LA REMOLATXA VERMELLA

Aquest matí ha vingut la Carme, una amiga de Reus, que feia molt que no ens veiem i hem anat al mercat i ha comprat  un manat de remolatxes vermelles. Primer m’ha estranyat, però quan m’ha explicat el perquè,  ho he entès.

Es veu que aquest tipus de remolatxa, té unes propietats molt importants per la salut i el benestar de les persones.

Aquest vegetal de forma rodona i vermellosa de dins i de fora , de sabor suau i dolç, la remolatxa  vermella ,  és rica en sucres i sals  minerals i també en carotina,  és aliment de primer ordre contra el càncer i la leucèmia . Pel seu contingut de vitamines, A, B, C i D és beneficiosa per les persones nervioses i anèmiques, també va molt bé com a preventiu de la grip.

Té propietats anticancerígenes, i es beneficiosa pel cor. Es un mineralitzant de primera  per l’organisme, ric en ferro, potassi, fòsfor, silici, calci i cinc . Protector de la pell , del cabell, dels ossos i del cervell.

Té altes  propietats  rejovenidores. Com és  molt ric en àcid fòlic en la seva a composició,  participa en la formació de cèl·lules noves i hematies, ( glòbuls vermells.)  Augmenta la fermesa de la pell i li dona elasticitat i brillantor i moltes més coses que ara no recordo

La Carme és una gran defensora de la medicina natural i dels aliments sans . Ens hem posat al  dia de les nostres vides, mentre dinàvem , un menjar natural que hem cuinat entre les dues, on  l’amanida de vegetals amb remolatxa  no hi faltava.

De fet, alguna cosa i deu tenir a veure l’alimentació, perquè  ella tot i que  passa força de la cinquantena i té una pell i un aspecte de joveneta, que ja voldria per mi. Penso seguir els seus consells.   Una alimentació rica i variada, amb poques carns vermelles i molts vegetals i sobretot , una mica de  remolatxa cada dia, crua, cuita, amb suc o puré i fins i tot en postres, ja que pels sucres que porta és fan uns pastissos excel·lents. Una cosa, per les persones diabètiques no és gaire recomanable precisament per aquets sucres .

-29 de juny de 2013-

ALI BABA I ELS ....

Alí Baba (llegeixis el poble) assisteix impotent a les notícies, una rere l’altre que arribaven a les seves orelles. Cadascuna de les variants de veu, femenina o masculina, dels locutors ressona a les seves oïdes com una bufetada, més aviat un mastegot, que fa enrojolar les seves galtes. 

Ell que havia triat amb tota cura, mitjançant unes eleccions generals, la composició de la cambra de representants del poble que havia de governar el país amb pau i equitat. 

El ministre, pompós nom que s’ha assignat cadascú dels prohoms, a dit que s’ha de retallar. Retallades significa poble en paro (petits alí babas) poble a cobrar de la butxaca estalviada (a costa dels mateixos ali babas, potser millor babaus).  

He escrit estalviat, és un eufemisme, els hi havien descomptat sense preguntar (als Ali Baba) de la seva retribució per treballar a canvi de promeses ara dubtoses. 

El prohom de la parla, fàcil tema aquest de la parlar, mantenia un rifi-rafe amb altres administrats per canviar per enèsima vegada la forma d’enraonar i d’escriure. Malament un país que vigila més la forma que l’ètica dels idiomes. Aquest segurament és ancorat encara en Babel i malgrat la seva particular “cultura” no sap comprendre la parla dels sentiments dels pobles i els anys passats des de les cavernes. 

Més informació, els encarregats de les comptes han estat molt bons comptables, millor dit han sabut administrar bé per omplir les seves grosses carteres. Alí Babas, (llegeixis poble) sense diners, desnonats, i també accions preferencials, de caixes d’estalvis creades per la gent de poble, que aviat no valdran el valor del paper on han estat impreses. 

A més aquests bancs creats per administrar després de moltes ajudes, sacs de diners entregats per uns altres Alí Baba, (llegeixis poble) que un dia o altre també voldran recuperar-los, s’han perdut en oneroses jubilacions i ara no hi ha fondos pels poble. 

Pisos buits, gent al carrer, gent en paro i cada cop més petits Alí Babas ( llegeixis poble) a menjar acompte d’un caritatiu organisme endeutat (ni li paguen el que gasta) que facilita menjades gratuïtes. 

Solució: pugem allò que anomenen impostos, per recaptar un xic més. Més impostos, encariran un mica més la vida dels petits Alí Babas. Un dia acabarem pagant els mateixos impostos que altres Alí Babas forans, però amb una remuneració quatre vegades més petita.  

Pobre vaca (llegeixis poble) que amb menys menjar ha de produir més llet. 

Tantes coser van esmicolant el petit cervell d’Alí Baba (llegeixis poble) que finalment tanca l’emissora de ràdio i cerca una d’aquestes cadenes de televisió que ofereix diners sense fi a canvi de demostrar moltes vegades la incultura d’Alí Baba (llegeixis poble). 

