem a la platja. He quedat amb... 

I clar he descansat una estona més al llit. I ara què?

¾    Ja deu ser amb aquell amigots seus de l’oficina a guaitar les noies joves. Clar, com jo estic gorda a més no poder! Quasi no puc caminar. Renoi, quina aigua que em regalima cames avall. Ei! No penseu malament que jo sóc molt primmirada. No és pas, serà... Vaig de part!

¾    Wally!!!- crido desaforadament fins que només surt un xiscle petit i afuat de la meva gola.- Wally!!- encara un crit més fort i agut al mateix temps. I el Wally qui sap on és. I quin dolor, sord i persistent a dintre meu.  

A aquella senyora rodejada de nens, li demano ajuda:

¾    Per favor em pot ajudar- Pobra dona quin ensurt s’ha dut. Ha cridat al seu home.

¾    Pepe, telefona a la ambulància, corre! 

Sobtadament una mà em toca l’esquena i el cel se’m fa més clar.

¾    Wally, per fi has vingut. 

Miquel Pujol Mur                                                               

SILENCI ACLAPARADOR

“Hi ha poques coses tant ensordidores com el silenci” Mario Benedetti

Asseguts l’un al costat de l’altre sense dir res. Així una hora i una altra. Si la dona intenta un tema de conversa la resposta es sempre,  -Si. -No. -Deixa-ho. Un silenci aclaparador retruny per tota la sala d’estar, un silenci ensordidor només trencat pel run  run de la televisió.

 Unes hores més tard, la dona després de preparar l’àpat anuncia,

¾   El sopar està llest.

A la taula de nou regna el silenci, mengen sense cap tipus de conversa, tret que algun o altre monosíl·lab . Res és més feixuc que aquest silenci, el de dues persones que viuen juntes i no tenen res a dir-se, ni res de que parlar.

 Fa anys que es va iniciar aquest silenci, primer tímidament s’anaven esgotant els temes en comú, però encara hi havia els fills i després els nets. Va ser arran de la jubilació del marit, l’estar més hores a la casa sense saber massa que fer, que aquest ha arribat al màxim. A més ell vol que la dona estigui a casa. Abans sortia amb les amigues a berenar, o feia alguna activitat. Ara està tot el dia allà a casa, estant tot el dia junts sense dir-se gairebé res. A les tardes ell llegint un llibre o mirant  algun reportatge, i ella fent ganxet. Ha fet tapets i vànoves per totes les filles i nétes.

 Cada un viu al seu món, el silenci a la casa cada dia es més atordidor, més pesat i dolorós. La dona no pot més, el silenci retruny dintre el seu cap, l’atorrolla. Ha de prendre pastilles per dormir i el cap li dona voltes . Sap que si hagués tingut valor faria anys que hauria deixat al marit, hauria emprès una nova vida, ara no pot, ni te valor es com si ell la tingués lligada de mans i peus.

 Aquest vespre el soroll del silenci pesa com mai, l’home l’ha esbroncat perquè ha tornat tard del super, s’ha entretingut amb una amiga, ell no suporta que parli amb ningú.

 Mentre menja sense gana  ha decidit acabar amb la insuportable vida que porta, amb aquest silenci ensordidor. Després de recollir el sopar i seure una estona en silenci al costat del marit, ha agafat un vas d’aigua i ha pujat a l’habitació, on ha començat a prendre les pastilles per dormir. Una... dues...tres...i així fins el final del pot.

 24/03/2014/

 

 

UN DIA DE BOIRA. 2a. Part. Relat Negre.

Amb el braç toscament embenat, he pres novament el ganivet i posant-me l’abric, l’he amagat sota la roba. Ja preparat, he obert la porta del pis i eixint al passadís de l’escala, he baixat en silenci fins el carrer. 

Una vegada he sortit, he cercat un mur que sobresurt de la paret on m’he amagat sentint el meu cor palpitar violentament i amb força per l’emoció. 

