Era un jove de poble. A cop de vista no es diferenciava massa dels altres nois, si bé es caracteritzava per la seva actitud força peculiar. És allò que diuen: N’hi ha que neixen amb estrella i d’altres que neixen estrellats. De fet, el nostre “heroi”, no sé si va néixer amb estrella, o no, però sí que es va anar estrellant de mica en mica, ell tot sol!
Tothom el solia anomenar “Sebas”, diminutiu de Sebastià. De petit era un nen més aviat solitari; tenia pocs amics i ja des de ben menut es podien copsar clarament els seus aires de “passota”. Tot sovint se saltava algun dia d’escola. Se n’anava a passar l’estona en algun paratge una mica desert, fora del poble, on podia escoltar el rauc d’alguna granota mentre s’entretenia tirant palets al riu. Li agradava tirar-los de manera que toquessin l’aigua per sobre, dos o tres cops, fent saltets. Això el divertia extremadament!
La seva música preferida la composava ell mateix amb uns instruments de percussió molt bàsics, generalment una cullereta, una ampolla, un got i dos o tres estris més de la cuina de casa. S’ho passava bomba!
Li agradava divertir-se, a vegades, a costa del altres. Potser no ho feia amb mala intenció... però així anava. Un dia es va beure tota l’ampolla de ratafia, que la seva mare guardava per una ocasió especial. L’havia preparat amb tanta cura, macerant les nous verdes i elaborant-la pas a pas, i de ben poc li va servir, ja que al noi, a part de la paperina que va agafar, això li provocà un mal de panxa i un còlic per recordar-se’n tota la vida! A l’hora dels àpats no sabien mai si apareixeria, o no, i quan arribava, moltes vegades solia dir:
-Avui no tinc gana, ja he menjat mores, o bé cireres, o préssecs, o qualsevol cosa! Perquè, de fet, es ficava als horts dels veïns i arrabassava tot el que podia.
Un dia, quan ja feia moltes hores que no l’havia vist ningú, el van donar per desaparescut i van començar a córrer les veus pel poble. Finalment el buscava tothom, fins i tot la guàrdia civil, i sense cap mena de sort! Més tard va sortir de dintre d’una espècie de calaixera on s’havia ficat. No es va saber exactament si hi havia quedat adormit o si s’havia fet l’orni quan va sentir que el buscaven!
Pel que fa a la família, no tenia massa bona relació amb el seu pare, que ja era una mica gran. Sempre deia que era un vell xaruc. Amb la seva mare que era força més jove, s’entenien més bé. Això no vol dir que sempre li fes cas. Era fet a la seva, i prou! Gaudia fent qualsevol mamarratxada i demostrant el seu passotisme a tota la gent que l’envoltava.
A mida que va anar creixent, va anar aparcant la seva vida d’aïllament per acomboiar-se amb altres joves, no massa ben vistos al poble. Li agradava ser al mig de qualsevol guirigall que hi hagués. Les coses tranquil·les l’avorrien! De totes maneres es considerava un incomprès. Sempre deia que no havia escollit ser com era i que no tenia la culpa de no ser tan bon minyó com els seus pares haurien desitjat! Fet i fumut, sempre destacava per fer coses inversemblants. Una vegada es va presentar al concurs de boletaires, que feien cada any al poble, amb una cistella de bolets espectacular. Era molt gran i a sobre hi havia una cualbra impressionant. En arribar a pesar-los, algú va mal pensar d’ell, perquè semblava que pesava massa, i li van dir que la buidés a terra. Així ho va fer i, a part d’algunes pedres una mica grosses, també en va sortir una serp que va fer esgarrifar a tots els espectadors!
A l’hora de treballar, va provar cinquanta mil feines, des d’ajudant d’enterramorts fins a escura xemeneies, passant per algunes altres una mica més fines, com ara fer de viatjant, representant alguns productes. Clarament, havia demostrat que no tenia res ruc. Encara que la lletra li relliscava una mica, a causa de les campanes que havia fet en l’època escolar, se les sabia totes i se les enginyava per aconseguir sempre el que volia i, quan li convenia, amb les seves traces i manyes, inclús feia amistat amb persones de pes.