Alí Baba va comprendre només fent una petita reflexió que en la seva cova (llegeixis país) n’hi ha més dels quaranta lladres del conte segons les notícies informatives de la TV, ràdio i premsa. 

Com deia Bertold Brecht: i al final el poble serà pobre tant del cantó dels guanyadors com dels perdedors. 

Malauradament cada notícia té més d’un capítol, tant llargs d’escriptura, com una sèrie televisiva. Malauradament els Alí Babas forans també viuen els seus dissortats capítols.  

Alí Baba no voldria escriure sobre això però les notícies diàries alteren el seu enteniment com les famoses gotes malaies. 

Com poden succeir tants fets en un petit país?  

 

Miquel Pujol Mur.

L'ESTIU QUE VAIG COMPLIR CATORZE ANYS

 

Encara tenia tretze anys quan vaig acabar els estudis primaris al col·legi de monges on havia anat sempre. Em va saber  molt greu deixar d’estudiar, però calia anar a treballar a la fàbrica, com tothom. A diferència de les meves amigues que només esperaven tenir 14 anys per entrar a la fàbrica  a mi no em feia gens de gràcia, però era el que tocava fer.

 Aquell estiu era molt xafogós, i com feia els catorze a finals de juliol, amb els pares vam acordar que començaria a treballar, cap a mig setembre. Estava tota contenta, el mes d’agost me’l passaria a casa dels meus avis a aquell poblet del berguedà, on cada any hi anava de vacances. Allà a més dels avis,  hi tenia dos tiets i tietes  i un pilot de cosins  i molts amics de cada any . M’agradava molt anar allà, ja que m’ho passava molt bé amb els cosins i amics, anant d’una casa a l’altre. Seria l’últim any de poder-hi estar tot el mes, ja que a la fàbrica només teníem quinze dies de vacances .

 Aquell juliol, com tots els estius fèiem; amb els pares, tots els diumenges anaven a dinar a les font. Agafàvem el carrilet i pujaven fins a Guardiola de Berguedà, allà solíem anar a la font del Avellaners, al costa del riu. Als matins fèiem excursions caminant ,  després dinaven i a les tardes i havia ball. A vegades anaven a la Font Gran, a Cercs . Algun altre festa pujaven fins a Castellar de N’Hug, a les Fonts del Llobregat, o a alguna altre zona propera, llavors ens desplaçàvem en autocar.

Va arribar l’Agost i amb la maleta feta, amb els pares vam agafar el carrilet per anar a casa dels avis. Allà on ens deixava el tren teníem de pujar una costa caminant una mitja hora, carregats i costa amunt, no hi havia altre mitjà per anar-hi. Arribada a casa dels tiets, dels avis; cosins i cosines sortien a rebre’ns  ... petons i abraçades  Que  feliç  era allà.  Tenia un mes per endavant abans de començar a la fàbrica, abans de ser gran.

 Però les coses no sempre surten com es planegen; llavors no hi havia telèfons. Al cap d’una setmana justa, el següent diumenge, és van  presentar els pares a buscar-me. El director de la fàbrica els havia dit que havia de començar a treballar, el dilluns, l’endemà. Vaig tenir una gran enrabiada, no hi volia anar, m’estafaven tres setmanes de les meves vacances. Finalment no em va quedar cap més remei que accedir. Aquell  diumenge a la tarda  del mes d’agost se’m van acabar les vacances i la vida tranquil·la.  L’endemà, a tres quarts de cinc de la matinada, entrava a treballar  a la fàbrica de teixits del poble i al món dels adults.

-8 de juny de 2013-

 

 

 

FA FORÇA TEMPS.

PROVA D’ESCRIURE AMB NORMES DIFERENTS.

Mamaaaà, mamaaà, Crida per l’escala mentre puja plorant. Que et passà, que són aquest brams. Ni que t’estiguessin matant.

Quan arriba dalt la mare eixuga amb el mocador les llàgrimes i els mocs que davallen per les galtes de la compungida carona.

Mare tinc les sabates foradades i ..... se n’han rigut a col·legi. A veurà? O sí tens raó! Vull unes sabates noves.

Sí clar avui dimecres. El pare no cobra fins dissabte. T’hauràs d’esperar. Però no puc anar així, s’exclama.

Mira podem posar una plantilla de cartró i les aprofites fins que el pare cobri o et poses les vambes.

No les vambes  no, se’n riurien ..... Aleshores ja ho saps el cartró i ha esperar fins dissabte a la tarda que baixarem a cal Segarra. I les sabates velles hi farem posar mitges soles que s’han d’aprofitar. Les noves les guardarem per les festes.

Però tindré sabates noves. si més has de tenir més cura.

Miquel Pujol Mur

SOLSTICI D'ESTIU I CONJURS

No us ho creureu, però tinc una amiga que és una mica bruixa, que sap de remeis estranys , de rituals màgics i de conjurs.

