QUE SIGUI EL MÉS FELIÇ DE TOTS!!!

COMENCEM L’ANY AMB BON HUMOR I AMB ELS MILLORS ANHELS...

 NO ENS OBLIDEM D’ESCRIURE... RECORDEM ALS AMICS!

 NO DEIXEM DE SOMIAR, DE RIURE, DE PLORAR, DE CANTAR... 

DE SENTIR-NOS VIUS!

UNA  ABRAÇADA PER A TOTS!

Roser Vila Pujol

PER SANT SILVESTRE, PER LA PORTA O PER LA FINESTRA

Sant Silvestre, l’últim dia de l’any i el que dona nom a aquesta dita o refrany tan popular.

Antigament a la pagesia catalana, en alguns llocs encara perdura, hi havia el costum l’últim dia de l’any, en que els masovers era el dia que abandonaven el mas, per grat o per força (per la porta o per la finestra) L’any abans per la mateixes dates s’havia de comunicar al propietari de la finca l’abandonament de la mateixa. Llavors arribat el dia 31 de desembre, carregaven els quatre estris al carro, o damunt del burro i també amb farcells a l’esquena de cada persona, fins els menuts portaven el seu,  i deixaven la casa i emprenien camí cap a un lloc nou prèviament contractat.

A vegades eren els amos els que instaven als masovers a abandonar la finca, això si, també amb un any d’anticipació se’ls havia de fer saber l’acomiadament. Si en algun cas es resistien a marxar, en aquest dia  se’ls tiraven les quatre pertinences que tenien per la finestra i se’ls obligava a desallotjar la casa davant la imminent vinguda dels nous llogaters.

Encara que normalment eren els masovers els que es buscaven la vida a un lloc millor, a una altre contrada; a vegades a força distància del lloc anterior pel que havien de caminar durant forces hores per arribar al nou destí.

Per això en el dia d’avui  recordem amb la dita,  aquest fet del dia del trasllat dels masovers a la seva nova destinació:  “Per Sant Silvestre, per la porta o per la finestra”

31/12/2013

 

LA JOVE MARE.

La jove, morena, de mitja alçada i amb els cabells negres lligats en una cua, tranquil·lament davalla mirant aparadors amb el nen pel carrer Major.

¾    Nen, no corris.

¾    Mare que hem de comprar el tió.

¾    No Marc, el tió el trobarem a casa dels avis. L’àvia fa dies que el cuida i l’alimenta perquè  et porti forces regals.

¾    A sí! Ja el vaig veure quan el va portar l’avi, acabat de tallar del bosc. Mare, ja n’era de gros, Com estarà ara?

¾    Ui, ara està molt descansat. És a la meva habitació, quan era petita. L’avia li ha fet una manteta pel fred.

¾    Mamà, quan el va portar l’avi no tenia ulls ni boca com sap l’àvia on posar el cap?

¾    Nen, ara ja li han sortit els ulls i la boca, fins i tot l’avia li ha posat una barretina per què no es refredi. 

¾    El podré veure?

¾    Nooo!  Segurament s’espantaria i no et donaria res.

¾    Mare! Si el dimoni ho sabés què faria amb el meu tió.

¾    Calla , nen, no en parlis més i menys d’això, el llançaria al foc.

¾    Ui, que n’és de dolent el dimoni. Com el dels pastorets?

¾    Si, però calla una mica que sinó no podré acabar de comprar. 

Així baixava la jove mare agafant per la mà al nen i contestant cadascuna de les seves preguntes i tibant-lo quant el Marc s’esbalaeix davant d’una botiga de joguets.

¾    Mare, jo vull aquest, i aquell i l’altre.

¾    Prou, hi ha nens que no en tenen cap. 

Somriu al Marc i a la vegada cantussejà una suau cançó al petit que porta a dintre seu. Interiorment li diu:

¾    Petit seràs tan xerraire i pidolaire com el teu germà. 