Observo les persones, que passen tapades a causa del fred, i començo a rumiar quina serà la primera víctima. Una noia jove, passa movent-se amb lleugeresa. Sento el repic dels tacons de les seves botes, llavors amagant-me rere els arbres, la segueixo movent-me sigil·losament, buscant ocultar-me en l’ombra gris dels troncs, dins l’ambient de l’emboirat dia.

Hola!- Saluda alegrament a un xicot que l’espera dins un cotxe. La noia puja per l’altra porta, i després de fer-li un petó fugisser, només com la simple promesa de més grans satisfaccions, marxen ràpidament.  

Segurament, la meva presa, era massa jove i ràpida de moviments. M’hauria donat molt treball per aconseguir el meu desig. Per un moment, torno a escoltar la meva sang, plena d’adrenalina, pujant per les venes en imaginar-me amb quina crueltat podia haver-li clavat el justicier ganivet, dins el seu pecaminós i jove cos. La taca vermella s’estendria com l’oli per les llombardes humides del carrer. 

Aleshores passa pel meu costat una dona vella, que com jo a casa, al llevar-me, també arrossega els peus. Suposo que deu vindre de comprar una mica de vianda per afegir-la a uns pudents talls de peix per enverinar, qui sap, al seu marit. 

Estic quasi damunt seu, preparat amb el ganivet en alt, disposat a clavar-li enmig de l’espatlla, en el punt precís on es clava l’estocada letal, i poder així gaudir veient-la caure desplomada a terra, mentre la sang surt sense pietat del seu esgotat cos i embruta el terra. 

Una veu de noi en sobresalta.

¾    Iaia, perquè ha sortit de casa en un dia tan lleig?

¾    He sortit, Xavi, per comprar una mica de tall per dinar. Tu ets jove i necessités menjar carn per créixer. 

He quedat mig avergonyit. Tal vegada, la meva millor idea era assassinar a una pobra dona que es sacrifica per anar a comprar, malgrat el dia bromós, per millorar l’alimentació del seu nét. 

Torno a pujar feixugament, sense esma, les escales de casa amagant-me en l’ombra dels mal il·luminats replans. La porta del pis encara és oberta tal com l’he deixada. Només passo la llinda i altre cop els meus peus pesen com si fossin de plom. Sobtadament he perdut la lleugeresa del cos provocada per l’instint ancestral de l’aventura de la caça. Un pas i un altre pas, i la boira gris torna a embotar el meu cervell. Deixo caure el ganivet en el passadís, camino fins a la cambra i lentament caic al llit adormint-me. Pesadament dormo, somniant, amb l’esperança, que demà sigui un dia de sol radiant. 

Boira dintre, boira fora, la més dolenta, quina és?  

Miquel Pujol Mur.

AIXÒ POT PASSAR...

“No facis als altres el que vulguis que et facin a tu; pot ser que tinguin gustos diferents”

George Bernard Shaw

A la vida passen coses que... en algunes ocasions són de fàcil solució, en d’altres més aviat són molt complicades. En fi, a vegades també hi ha malentesos. Però no hi ha res en aquest món que valgui la pena de capficar-se massa!

El Pere volia comprar un perfum molt especial per una noia que li agradava molt. Ell era una mica sapastra i... potser un pèl vergonyós. A la perfumeria, va demanar consell a la venedora però no va dir per a qui havia de ser el perfum. La noia li’n va aconsellar un de molt bo i bastant caret, dient-li que era el millor. És clar, que ella des del primer moment es va pensar que  era per al mateix client. I ell tan feliç! Després tot va ser un desastre. La receptora del regal va intuir que potser... era un perfum que a ell no li havia agradat i va aprofitar per endossar-l’hi a ella, fent veure qui sap què!

Però ja no tenia remei... la cosa va acabar com el rosari de l’aurora!

La Maria tenia una amiga que solia anar sovint de visita a casa seva, però un d’aquells dies hi va anar amb un acompanyant, el seu nen.  Al cap d’una estona, el nen va dir:

Tinc gana!

 La Maria, no s’ho va pensar gaire, va encetar un bull de la llengua d’aquells tan bons que, des de la mantança del porc, el guardava per una bona ocasió,  i  li va fer un entrepà ben gros. Més tard el nen va deixar anar una altra vegada:

Tinc gana!