Com jo tinc una temporada que les coses em van de mal en borràs, vaja, que sembla que hagi trepitjat merda. Estic sense feina, ho em deixat amb la parella, estic barallada amb els pares, estic sense diners i si no m’espavilo hauré de deixar el pis per no poder pagar el lloguer, els petits estalvis que tenia estan esgotant-se.

Degut a tot aquest cúmul de circumstàncies, he decidit escoltar a la meva amiga . Em diu que la nit del solstici d’estiu, aquesta nit, si faig tot el que ella em diu, canviarà la meva vida , se m’acabarà la ratxa de mala sort i les coses començaran a venir-me  de cara.

No ho sé, sempre he estat una mica reticent amb aquestes coses de màgia i superxeries , però estic tant enfonsada , que em sembla que aquesta vegada li faré cas i seguiré els seus consells.

Estic molt nerviosa, ja falta poc per ser fosc, així que fosquegi  encendrem la foguera i començarà el ritual. La única cosa que sé  certa, és que tota la roba que porto, sabates incloses,  cremarà a la foguera aquesta nit, junt amb la mala sort, després que ella hagi fet els conjurs. Llavors ens posarem  unes túniques blanques i espardenyes també blanques que ella ens donarà a tots els assistents, es veu que som força colla els que necessitem una  petita ajuda  i que  seguirem el ritual per aconseguir  bona sort.

 

 Un cop  purificats pel foc i l’aigua, i amb les túniques que portarem fins que surti el sol; demà serem persones noves, haurem deixat tota la negativitat allà a les cendres  i començarem una nova vida, on tot serà més planer i les coses aniran molt bé en tots els sentits.

Bé, ja us explicaré un altre dia com han anat  les coses, de moment el vespre es presenta bé, ja van arribant  la gent i el foc es comença a encendre.  Estic emocionada, segur que seran ben aprofitats els 60 euros que he pagat per endavant per participar en la cerimònia .

-23 de juny de 2013-

 

SANT ANDREU DE BALTARGA. BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Una vegada passat el peatge del túnel del Cadí en direcció a Bellver ens trobem aquest poblet quasi completament remodelat i construït de nou.

 

Enmig del poble hi ha la construcció de l’església de Sant Andreu mig amagada en les noves cases. Destaca per damunt de tot com a senyal de la existència de l’edifici religiós el bell campanar que sobresurt de les teulades.

La seva consagració la va portar a terme el bisbe d’Urgell Ingobert el 30 d'octubre de l'any 891 a petició del cavaller Sanç. Va assignar-s’hi-li per cementiri 30 passes de terreny a tot el voltant.

Dotant-la per primícia, dues parts del delme i altra part al monestir de Cuixà, amb certes excepcions. La seva possessió va ser un domini disputat entre l'abadia de Cuixà i els comtes de Cerdanya.

El dia de la consagració hi foren presents l'ardiaca Eufredari i altres clergues. L'església va ser dotada amb unes vinyes i amb un camp del comte Guifré que marcava els límits d’un empriu.

El 9 de febrer del 958 el rei Lotari confirma aquest alou. Formava part del pagus Tollonensis.

Edifici d’una sola nau encapçalada per un absis semicircular decorat amb arcuacions cegues. L'absis està força restaurat i, juntament amb mitja església, toca l'era de la casa de pagès del costat. La nau està coberta amb volta de canó i reforçada per dos arcs torals de mig punt.

La porta de mig punt s’obre al mur de migjorn. Té l’arc peraltat emmarcat per un altre arc de dents d’engranatge.

Al segle XVIII va ser modificada; li van adossar dues capelles i un contrafort, així com li van modificar l’estructura amb la sagristia. La torre campanar també és del segle XVIII.

Enfront de la porta hi havia el baptisteri que contenia una pica heptagonal (s. XIII) de pedra calcària d'un metre d'alçada. Actualment es troba entrant a l'esquerra. Tanmateix entrant a l'esquerra, s'obra la porta que dóna pas al campanar, el qual és quadrat, de dos pisos i piramidal.

La sagristia es troba a l'esquerra de l'altar.

En procedeix un frontal d’altar romànic, pintat sobre taula (XIII), que avui és al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Al Museu Diocesà d’Urgell hi ha les pintures murals romàniques que decoraven els murs de l’església, amb la representació de la Santa Cena, de la pesca miraculosa i la Mare de Déu en majestat (segle XII).

El poble de Baltarga celebra la festa major al setembre.

Una bonica església amb el seu cementiri davant i tancada per la porta amb una creu protegint l’entrada.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

VISCA LA FESTA!!!

De festes n’hi ha moltes... però... FESTA amb majúscules, a cada poble o ciutat se’n celebra una o, estirant molt, dues. Em refereixo a les que tothom espera amb ànsia pel fet que són úniques, del lloc en concret; no com la Festa Major que ja és típica, de tota la vida, en qualsevol contrada.