Quant a “novietes” n’havia tingut unes quantes. Quasi sempre s’enamorava de les dels seus amics, però, si li feien cas, tampoc no li solien durar gaire, de seguida s’adonaven del peu que calçava. Com a conseqüència d’això els amics es convertien en enemics i, per tant, més d’una vegada l’havien estomacat, quedant-li la cara i el cos com un sant llàtzer! Però un dels festejos més llargs del nostre protagonista, va ser amb una noia d’un poble bastant allunyat del seu. Es va guanyar la seva confiança i la dels seus pares, dient-los que era fill de l’alcalde; que venia d’una família benestant i molt ben considerada. La sorpresa va ser quan, no sé per quina carambola, es van assabentar que, justament, el batlle del seu poble no tenia fills!
Per acabar de rematar la cosa es feu amic d’un professor de l’Institut. Aviat es va guanyar la seva confiança i, a la primera de canvi, li va requisar el carnet de professor. A l’estiu se n’anà de vacances a la Vall d’Aran. Posava en un hostal que regentava una família i, quan va arribar, per identificar-se els va mostrar el carnet, robat, del professor, dient que casualment el seu carnet d’identitat se li havia extraviat. No li va costar gaire d’entabanar-los amb la seves arts de bocamoll, ho va fer tan bé, que tots hi van caure amb les quatre potes. En pocs dies se’ls va ficar tots a la butxaca! Un mes més tard, va desaparèixer sense pagar, i l’ensurt el va tenir el professor autèntic quan se li va presentar la benemèrita a casa. D’entrada no sabia ni de què li parlaven. Només sabia que ja feia temps que no trobava l’esmenta’t carnet. Finalment s’aclarí entrellat i, per ben poc, el Sebas no va anar a parar a la garjola. Ben just va anar. Sort que els pares van pagar la fiança!
Bé, com tots els espanyolets, en aquella època, va arribar el dia que el van demanar a quintes i l’any següent cap al fer el servei militar. Això que moltes vegades havia dit que es faria voluntari per anar a la legió. Sempre tenia el cap aquella cançó:
“A la legión les gustan las mujeres a la legión les gusta mucho el ron”.
Però la cosa no va anar ben bé així. El seu destí va ser Melilla i, un cop allà, la seva tasca fou la de fer d’assistent a casa d’un coronel, segurament perquè la seva cara, a cop de vista, enganyava molt, semblava que no havia trencat mai cap plat ni cap olla, més ben dit, feia cara de mosca morta!
Per més que tothom deia que fer d’assistent era un xollo, pel Sebas no ho va ser gens ni mica. El coronel estava casat i tenia tres fills, dels quals ell n’havia de fer de mainadera. A vegades el tancaven dintre d’una habitació amb la quitxalla, durant hores; els havia d’acompanyar a l’escola i a tot arreu on li manaven, i havia de fer altres coses que no li agradaven, com anar a comprar o bé llençar les escombraries. En pocs dies en va quedar ben fart! A més a més, no es podia treure del cap les paraules que un dia li va deixar anar el seu cap:
-“Sebastián, si les pasara algo a mis hijos, tendrías un reganche para toda tu vida”.
A ell, que mai ningú no l’havia pogut doblegar i que era un “tío echao palante”, aquest pensament el corsecava i el deixava completament desarmat, fins al punt que moltes nits no podia dormir! Esperava, amb candeletes, el primer permís que li donarien i, per sort, no va trigar gaire perquè es va posar un xic malalt i van decidir enviar-lo uns dies a casa per la por que no ho encomanés als nens.
Només d’arribar a casa seva, va fer un patracol amb tot l’equipatge i li va faltar temps per passar la frontera i desertar. Diuen que mai més no se li va veure el pèl!
Octubre de 2009
Avui m’han vingut al cap, aquestes històries , que escoltava embadalida de la meva àvia , perquè aquesta tarda, estava just a un indret on he vist el com el sol es ponia al bell mig del Pedraforca. Un espectacle curiós i fascinant, però, llàstima, no he pensat a demanar cap desig. Ara no podré comprovar que hi ha de cert en aquesta història .