Mentrestant, poc a poc, tibant del Marc i ensomniada en parlar amb el proper fill acaba de baixar el carrer Major i tomba per continuar pel passeig on hi ha una zona amb tobogans i altres entreteniments per xics.   

Miquel Pujol Mur                                           

DES DE SYDNEY

Sydney , 20 de desembre  de 2013

Estimats pares,

És el primer any de la meva vida que no passarem el Nadal junts, us trobaré molt a faltar , us enyoro molt des d’aquesta terra australiana on fa sis mesos que es la meva nova pàtria.

Enyoraré  aquest  Nadal, a més de vosaltres , el caliu de casa , el dinar, l’escudella,  els torrons, el fred, el pessebre, les muntanyes nevades...   M’agrada aquest país on visc i hi estic molt bé, però ara  aquí és plena canícula, fins podem anar a la platja. Això no es Nadal.

Enyoro el meu trosset de país, Catalunya,  on fins fa poc havia viscut ,  els amics , les tradicions, el pessebre, els pastorets, les nadales, el caga-tió,  els reis.. Espero i desitjo que aquest Any Nou que ara comença  el nostre petit país visqui grans esdeveniments  i aconsegueixi la preuada llibertat que desitja i també espero poder tornar uns dies per compartir-los amb vosaltres.

Amb tota la meva estimació i amor a vosaltres que des de lluny s’engrandeix, i que quan ets a prop a vegades no saps mostrar. Pare, de tu  recordo  les llargues vetllades on sempre explicaves  aventures de la teva joventut i a tu mare t’agraeixo el teu suport i companyia que sempre m’has  mostrat, encara que a vegades no l’he sabut comprendre massa . Gràcies per tot i us estimo molt.

Us desitjo pau i joia en aquestes Festes, i bona salut per poder-les  gaudir el màxim. Jo estaré amb vosaltres el dia de Nadal en l’esperit, tot i la distància i el canvi d’horari les  celebraré des d’aquí gaudint del vostre record.

Molts petons i abraçades de qui us estima

Carme.

El dia 24 a la nit, la mare feia el sopar de Nadal, tenia la carta  a les mans i els ulls abnegats de llàgrimes, mentre la mostrava al marit i els dos es fonien en una abraçada. La seva nena ja havia volat del niu. 

Nadal 2013

 

EL FULL DE PAPER EN BLANC.

L’Ego Sum Pauper, pels amics i coneguts l’Egus, mira un i altre cop el full blanc de paper que té davant seu i mussita per a si mateix:

¾    Un full blanc i no em diu res.- Gira i gira la pàgina per un costat i l’altre mentre dins el seu magí s’obre una interrogant.- Si escrigués alguna cosa sobre la vida, però quina novetat he de escriure amb l’amarga que és! I si fos de dones, Egus, et fiques en terreny perillós, et poden acusar de lasciu i també de babau! Escriure de l’Església, així amb majúscula, poc tema a dir que no sigui ja escrit! Ah! Podria parlar de l’església amb minúscula, però pobres, estan la majoria oblidades o caigudes. I si parles de política, no vade retro, això és com saltar de la paella a les brases, i no estaria res de nou, tothom ja en parla de malament. 

I el pobre Egus continua burxant dins el seu pensament sense donar-se compte que el Marcel el cambrer, sempre sol·lícit, ha anat servint-li cafè rere cafè.

¾    Punyetes! Què he fet?- El full continua blanc sense cap lletra, però distretament a dibuixat una papallona al marge dret, i no precisament una de petita. Ara no ho podré presentar, ho hauré d’escriure en un altre full. Bé, em servirà d’esborrany quan aconsegueixi plasmar alguna idea. De moment...

Abstret pren un altre cop cafè, i a la babalà, com buscant idees, aixeca la mà buscant el fil invisible de la imaginació. El gest el Marcel sempre amable, l’entén com que demana un altre cafè, i s’afanya a servir-lo. 