Fa ben poc, un dia que estava de pas per una petita ciutat, casualment em vaig trobar al mig de la seva festa, com aquell que res i sense pensar-m’ho! La gent estava aplegada al  carrer, esperant no sé què... Jo em preguntava què devien esperar, tanta gent? De sobte, quan va sonar el rellotge d’una plaça, vaig sentir un fort soroll d’un bombo que no parava de repicar, després s’hi van afegir una espècie de dimonis i dues mules feres que treien foc pels queixals, i més tard una parella de  gegants.

La gent s’ho passava pipa amb tot aquell aldarull; uns apartant-se perquè no els cremessin, d’altres participant allà al mig  del batibull, sense por de res! La majoria saltaven i ballaven al ritme de la música amb la qual també dansaven els gegants.

No cal dir que ho vaig trobar impressionant. La gent no es cansava, i vinga... i vinga...! Som-hi que no ha estat res! És clar que tenien un xarel.lo per animar-se, que anava a dojo. Crec que més d’un devia acabar una mica  pet...

Algú em va explicar que aquesta Festa ja  venia dels temps antics i que, fins i tot, per ser tan excepcional, l’havien declarat  Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Anys enrere, però, sembla que eren quatre gats allà mirant-s’ho, no com ara que, quan la plaça s’omple tant..., estan com les  sardines dins d’una llauna!

Jo em vaig dir per mi mateix: Això no s’assembla de res amb les festes que fan al meu poble. Mira que en són d’avorrides si les comparo amb aquesta!

 Pel que vaig poder copsar,  hi havia una mescla de tot. També es feien diverses celebracions religioses, que eren solemnitzades amb cants, dignes d’admirar, que convidaven a participar-hi.

No s’entreveia cap mena de discriminació de raça, de sexe ni de religió; la gent del poble es barrejaven  entre ells, i també amb els famosos, els polítics i el clergues. Bé, sempre hi havia algú que preferia no barrejar-s’hi i es quedava al balcó on estaven situades les autoritats, però en general era tot un poti-poti de diferents classes socials, que ho compartien tot, sense cap mena de distinció.

Em vaig adonar que, malgrat això, les bestioles no s’ho passaven massa bé, pobretes....! Sobretot els gossos i els gats, aquests dies, amb el soroll i l’esclat de tants coets... es tornaven bojos! M’imagino que són els únics que no entenen la bogeria dels humans.

De totes maneres, a mi, com que em va agradar molt, vaig decidir quedar-m’hi fins que s’acabés tot!

No ho he comentat abans, però la FESTA dura i dura... fins que tothom queda extenuat de tan saltar, ballar i beure!

17 de juny de 2013

SANT MIQUEL DE PERAMOLA VELL. PERAMOLA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Seguint la nostra visita a terres urgellenques ens aproparem a Peramola. En aquesta població hi ha dues esglésies sota l’advocació de Sant Miquel, l’actual parròquia situada enmig del poble, i la vella situada en el cementiri.

 

Per causa de la nostra estimació al romànic ens decantarem a fer la visita a aquest edifici. Malgrat tot férem fotografies de la nova, també amb el seus anys d’antigor per posteriors ressenyes. 

De Sant Miquel de Peramola no hi ha esment en època medieval, tot i que si que n’hi ha en segles posteriors. En la visita pastoral de l’any 1575 consta que les teulades de l’església eren en mal estat. Entre aquest any i el segle XVIII és degué substituir l’antiga església, avui al cementiri, per l’actual parroquial. 

Peramola, capital de la baronia de Peramola, el nom es documentat per primera vegada l’any 997 en la persona d’Arnallus de Petramola,   aglutinació de Petram Molam, “massa de pedra”, ”pedra en forma de mola” referint-se amb total seguretat a l’alta mola de pedra que es dreça rere la població, la mola de Sant Honorat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Altres dades. Els Peramola, els primers barons, gaudiren de força prestigi en la Catalunya dels segles XIII i XIV, amb militars i eclesiàstics reconeguts. Al estinguir-se els Peramola, cap l’any 1430, la baronia passà als Desbrull, després als Zurita, als Pinós-Fenollet, als Ferrandis d’Híxar i als Silva. I et aquí una dada, que donada la nostra afecció berguedana em crida l’atenció: en el testament de Rosa de Silva i Pimentel, comtessa de Sallent, del 1739, pervingué la possessió als Navarrete que vengueren les terres al poble. Un dels membres d’aquest llinatge, Pere de Navarrete (mort 1885), fou membre de la junta carlina de Berga, fracció aristòcrata i oposada a les crueltats del comte d’Espanya.  

Actualment són posseïdors del títol els Ceruti. En la Guerra de Successió, la vila de Peramola. D’ideologia austriacista i considerada com a bressol  comarcal de la rebel·lió, fou durament represaliada per l’exercit borbònic. 

La porta, en arc de mig punt adovellat s’obre a la façana oest flanquejada per dues finestres rectangulars. La porta és coronada per un carreu en el què hi ha gravat un crismó. A la façana sud hi ha una finestra d’una sola esqueixada. 