Però quan va veure que l’amfitriona anava de cara al bull, va dir:

Tinc gana de casa!

I doncs, què menjaries a casa? va dir la Maria i el nen va respondre...

Pa amb oli.

Bé, això sí que va tenir una solució ben fàcil!

El Miquel, un bon company de relats de tota una colla d’internautes, va proposar una frase perquè la gent fessin un escrit que hi estigués relacionat. Realment era una frase molt intel·ligent, i d’entrada semblava senzilla. Això era el que aparentava... perquè  després els companys no ho van trobar gens fàcil alhora de posar-ho a la pràctica. Però, al final, la majoria se’n van sortir com van poder!

“Fes als altres el que tu creguis que has de fer; si no se’n surten és problema seu”

3 de març de 2014

UN DIA DE BOIRA. 1a. Part. Relat Negre.

La llarga nit ha estat inquieta i tenebrosa. Mentre donava voltes i voltes en el llit, un malson rere l’altre omplien els meus pensaments. Les idees vagaven perdudes, sense final, en el cercle viciós de l’abans a l’ara. L’única obsessió que no vagava pel meu cervell era el futur immediat. Semblava ben bé, que aquest proper projecte, simplement el demà, no hi fos dins la meva ment. Com un cortinatge atapeït, pesant i opac una boira espessa cobria la porta tancada de l’esdevenidor. 

Arrossegant els peus, com un vell xaruc, he caminat amb gran esforç fins la persiana del finestral de casa que dóna al carrer. El meu desig és que en obrir-la, una petita claror del sol hivernal il·luminés l’exigu menjador i la meva vida. Les altres dues finestres del pis donen a un estret pati de llums, clos com un sepulcre, d’on pugen les desagradables olors dels wàters durant el dia, barrejades al migdia amb el tuf de col bullida i refregida amb que s’alimenten els meus veïns. 

Però avui com ahir, com tota la setmana, els dies de boira tapen el sol un jorn rere l’altre. Miro a fora, i tot té el color gris del no res. Miro dins meu, i el meu esperit, tampoc llueix cap altre color, tot té la mateixa tonalitat grisosa, igual que la meva existència.

Exasperat, tan molest amb l’exterior boirós com amb el meu propi jo, he pres de la pica dels plats el ganivet de l’avi, un vell record de quan va treballar a l’escorxador. És una eina d’acer ben trempada, grossa i afilada. Sense pensar res, més aviat negant-me a mi mateix la possibilitat de raonar, he fugit anímicament del meu interior. El meu propi esperit intangible s’ha escapat i aleshores amb calma, sadollant-me de satisfacció per la meva llibertat, he iniciat el ritus de l’avui sense demà. Plaent-me del meu propi dolor he començat fent osques a la pell del meu braç, seguidament quan he trobat el lloc adient he iniciat la meva singladura. Primer, amb un moviment força lent, calculat i fred. Després amb suavitat, he anat aprofundint, gaudint de la lentitud, sentint de grat el mal que m’infligia, finalment he tallantat la meva carn. Immediatament ha brollat una gota, més tard, un rajolí, i finalment amb magnificència, un raig vermell de sang brotà del meu canell, trencant el gris de la meva vida i de la boira.  

 

Llavors en veure vessada la meva pròpia sang, immediatament m’he penedit d’haver-me ferit. He deixat el ganivet damunt el marbre de la cuina i prenent un drap; mig net, mig brut (en certs moments no importa gaire la netedat), per embolicar-me les laceracions que una rere l’altra m’he auto-infligit. 

Perquè ben pensat, què guanyo amb el color vermell tacant les rajoles del terra i les llosetes de les parets del meu pis, si a fora continua tot gris per la boira? Un miler de vides anònimes, amagades dels ulls de molts i amb una gran quantitat de sang, poden ajudar-me a acolorir fàcilment amb el color rogenc de la vida, els carrers i les voreres de la meva petita ciutat. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

AMATLLER FLORIT

L'ametller és un dels primers arbres en florir encara en temps de ple hivern, quan els sol comença a escalfar una mica, l'ametller ja es desperta i es comença a omplir de flors blanques o rosades que anuncien alegrament que la primavera s'acosta i va omplint de color el trist paisatge hivernal.