L’Egus, aparta la tassa del  cafè anterior i torna a posar el full damunt la taula després d’observar la formosa papallona dibuixada al marge.

¾    Egus!- Es renya a si mateix a veure si et poses a la feina. I torna al seu soliloqui intern.- Parlo de futbol? No això ja està molt rebregat, tothom em parla; d’esport, sinó parlo de tenis, no sé de que parlar.  

Involuntàriament com qui cerca una idea per connectar-se aixeca el dit i el Marcel, sempre en el seu discret racó, i sempre disposat al benefici del seu amo, que al fi i al cap es qui li paga; i a més a tenir sempre content al fidel client, qui de tant en tant li deixa una propina, lleuger com el vent tira de la maneta de la cafetera i un altre cafè travessa el bar i aterra a la taula de l’Egus. El novell escriptor sense donar-se compte pren la tassa per la nansa i xarrupa un glop de la calenta, negra i saborosa beguda. 

De sobte l’Egus aixeca esparverat les dues mans, tant espaordit és el seu gest que el Marcel compren que en aquesta ocasió no vol dos cafès i corre diligent a la taula. 

L’Egus, mira fixament el paper, la seva bellesa impol·luta marcada només per la papallona del marge, ara presenta una taca rodona i marronosa que per moment s’eixampla a l’esser xuclada pel paper. 

¾    Déu meu!- exclama el senyor Egus.

¾    Què passa alguna cosa greu?- pregunta el Marcel, tot servicial.

¾    Miri, miri, que dirà la meva dona quan porti el full tacat. Sempre en diu que sóc un poca traça i això d’escriure no és per mi.

¾    L’amo a l’escriptori té un taco de fulls com aquest. Li’n porto un...

¾    Ai! Quin favor em faràs. Però que li dic a la mestressa, Marcel. En retraurà no haver escrit ni una ratlla.

¾    Digui-li que pensant en la seva bellesa i els molts records conjunts de la seva vida comuna no ha tingut temps d’escriure perquè ella ocupava el seu pensament. Va! Faci-li alguna moixaina i la posarà contenta. Potser i tot...

¾    Calla Marcel, que ja no estem per aquestes coses. 

L’Egus alleujat per la idea paga l’alt preu dels nombrosos cafès que ha pres. 

Camina alegre cap a casa sense saber si l’alegria és per l’excusa que li ha ofert el Marcel o que els cafès han començat a fer efecte en el seu organisme. 

Miquel Pujol Mur

L’ALQUIMISTA DE PARAULES

L’home ha deixat la taula de probes i és assegut en un taula enmig de la sala. Davant seu molts llibres i un cristal·litzador. Consulta nerviosament  els llibres cercant paraules i més paraules, fins que troba la que li plau, aleshores, l’apunta el nom en uns petits rectangles de paper i els fica un a un dins el cristal·litzador.   

Una vegada omplert el recipient de paperets agafa una petita ampolla plena d’un licor platejat i deixa caure una quantitat bastant generosa que remou amb una espàtula de vidre. Poc a poc els papers van canviant de color tornant-se, tot el contingut, d’un color deslluït de tinta barrejada amb el líquid. Poc després, convençut posa tot dins un forn i el gradua a certa mida d’escalfor i de temps de cocció. Mentre el forn desenvolupa el seu treball ell consulta altres llibres per confirmar les seves eleccions. 

Sona finalment el timbre de final de feina i seguidament obre el forn i protegint-se les mans amb un guants treu el vas de vidre. Dins, el líquid s’ha assecat i forma una pasta deforme amalgamat amb el paper. 