L’absis és ornamentat, exteriorment , amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes. A la façana es repeteix el mateix tipus de decoració, amb un fris continu d’arcuacions que segueix el pendent dels vessants de la coberta de doble vessant i feta de llosa. Culmina la construcció un campanar d’espadanya. 

Per la disposició de la unió entre l’absis i la nau, les mateixes proporcions d’aquesta, és ben clar que l’obra actual correspon a l’afegitó d’una nau, curta i desproporcionada a un absis què és el darrer vestigi conservat d’una església del segle XI, construïda a la manera llombarda. 

 

Val la pena veure en el cementiri dues esteles discoïdals decorades amb creus gregues.

Cercant dades et donés compte de la riquesa romànica que guarda el teme municipal i ens demostra que hem de tornar a gaudir del bell indret de Peramola. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA BOSSA DE COLORS

Que feliç estava la Berta aquell matí, amb aquella bossa de colors que li acabaven de regalar. Estrenava bossa i estrenava vint anys, a més aquella bossa era de marca, no com aquelles barates que es comprava als “xinos”. Que bé que la coneixia la tieta Montserrat, sempre que venia de visita, normalment venia poc, li portava algun regal especial, i avui era el seu aniversari.

Havien quedat amb les amigues per preparar les vacances que s’acostaven , ella contenta per d’ensenyar-els-hi  el regal, i que sentissin una mica d’enveja. Una enveja sana, perquè l’amistat entre les tres  noies era molt forta i estava per sobre les coses  supèrflues.

Estaven a la terrassa del bar, xerrant i fent gresca, després d’admirar  el regal del la companya, i ja ficades de ple en la vacances properes;  de  sobte la Berta es va girar i no s’ho podia creure, la bossa de colors havia desaparegut del darrera la cadira on la tenia penjada,
-          No pot ser!  -No pot ser!  La bossa, on és la bossa?

Es va aixecar, va mirar i remirar, les altres noies igual. No sabia com havia estat, la bossa havia desaparegut. La gent de les taules veïnes estaven badoquejant,  però ningú havia vist res. Va venir el cambrer, l’amo de la cafeteria...  no s’ho explicaven,  això no havia passat mai allà.

La Berta estava desesperada, tenia ganes de plorar. No podia ser que això li estès passant a ella. Que li diria a la seva tia , quan la veies  aparèixer sense la bossa. La bossa de colors, com no n’havia tingut mai cap, no tornar-la a tenir. En compraria una d’igual, això si la trobava, però tampoc tenia ara mateix els diners  per aquesta despesa.  Volia la seva...
-          Anar a posar una denúncia , és el que heu de fer ara mateix  -deia l’amo de bar.
-          Si, si ara tot seguit hi anirem – va dir la noia sortint del  ensopiment.

Va aixecar-se  junt amb les amigues per anar cap a la comissaria més propera, en aquell moment venien pel carrer dos mossos d’esquadra,  i se’n va anar  decidida cap a ells. Al ser al costat, no s’ho podia creure, portaven a les mans la seva bossa de colors...
-          La meva bossa , és la meva bossa.  –va cridar.
-          Tranquil·litzis,  la duia un xicot que corria molt , quan li em cridat l’alto, ens l’ha tirat pels nassos i ha fugit entre les carrerons. -li respon un mosso.

Després de tornar la bossa a la noia, els mossos  els hi recomanen a totes les amigues, que han de tenir molta cura  amb les seves  coses, ja que avui hi ha uns lladres molt fins que et surten on menys te’ls esperes.

Tot s’ha quedat en un ensurt, bé, la Berta, quan ha obert la bossa hi ha trobat a faltar un moneder petit que hi portava algunes monedes, res més, però aquella experiència no l’oblidarà mai,  i farà que des llavors sigui una mica més responsable amb totes coses.

-          19 de juny de 2013-
 

SANTA MAGDALENA DE GUARDIOLANS. VILADA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

 

En aquesta ocasió tornàvem a l’antic terme de Gardilans o de Guardiolans, a la recerca de la seva església parroquial dedicada a Santa Maria Magdalena, superaven la casa de les Eres de Guardiolans, i escassament a un quilòmetre trobaven en un estat força precari aquesta església. 

 

Està documentada el juliol de l'any 903, amb motiu de la seva consagració, duta a terme pel bisbe Nantígis d'Urgell, a petició d'Egared, que l'havia construïda i l'havia dotat amb alguns béns immobles (un hort, una casa i sis quarteres de terra). El bisbe autoritzà poder-hi celebrar tot tipus de culte, però la deixà fins el segle XV subjecte a la parroquial de Sant Joan de Vilada.  

Santa Magdalena de Guardiolans pertanyia a la jurisdicció del monestir de Sant Pere de la Portella. El monestir tenia diferents drets dominicals sobre terres de la parròquia de Santa Magdalena. Donacions de l'any 1026, 1036 i 1078 en són testimoni i els topònims de Guardiolans semblen confirmar que aquest lloc pertanyia a la Portella però que el monestir de Santa Maria de Ripoll hi tenia jurisdicció eclesiàstica sobre ell: "Villa Erchilans" i "alou villa Gardilans", "ipsa Closa de Gardilans qui est de Sante Marie riuipollentis". Hi ha notícies referents al mas "El Soler de Santa Magdalena de Gardilans" del 1227 i un altra de l'existència de "Santa Maria de Gardilans" del 1328. 