 

Aquest any ja fa dies  que en alguns llocs han començat a florir els primers ametllers, camps i marges s'alegren amb el color;  aviat nous arbres s'afegiran a la floració i entrarem  de ple a la bonica estació de les flors.

 

Aquest poema de Joan Maragall, en aquests dies d'anticipada primavera,  ens seveix com a homenatge al primerenc ametller.

A mig aire de la serra

veig un ametller florit

Déu te guard bandera blanca

dies ha que te delit

 

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol núvols i vent.

No ets encara el millor temps

però en tens tota l'alegria.

 

 

19/03/2014





REBAIXES TOQUEN! II

Està distret observant el carrer des de l’alçada del novè pis quan sent un amable cop de palmell a l’espatlla i es gira per trobar-se amb el Magí, el carota impenitent, el conqueridor i perseguidor de faldilles de l’oficina. Noia nova, allà era el Magí, tant si era una joveneta de divuit anys com si ja rondés la quarantena, totes tenien un no sé què, que segons deia feia que valgués la pena conquistar-les. Alguna l’havia aconseguida, però, també havia rebut més d’un mastegot, tant per part de la interessada, generalment una mica més fluixets, com també d’algun emprenyat i malcarat xicot o marit. Però, no se li podia negar, ell tornava i tornava, com si mai acabés d’aprendre. 

Des que es van jubilar no l’havia vist més i ara el sorprèn veure’l carregat de bosses i bosses. El Magí, les deixa a la cadira del costat, crida al cambrer, demana un caputxino i sense preguntar si podia o no, s’asseu al costat de l’Egus. Aquest cortesament s’admira de la carrega i comenta:

¾    Caram! Si que vas ple de bosses! Tantes coses has comprat?

¾    Ai! Sí, moltes i molt interessants. Quasi m’he barallat amb una donota. Tu creus que em volia prendre una tanga negra preciosa, tota ella brodada. Una mica més i arribem a les mans. 

L’Egus no està gens interessat, però, amablement pregunta:

¾    Per la teva filla?

¾    Però, que dius! Jo no tinc filles! 

L’Egus fa un gest estrany i pensa: “Deu tenir algun affaire jove”.

¾    I saps què? – Continua el Magí- M’he comprat una samarreta curta i ajustada de canalé que hi fa joc. Es tan curteta que se’m veurà el pírcing del melic.

¾    Pírcing del melic? - Exclama l’Egus i rumia dubitatiu: “Ull, que n’ha de ser de joveneta!”. “Però, si el Magí és de la meva edat”.

¾    Sí, home! Un pírcing daurat molt maco que també imita un elefantet però, amb la trompa amunt. El Jimmy, està enamorat a més no poder. Sempre s’aprofita per acaronar-me’l i petonejar-lo. 

L’Egus està esmaperdut, cada vegada ho entén menys. Es dóna un cop a la templa per esbrinar si és ben despert. A més s’ha adonat de les celles depilades i pintades més amunt del seu ex-company de feina i quasi sense esma pregunta:

¾    El Jimmy?

¾    Sí, és el meu company, el meu amor. Jove i brios com un poltre. Tan àgil i fort, que em fa conèixer allò més profund de la poesia de l’amor.

¾    Però si tu perseguies totes les dones- quasi crida estupefacte l’Egus.

¾    Si tens raó, però finalment vaig comprendre que jo de les dones cercava aquella feminitat que no podia extreure del meu cos d’home.  

A l’Egus, mig de li escapa una rialla, tan estrafolària troba la nova versió del seu conegut.

¾    No ho entenc!

¾    Si, home, si, mira la meva mare va morir quan jo era un infant i em van criar el meu pare, adust i dur com una roca i la seva beatona germana. Que al cel siguin, però que no tornin mai! El meu pare  sempre era absent, i la meva tieta Celestina, només veia al dimoni pertot arreu. Tot era pecat, penediment, càstigs i resar, vinga a resar. Això a mi, un pobre infantó, em va provocar que em tanqués em mi mateix i fugís de tota carícia. Tampoc en rebia cap, ni una, ni del pare ni de la tia.