Remou i remou la pasta, la gira i l’olora però no descobreix res de nou escrit. Torna asseure’s i exclama: “ Mala sort, la pedra filosofal en una feina tan senzilla com trobar noves paraules per definir el Nadal m’ha fallat”. Veiem, i es posa a repassar les paraules que ha tret dels diccionaris: amor, fraternitat, esperit nadalenc, altre vegada amor, estimació, proïsme, donar-se, adonar-se dels demès, el altres. Caram! Més vegades amor. Família, unió, més fraternitat i més amor. Col·laboració...i més paraules. 

Per tant agafa un tros de paper i escriu: “no he trobat noves paraules, totes surten al diccionari, una i altra vegada, i en un i altre diccionari. Per tant no tinc cap innovació ni sé construir una bona paraula per definir el Nadal.” 

Per tant en la meva felicitació només puc anotar:

Una forta encaixada d’amic de veritat.

 

Una forta abraçada cordial i profunda,

de tot el meu cor al vostre  cor,

acompanyat  de petons a cada galta,

Però no petons de convinença, sinó reals. 

Tot seguit de la meva més sincera estimació

I el meu apreciï a tots vosaltres amics i amigues,

Que les festes de Nadal us siguin propicies

i de bon recordar any rere any. 

Una forta encaixada i una forta abraçada

Reals i vertaderes les dos. De cor a cor. 

Una vegada ho ha escrit, ho posa en un sobre, escriu una direcció i marxa per entregar-ho a Correus. 

Miquel Pujol Mur.

BON NADAL!

 

Els components de Tribuna Berguedana ens ajuntem a la Felicitació de la nostra companya Roser per desitjar-vos unes BONES FESTES I UN FELIÇ ANY 2014 

 

 

 



QUÈ ÉS NADAL?

La Núria, una nena de quatre o cinc anys, en sortir de classe per la tarda, és recollida per la seva mare a la porta de col·legi per dur-la a casa de l’àvia que li farà de mainadera. Després al vespre el Joaquim, el seu pare, l’anirà a buscar novament i la portarà a casa per anar a dormir. 

La Núria mentre espera la seva mare està intranquil·la, arrufa les celles i mou els peuets en aquella dansa nerviosa que no se sap ben bé si es a causa d’una necessitat física o espiritual.   

Només quan és asseguda al seient de darrera; aposentada en l’obligatòria cadireta i lligada en el cinturó de seguretat, amb això la seva mare és molt estricta en el compliment de les lleis; la nena deixa explícita la seva inquietud i pregunta:

¾    Mare, què és el Nadal? Ho he d’explicar a classe.

¾    El Nadal? Amb aquestes ximpleries ompliu les hores de classe. Això ha passat a la història! A mi que m’expliqués, un rotllo de quan era una criatura tonta.

¾    Però, mare, he de dir com celebrem el Nadal. Li pregunto al pare?

¾    Al pare, dius! Amb l’estressat que ve de la feina. No sé si podrà parlar-te de gaire més coses que del sopar d’empresa i l’opípar dinar dels dies de Nadal i Sant Esteve a la casa d’un o altre parent. Saps que Núria, pregunta-ho a l’àvia! Ella, potser si que es recorda de totes aquestes falòrnies dels capellans.

¾    Bueno, ho preguntaré a la iaia, però com es tan velleta segurament no se’n recordarà.

¾    No et passis, pitufeta, que la meva mare encara té molta corda. La veiessis ballar al Casino.

¾    Mare, si sempre està queixant-se dels genolls i darrerament és com una paparra, només parla dels seus dolorits malucs.

¾    Ja la fotran! Quan sona la música tant li fa ballar un foxtrot com un rock. Fes-li posa el tocadiscs i veuràs com dels malucs i dels ossos se’n oblida. 

Arribades al portal de la casa materna la mare deté el cotxe i l’àvia que ja sap com funciona tot això del trànsit, abans que sonin les botzines dels cotxes, baixa a la mosseta i tanca la porta. Al moment la mare com una esperitada arrenca i desapareix per la propera cantonada. Va a trobar-se amb les amigues per veure una exposició d’un artista de la nouvelle vague. 