L'església es posa inicialment sota l'advocació de Santa Maria, l’any 1001 la trobem però sota el patronatge de Santa Maria Magdalena. A partir del segle X trobem molts esments de la vil·la i parròquia de Gardilans, però les referències concretes a l'església són gairebé inexistents. La crisi de l’època baix medieval sembla que va deixar la població de la parròquia de Gardilans molt delmada, però l'església no s'abandonà mai. No és fins a les visites pastorals del segle XVI que es torna a parlar directament de l'església. El 1575 el visitador manà arranjar la teulada, el cementiri i comprar un "cobri altar". La visita de 1587 permet saber que l'església de Gardilans comptava amb un sagristà, però el rector sempre va ser el de Sant Joan de Vilada. Durant els segles XVII i XVIII trobem molts testaments que hi fan deixes, sobretot de veïns de la mateixa parròquia que també demanen ser-hi enterrats. A mitjan del segle XX va deixar-s'hi de fer missa amb regularitat. 

Es tracta d'una església romànica d'una sola nau i amb volta de canó, encarada a llevant. Està situada entre antics conreus, als primers replans de la muntanya. Tot i que l'edifici sembla haver estat molt modificat des dels seus orígens, conserva els trets característics de la major part de les esglésies romàniques de la comarca. 

Sembla haver perdut alguns dels seus elements més antics, com l'absis i la coberta, que va ser substituïda per l'actual. Una altra de les modificacions va tenir lloc sobre el presbiteri, que es cobrí amb una volta quatripartita i ampliant desproporcionadament la nau.

En època moderna es bastí un porxo i la sagristia a la façana de migdia, que varen portar a ocultar molts dels elements romànics i a capgirar-ne la composició original. Moltes parts de l'exterior també van ser arrebossades amb calç. Actualment l'arrebossat està molt malmès i, juntament amb la vegetació que s'arrecera prop del temple, ofereix molt mal aspecte. 

Les obertures tampoc semblen correspondre's amb les originàries. S’obre un òcul més modern que la resta de la primitiva construcció a ponent, sota d'un massís campanar d'espadanya, i una senzilla finestra a migjorn d'una sola esqueixada. La porta d'accés, encarada al sud i amb volta de mig punt, si que sembla d'estil romànic, destaca el guardapols, l'adovellat i la ferramenta de la porta. Malgrat tot, dóna la impressió que no es conserven tots els components metàl·lics primigenis de la porta; alguns potser s'han perdut o han estat arrencats. Cada un dels batents de la porta en té tres jocs, formats per un parell de cintes estretes i planes, juxtaposades, al extrem dels quals es formen una mena de volutes acabades en punta plana. Són decorades amb un nervi en ziga-zaga poc profund i són clavats amb claus. Aquests elements es varen col·locat un a continuació de l'altre, tot formant una línia vertical. 

L'interior de l'edifici – al que no podem accedir – ens expliquen que no presenta elements d'interès, tret d'una pica baptismal i el cor. El cor, de fusta, aparenta ser molt modern, probablement del segle XVIII, però es troba força degradat. Gairebé tot l'interior de l'església resta arrebossat amb calç i es pintat. El terra és empedrat, però no presenta elements d’interès. L’altar de pedra és del segle XX. 

La valoració de l’estat de conservació del conjunt és negativa, els tècnics detecten problemes estructurals; algunes deficiències a la teulada deixen filtrar aigua sobre la volta de la nau, que es va esquerdant progressivament i amenaça esfondrar-se, s'observa una zona d'humitat al damunt del presbiteri, a la banda nord i a migdia, a la part central. S’aconsella posar remei a les deficiències el més aviat possible, en evitació de mals majors; és urgent també fer una neteja de la vegetació que poc a poc va engolint l'edifici.

Annexionat a l'església, per la part de migdia, hi ha el cementiri, on s'hi han sepultat fins fa ben poc els veïns de la zona. El cementiri, completament ple de vegetació, a excepció del passadís que condueix al porxo de l'església, és envoltat per un mur de pedra d’uns 1-1’5 m. d’alçada. 

Una esllavissada de terra a uns metres del cementiri ha posat al descobert restes humanes i fragments ceràmics d'època medieval. Això fa pensar que anteriorment el cementiri ocupava una superfície més àmplia, potser reduïda després de la crisi baix medieval. 

 

 

 

 

El topònim sembla derivar clarament del germànic wardja ‘ guardià- torre de guaita’, en l’accepció Guardiolans podria fer referència als primers pobladors d’aquest indret, ja perquè exercissin aquesta activitat defensiva, ja perquè fossin originaris d’alguna població així anomenada, com Guardiola per exemple. 