¾    Caram! Va ser molt dura la teva infantesa.

¾    I tant! Aleshores quan ens vam conèixer jo cercava en les noies i les no tan noies per retrobar aquestes desitjades sensacions femenines no conegudes. I no ho aconseguia, fins el meu encontre amb el Jimmy. Ja fa uns anys, no creguis tampoc és tan jove com explico, és per donar enveja als altres. Llavors sí, vaig rebre carícies, petons i abraçades. De dins meu va brollar com un torrent tumultuós, allò tan amagat que cercava sense trobar. Ara, en aquest instant, sóc feliç i enamorat! 

L’Egus calla, íntimament segueix sense comprendre el canvi, tot un batibull d’idees recorren el seu cervell. Ara hi ha una cosa que sí entén, al Magí, se’l veu joiós i cofoi com mai l’havia vist. 

Dues paraules s’obren pas en el seu pensament: Donar i rebre. No, aquell desert de sensacions de la infantesa del Magí. Quan l’ex-company marxa, deixant-li una targeta de visita, queda pensatiu.

Donar i rebre, aquest és l’entrellat de la qüestió. Donar, sense esperar recompensa, i rebre, agraint el regal per més ínfim que sigui. Potser, també és el quid de la convivència en les relacions entre els humans. Això sí, però sense pírcings, és el darrer pensament de l’Egus quan ja veu arribar la seva Marta, tota victoriosa, de la seva lluita per les rebaixes. 

Miquel Pujol Mur.

REBAIXES TOQUEN! I

L’Ego Sum Pauper, Egus per als amics, avui està molest per haver hagut de trencar la seva rutina habitual. I la culpa de tot això, només és una, un enorme rètol de bigarrats colors amb un nom, un maleït nom, que cada any reclama majoritàriament l’atenció de les dones. Aquest nom és, “REBAIXES”. Sí, així, amb lletres grosses, i a més a més, fluorescents, perquè cap persona, malgrat tingui una gran quantitat de diòptries, pugui deixar de llegir-lo. 

En lloc d’anar a prendre el seu cafè matinal a La Tasca i matar el matí, com és mereix tot jubilat, llegint i rellegint els diaris; full amunt, full avall; xerrar un xic amb el Marcel, fer algun que un altre sudoku, i perquè no, resoldre també els mots encreuats. Avui, no! Primer aixecar-se ben d’hora, agafar el cotxe i circular pels carrers de l’atapeïda ciutat de Barcelona. Anem-hi, caram! Ràpid! Un sobtat cop de volant per evitar un vianant distret. Ull! La línia dels busos. Desvergonyit motorista! Mec-mec. Sembla que tota la Diagonal sigui seva. Oh! Si encara li ensenya la mà closa amb el dit del cor ben dret, l’Egus no aguanta gens, baixa el vidre i crida: malparit!  

Ostres! El taxista, per agafar un client, escombra tota la Diagonal, ha creuat d’esquerra a dreta com si no hi haguessin ratlles pintades a l’asfalt. Tot un cafarnaüm de senyals per tot arreu, semàfors, passos de zebra, guàrdies urbans i vehicles, molts vehicles, que infesten la ciutat. Tot això li fa perdre la calma, la paciència i aquell “savoir faire”, tranquil i pausat, que tant li agrada.  

Segon, aparcar, cercar un espai lliure, i a més a més, pagant, perquè els grans magatzems no obren els seus pàrquings fins una hora abans de començar a vendre. 

Tercer, córrer per la vorera seguint a la Marta, que rabent i alegre travessa els carrers, esquiva els taxis i va delerosa per comprar gangues. Fins i tot, s’ha calçat les esportives per tindre més “gripping”, així se’n diu ara que estem americanitzats. 

Quart, ja arribats a les portes de ”El Tall Anglès”, les empentes de la munió de dones que volen ser les primeres en entrar a l’establiment, com si es tractes de la sortida de la marató de Nova York. 