Iaia i néta pugen al pis, la dona posa el berenar a la nena mentre escolta el reguitzell de preguntes que li fa.  

Una vegada acabat el berenar la Núria no pot aguantar-se més, malgrat que pensà que l’àvia és massa vella, quasi antediluviana, per parlar de Nadal. Segurament és tan vella que, fins i tot, devia viure en aquell temps, però, com no era al lloc adequat, no va adonar-se de res.

¾    Àvia, què és el Nadal? Haig de parlar-ne demà a col·legi.

¾    Veuràs és una festa que celebrem els cristians per la vinguda de Déu, en la figura del nen Jesús, per redimir-nos: Ejem! Vull dir perdonar-nos, la resta ja tu ensenyaran a col·legi, petita. Saps que, pugem a les golfes i crec que encara trobarem les figuretes de quan fèiem el pessebre.

¾    Pessebre! Iaia que és això?

¾    No ho saps, clar, com ha casa teva sempre aneu tan delerats i no teniu temps per res. Ai, Senyor! Quins temps em toca viure! Si el teu avi visques! Reina, ell feia les coses d’una l’altra forma. Amb calma, tranquil·lament, fent-ho tot a consciència. Veus llavors, pobre home, jo sempre em queixava, i li deia que no tenia sang de tan pacífic que era. Ai! Déu meu! Quan el trobo a faltar! Quantes vegades em penedeixo de no haver gaudit més de la seva presència. Tant si val, temps passats, són temps passats i no tornaran mai. 

Ambdues pugen a les golfes i troben, després de remenar unes quantes caixes, les figures del pessebre. Les baixen al pis i en un racó del menjador damunt d’una taula, poc a poc, munten el pessebre. Mentre posen cada figura en el seu lloc l’àvia pacientment explica a la néta la importància i el que representa cadascuna.

¾    Veus nena, la Verge i el nen que són...

¾    Sant Josep, mira quina barba té...

¾    El bou i la mula que amb el seu alè donen escalfor al nen...

¾    Els pastors en les fogueres, guarden el ramat. Veus, mengen i beuen  fins que l’àngel els avisa del fet extraordinari.

¾    Mira, petita, les ovelles, el traginer, les vaques i l’aviram. Caram! Què ben guardat tenia l’avi el molí.

¾    Mira Núria, quina sorpresa! Encara està sencer el caganer. El vam comprar fa molts anys a la fira de Santa Llúcia davant de la Catedral. Jo li deia al teu avi, al cel sia, que no m’agradava la figura d’un home cagant. 

Quantes paraules esmerça l’àvia per explicar el significat de les diferents posicions dels reis, dels pastors i dels pagesos durant el dies de Nadal. 

...................

La Núria, al col·legi, rep les notes i se les guarda per ensenyar-les a l’àvia la Nit de Nadal que aniran a sopar a casa seva. La mare i el pare en entrar al menjador queden sorpresos al veure, en un costat, el petit i senzill pessebre que han construït la dona gran i la xica.

¾    Mira, iaia, les notes. Són bones gràcies a les teves explicacions del naixement.

¾    A veure, nina meva- diu afectuosament l’àvia que fa una ullada a la llibreta i després la passa a la filla i el gendre. 

Ambdós queden meravellats de les observacions de la professora. I és que amb paciència i donant els consegüents detalls es la forma de transmetre la memòria de la vida durant els molts segles de l’existència humana i que és al mateix temps el patrimoni transferible dels humans generació rere generació. 

La Núria tibant-li la màniga de la brusa proposa:

¾    Cantem àvia, aquella cançoneta que em vas ensenyar. Nadales em vas dir, oi! 

Poc després l’emoció omple la sala. Comencen cantant les dues dones més allunyades d’edat i a continuació a les veus de  àvia i néta s’afegeixen les dels pares. Fonent-se totes en l’autèntic esperit nadalenc. 