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MARE DE DÉU DE LA SALUT. MONTANISELL. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

La nostra recerca ens portà a Montanisell, un petit poble perdut en les muntanyes a 1134 m. d’altitud. De Coll de Nargó surt una pista que malgrat el 4x4 va haver un punt que se’ns va fer dificultosa de seguir per la quantitat de pedres soltes enmig del camí. Potser amb fe haguéssim arribat  però la prudència ens va retornar a la carretera i des d’Organyà surt una altra pista asfaltada de muntanya que ens va permetre arribar-hi.

 

Una vegada al poble va veure davant nostre l’església de la Mare de Déu de la Salut i ens vam encaminar. Pel camí vam trobar un veí del poble amb qui vam parlar una estona i ens va indicar el camí per prosseguir les nostres troballes. Moltes vegades sentim dir a gent de la ciutat que la gent del camp o de les comarques interiors són tancats de caràcter però vull refermar la meva opinió que preguntant en cortesia són de una amabilitat extrema. Ens ha succeït en aquest moment i en altres durant les nostres voltes cercant principalment petites esglésies.

L’església de la Mare de Déu de la Salut es situada al turó on havia el poble vell. La parròquia de Montanisell es esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell en la segona meitat del segle X. L’any 966 és documentat el castell de Montanisell.

 

El castell de Montanisell és un castell termenat documentat el 5 d’agost del 1030 quan el comte Ermengol d’Urgell, dit el peleggrí, va vendre a Arnau Mir de Tost “ipsum kastrum de Montangone cum suos terminos”. El topònim “Montagnono o Montangone” correspon a l’actual Montanisell. Arnau Mir donà, en esponsalici, aquest castell a la seva muller Arsendis, Villa Montanoncell: el 1069. Per herència, el castell de “Montanione” passà al comte Ramon de Pallars i la seva muller Valença i fill Arnau, el 1078. Al segle XIII, Montanisell i Sallent, del mateix term, foren adquirits pel vescomte de Castellbó. La batllia de Sallent i Montanisell quedà integrada en el “corter” d’Organya, d’aqueix vescomtat.

Resten alguns vestigis al lloc dit la Rectoria. Són vestigis d’una fortalesa antiga, possiblement medieval. L’església encara és dempeus i és gòtica, però sembla s’hagi construït damunt d’un església anterior, ja sigui romànica o preromànica.

Es tracta d’una església d’una sola nau amb capçalera plana i capelles laterals. La nau és coberta per una volta d canó reforçada amb arcs faixons. Al peus hi ha un cor de fusta que descansa en un arc carpanell. Al costat sud-oest hi ha dues capelles laterals cobertes amb volta d’aresta. Tant pel parament com per la disposició de les capelles sembla que es tracta d’un afegit del segle XIX. També és va construir la sagristia.

 

La coberta és de teula a doble vessant. El carener està desplaçat de l’eix de simetria a causa de l’afegitó de les capelles laterals. Té un campanar d’espadanya de dos ulls de doble vessant i cobert de llosa.

La porta d’accés presenta un arc rebaixat, abans era arc de mig punt, i està desplaçada a l’esquerra. Damunt hi ha un ull de bou i a la sagristia una espitllera. L’aparell és de pedra calcària, irregular i amb restes d’arrebossat.

L’interior està decorat amb pintura mural força malmesa per les humitats. Possiblement del moment de l’ampliació del temple.

L’església de la Mare de Déu de la Salut està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

NENA... FES BONDAT !

Segur que tots l’hem sentit  o dit alguna vegada aquesta expressió; l'hem escoltat en boca d'una mare  que aconsella i és preocupa per la seva filla.

La cosa no tindria cap particularitat si no fos que la nena  en qüestió tenia 83 anys  i li deia la seva mare, quan la va anar a veure a l’hospital on la filla estava ingressada per una caiguda en que s’havia trencat el fèmur. Jo estava  amb un familiar al llit del costat, quan va arribar la mare , que tenia 104 anys, a veure la filla. La dona caminava amb dificultat, amb unes crosses i l’acompanyava una veïna. Després de passar bona part de tarda amb la filla, fent petar la xerrada, i també parlant amb nosaltres , la dona  li va fer un petó i es va acomiadar fins l’endemà, i quan anava a sortir  de l’habitació, la dona es va girar  cap al llit on estava estirada la filla i li va etzibar

-          Sobretot, nena.... Fes bondat!

 

-15 de juny de 2013-

 

 

SANT MARTÍ DE LA CLUA D’AGUILAR. BASELLA. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL.                                                       

Una vegada visitada l’església de Sant Sebastià dalt de l’encimat poble davallarem pels carrers fins a trobar la capella de Sant Martí de la Clua situada al marge de les terres del pantà. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les dades consultades es diuen no tenir documentació relativa a aquest edifici, ja què les informacions anteriors al segle XVI- XVII quan parlant de Sant Martí sembla ser en referència a l’actual Sant Sebastià. Per tant es desconeix si l’actual capella a mantingut sempre aquest titularitat i si la rebé en produir-se el canvi d’advocació a l’església parroquial. 