Un cop de bossa per aquí. Ara, una cistellada per allà. Una noia que empeny pel ronyons, sense cap consideració, a la de davant. L’Egus, esporuguit s’ha posat palplantat i quiet a un costat, junt amb altres homes tan atemorits com ell. Veuen a les seves submises esposes- alguna vegada ha estat submisa una dona en el moment àlgid d’una rebaixa- que empenyen, criden, burxen, insulten i sobretot procuren anar endavant, fins arribar a les portes de vidre de l’entrada. Aleshores, una vegada aconseguida la meta, girar-se, cridar i maleir a les nouvingudes que també premen per aconseguir la primera plaça. L’Egus mira la seva Marta, tan dolça, tan suau, incapaç de trepitjar una formiga, com es baralla, fica el colze i empeny. 

Valgui’m Déu! Què ha dit aquella senyora, de llarga melena rossa, tan gràcil i perfumada? Sembla impossible que aquell súmmum d’elegància i fragància, hagi proferit un insult tan gran, fins a un carreter se li envermelliria la cara. I, d’on a tret aquesta veu tan forta i dura, com de qui ha tractat tota la vida amb bestiar.

Finalment les portes s’han obert de bat a bat, l’allau femenina ha entrat i ha començat a remenar, triar, llançar, endinsar les mans fins a regirar allò més íntim de les piles, allà on només queden les fustes del contenidor i finalment buscar un lloc per emprovar-se la roba desitjada. Això si, prement-la ben fort damunt el pit, perquè ningú s’atreveixi a robar l’apreciada vestimenta.  

Fugint d’aquestes lluites, l’Egus i els altres homes han pres l’ascensor fins l’última planta on hi ha la cafeteria. Assegut a una tauleta, amb un cafetó i el diari gratuït davant seu, admira l’ordre que mostra la ciutat. Els colors  dominen la visió des de tan elevat mirador: els arbres verds, els autobusos vermells, els taxis grocs, ara es posa verd el semàfor, passen els vehicles, ara que comencen a parar, encara hi ha algun aprofitat que accelera en el darrer instant. Aleshores el semàfor s’envermelleix i tots queden parats, quan de sobte amb el llum verd arranquen els de la via contraria. Com una melodia inacabable, de temps sempre igual i rítmic. 

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.

EL PETIT PIT ROIG

Al jardí de casa l’Albert hi ha un arbre molt bonic i sovint s’hi posen els ocells. Fa dies que s’hi veu un petit pit-roig que alegra l’entorn  amb les seus refilets. La mare de l’Albert a vegades li dona menjar i l’ocell s’apropa a ells ja que és molt manyac.

 El nen també li agrada el pit roig, posar-li menjar i acostar-se a ell, fins alguna vegada li ha acaronat  l’esquena i l’ocellet es deixa i mira al nen amb els seus ulls esperdigolats.

Cada matí abans d’anar a l’escola el nen sortia  al jardí per veure  i posar engrunes al seu amic, i aquest l ‘obsequiava  amb uns dolços refilets i uns quants vols pel seu voltant.

Va durar mesos aquesta amistat entre el nen i l’ocell. De sobte un bon dia aquest no va tornar, el nen es va posar molt trist i va pensar que l’endemà tornaria i tampoc. El  nen plorava, - El meu ocell m’ha abandonat- deia . La mare intentava calmar-lo, dient-li que potser havia emigrat a altres contrades, no volia pensar coses tristes, ni que el nen les penses.

Van passar tres setmanes hi un dia el pit roig va tornar a fer uns quants refilets a casa de l’Albert, aquest no hi era però la mare si que el va sentir. Va tornar-hi alguna altre vegada, però aviat marxava i el nen no el veia,

Avui es dissabte,  l’Albert no va a l’escola i com comença a fer bon temps es queda al jardí tot el mati. No va trigar massa a arribar el pit roig,  això si acompanyat de tres petites cries que feia poc que havien sortit del niu i havien començat a volar, el pit roig, femella,  va fer unes voltes per davant del nen fins es va posar a la seva espatlla, llavors des d’una branca amb els seus  petitons van obsequiar-lo amb un cant de joia.

16/03/2014/