Aleshores, unes llàgrimes brollen i rodolen per les galtes de la mare en recordar moment feliços de quan tot el cercle familiar: pare, mare, germans, etc. és reunien per cantar i celebrar el Nadal. 

Per finalitzar vull afegir unes paraules copiades de la solapa de la contraportada del llibre “Aquell instant de felicitat” de Federico Moccia que diuen així: 

“Aquell instant de felicitat són uns focs artificials que t’il·luminen i et recorden que el que tens és important, l’instant és allà, només l’has d’aprofitar”.  

Miquel Pujol Mur.

RECORDS I DESITJOS

Buscàvem la molsa, les pedres, la terra, els branquillons i... tot el que formaria part del nostre Betlem, en aquell bosquet tan acollidor, on sempre havíem jugat a “cuc i amagar”. La vegetació era atapeïda de diferents  espècies vegetals que ens regalaven el seu perfum únic i meravellós, i ens permetien gaudir plenament de la natura mentre transcorria  la nostra infantesa.

Oh! Que bé ens ho passàvem quan decoràvem el pessebre! Quina il·lusió! Guarníem els camins per on hi passaven els pastors, amb el seu ramat, quan es dirigien al Portal de Betlem; engalanàvem les voreres de la riera on les dones hi rentaven la roba, les rodalies de les granges que els pagesos hi tenien tota classe de bestiar i el raconet on el caganer s’amagava, darrere l’arbust més frondós...

No hi cabia pensar que... potser algunes coses que ens explicaven no s’assemblaven ben bé amb la realitat. Quan ets menut, ets tan innocent... que pots arribar a creure que els Reis de l’Orient, quan segueixen l’Estrella, cada nit es desplacen seguint el seu camí, fins i tot allà al pessebre. Cada matí t’adonaves que, per  art de màgia, s’anaven apropant al Portal.

No sé si som prou conscients que, moltes vegades, quan els anys s’han esfumat, encara que ho recordem vagament, resta ben present a la nostra memòria l’alegria, la tristesa, la nostàlgia o... ves a saber quins són els sentiments que se’ns desperten, per més que ja els tinguem una mica endormiscats.

Any rere any, hem celebrat la vinguda de Jesús al món, però no sempre amb la mateixa intensitat i la mateixa força que quan érem nens i crèiem que tot era idíl·lic com un pessebre. La vida ha esdevingut un camí llarg, reblert de tot  un ventall de vivències, no sempre desitjades, que potser... ens han ajudat a reafirmar aquella fe, o ens han convençut que tot era una fal·làcia. Qui sap... si no hem sabut conservar aquell esperit jovenívol que ens feia vibrar d’esperança i de bons desitjos!

D‘acord! Siguem realistes! La fredor del món i  tot el que ara ens envolta; la manca d’humilitat, els odis, les enveges... aquell rancor que no ens deixa viure... acompanyat de les coses palpables de la quotidianitat, que fan difícil que la gent pugui guanyar-se el pa, que propicien que molts infants pateixin gana, quan és evident que  alguns ho tenen tot. La frustració ens fa qüestionar... Per què d’altres no tenen res? I en mig de tot això, ja no es parla del pessebre, sinó del consumisme.

Aquestes festes han de ser autèntiques! Voler és poder! Només cal intentar-ho: ajudant, donant la mà, recolzant... als qui més ho necessiten. Es pot fer de moltes maneres. Siguem més flexibles amb les coses que no són com desitjaríem! Cerquem actituds per saber veure els altres amb uns ulls diferents! Hem d’aprendre a valorar les seves qualitats; nosaltres tampoc som perfectes!

La llavor que portem dintre, des que vam arribar al món, ha de ser la nostra força durant aquest trajecte. Cada dia, hem d’agrair el suport que rebem de la gent que ens estima i les coses bones que ens envolten, encara que la rutina diària ens les faci oblidar.

FELIÇ ANY                        

    2014 !                                                                desembre, 2013