És un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular obert mitjançant un estret arc presbiteral. La coberta és de volta de canó i reforçada per un arc toral. La volta i l’arc toral arrenquen d’una filada de carreus on hi ha peces sobresortints que formen una mena d’imposta. Aquest solució apareix en nombroses obres d’època romana, com el pont del Gard a Nimes.  

 

La porta, en arc de mig punt exterior i llinda interior sobre a la façana sud. En aquesta mateixa façana s’obre una finestra espitllerada , d’esqueixada recta. Al mur de ponent hi ha una finestra cruciforme i una altra finestra. 

L’edifici presenta una sèrie de carreus de grans dimensions i mal treballats que en el mur nord permeten l’obertura d’un nínxol. Es creu que podrien haver estat reaprofitats d’un antic edifici d’època romana. La resta dels paraments presenten carreus ben escairats i polits disposats de forma ordenada. 

Per la seva tipologia es considera un temple de finals del segle XI o principis del XII. 

Sant Martí de la Clua està catalogada com Bé d’Interès Local. 

 

Em sorprèn l’estat d’abandó de diferents fotografies i l’aspecte que ofereix actualment, desprès de la reconstrucció, per tant aprofito per afegir-ne una treta d’arxius de la Generalitat de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Fotografia antiga: Arxiu Generalitat de C

LE PETIT TRAIN JAUNE

EL TREN GROC

 Hi ha una veritable preocupació aquest dies, al país veí,  arran de la noticia d’un possible tancament del Tren Groc.  La greu crisi que afecta a tot Europa, ara també toca al petit tren groc. El govern francès diu que no hi ha diners per mantenir les seves estructures que han quedat obsoletes.

 

El Tren Groc, veritable símbol dels Pirineus Catalans amb els seus colors vermell i groc, és un tren fora de normes. Aquesta línia de via  estreta, només fa un metre d’ample, inaugurada al 1910 i acabada al 1927 acumula un munt de records. Per començar és el tren més alt de França amb un desnivell que va dels 400 als 1.600 metres d’altitud.

Aproximadament 400.000 viatgers,  l’agafen cada any, tant turistes com els habitants de la zona, ja que connecta zones d’alta muntanya de difícil accés.

El recorregut, de més de 60 quilòmetres, transcorre entre altes muntanyes i profundes valls  i uneix petits poblets  de l’alta Cerdanya i el Conflent, en mig  paratges d’una gran bellesa, està puntejat per 650 obres arquitectòniques,  verdaderes obres d’art,  entre les quals hi trobem 19 túnels, 15 ponts i 14 viaductes. Dos d’aquests ponts travessen la vall del riu Tet. El pont Séjourné travessa el riu a una alçada de 65 metres, per altra banda el forjat del pont Gisclard es troba a 80 metres sobre el fons de vall.

A part d’aquestes proeses, el que fa que els Catalans se sentin lligats al Tren Groc, ja que ha tingut un important paper en el desenvolupament de l’alta Cerdanya , i la seva connexió amb el Conflent, i també pel  paper que aquest ha jugat en  el desenvolupament del turisme.

El Tren Groc o Le Train Jaune, en francès,  també conegut com la Línia de Cerdanya o més popularment com el canari de muntanya, és una línia de ferrocarril de via estreta,  d'un metre d'ample,  gestionat per la SNCF, a través de la marca regional TER Llenguadoc - Rosselló. A més de connectar les dues comarques veïnes des de Vilafranca de Conflent fins l'estació de la Tor de Querol via Font-romeu, resseguint el curs del riu Tet i, al vessant cerdà, evitant curosament l'enclavament de Llívia.  A Vilafranca de Conflent connecta amb el tren d'ample internacional procedent de Perpinyà i a la Tor de Querol amb el procedent de Toulouse  via Paris.
Els trens són elèctrics, alimentats per un corrent continu de 850 volts a través d'un tercer rail lateral. L'electricitat prové de generadors hidroelèctrics al riu Tet; en concret la presa de la Bullosa va ser construïda amb aquesta finalitat.

Els antics trens que van inaugurar la ruta encara fan el trajecte coexistint amb els moderns,  també pintats amb els colors groc i vermell de la bandera catalana que han donat el nom a la línia. La majoria d'aquests trens disposen de vagons coberts i de vagons descoberts, ja que avui dia gran part del seu ús és purament turístic. L'accidentat terreny de la línia fa que la velocitat màxima dels trens sigui de 55 quilòmetres per hora. Disposen també de guies auditives, en francès, català i anglès, que en apropen al territori a les seves gent i al seu paisatge.

Recordo amb nostàlgia les dues vegades que hem pujat a aquest trenet, i he gaudit de les vistes i de les contrades pirinenques. És una llàstima que  es perdi aquesta joia de tren , que a mes de fer  gaudir als turistes, és de gran utilitat pels habitants d’aquestes zones,  ja que serveix per connectar amb les principals vies del sud de França.

-11-06-2013-