SANT ROMÀ DE LA CLUSA. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Segons el diccionari el nom de clusa té varies definicions i en aquest cas n’he preferit dues que corresponen: Vall disposada transversalment a la direcció de les capes d’un terreny i l’altre: Pas estret fortificat entre muntanyes. La primera per la direcció de les capes de la muntanya i la segona a l’observar la masia cal Comellas que sembla una casa forta per controlar el pas per la vall.
Per arribar abans de sortir de Vilada, en direcció a Borredà, hi ha una bifurcació a mà esquerra amb l’indicació de cal Xocolater, una CTR preciosa, i Sant Romà de la Clusa. Nosaltres seguirem una pista de terra un xic accidentada i revoltada (millor en 4X4) que ens permet travessa el congost d’impressionant davallada (Pas d’Escalell penjat sobre profunds precipicis solcats per la riera de la Clusa) i arribar fins a l’església de Sant Romà de la Clusa, refugi i casa de colònies. Proper hi ha també el molí de la Clusa un dels més septentrionals construït a finals del s. XVII o principis del XVIII i que va funcionar fins després de la Guerra Civil
Antigament era un antic poble i parròquia, actualment pertany al municipi de castell de l’Areny. El topònim de la Clusa es esmentat en l’AC de Sant Llorenç prop de Bagà l’a. 983. El monestir posseïa en aquest lloc dos masos i les seves terres ( Et in ipsa Clusa masos .II. cum suas terras). També apareix esmentada com una de les esglésies que formaven part del bisbal d’Urgell en l’ACCU document amb data aprox. de finals del s. X o inicis del XI. L’església consta com parròquia en la visita l’a. 1312 del prefecte del Seu d’Urgell. L’a. 1336 Pere de Fonollet vescomte d’Illa en nom de la seva muller Marquesa, senyora de la Portella i Lluçà cedeix als homes de la parròquia tot el bosc conegut amb el nom de la Clusa.
L’església és d’una sola nau coberta amb volta de canó sense arcs torals de reforç, lleugerament apuntada i de poca alçaria. La nau és rematada amb un absis semicircular de dimensions més petites, orientat a llevant amb una finestra. La porta d’entrada situada al mur del sud és amb arc de mig punt adovellat i en la mateixa paret hi ha també una finestra. A ponent s’alça el campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta a dos aigües és de teula àrab a la nau i teula romana a l’absis. Va ser restaurada entre els a. 1963 i 1965. Hi havia una bella imatge de majestat vestida i policromada destruïda l’a. 1936.

I aquí transcric el poema que hi ha a una placa al costat de la porta d’entrada i que diu així.

CANÇÓ DE SANT ROMÀ.
Al vell fossar
de Sant Romà
beneíem la terra,
beneíem el pa.
Els morts, llavor de vida,
En terra dormen esperant demà.
Ai el goig de venia
Ai el goig que se’n va!

Al vell fossar
de Sant Romà,
si l’amor fa rotllana,
ja la boira es desfà.
Sota la terra pia
comparteixen els morts un mateix pa.

Ai l’amor que venia
Ai l’amor que se’n va!

Al vell fossar
De Sant Romà
Pomellet de centfulles
que el cor en guarirà.
Si la mort em prenia
No voldria altre indret per reposar.

Ai la mort que venia
Ai la mort que se’n va

Jordi Enjuanes- Mas.

La pista continua i ens hauria portat a Sant Julià de Cerdanyola o a Falgars si la presencia de neu i possiblement glaç en la part superior no ens hagués fet retrocedir el camí. Com sempre ens hem dit amb optimisme: Tornàrem un altre dia.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga 30 març 2012.

CONJUNT D’ESPINALBET. BERGUEDÀ.

Hem visitat en moltes ocasions aquest lloc i sempre ens ha impressionat el punt on podia estar la torre que domina la capçalera de la riera de Metge. Tret dels arbres que tapen una part de la visió damunt la plataforma ens permet veure el proper santuari de Queralt, i l’església i possible castell, segons noves excavacions de Sant Pere de Madrona.
Pujant per la carretera del santuari de Queralt cal agafar la cruïlla que porta fins els Rasos de Peguera. A uns cinc km. trobem un trencall a mà dreta que, per una carretera cimentada, passa per una sèrie de cases i una font força coneguda pels berguedans, ens porta fins el conjunt format pel castell i l’església de Sant Vicenç d’Espinalbet que juntament amb les quatre cases properes forma el nucli del petit poblat. Són cases esparses disposades en replans al vessant de la muntanya. També proper a l’església hi ha un antic cementiri.
Al 831 (o 839) Espinalbet figura a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell.

L’església de campanar quadrat correspon a les obres fetes al s. XVIII i forma conjunt amb l’edifici anomenat la Rectoria. Les proporcions d’aquest edifici, les restes de muralles i la seva proximitat a la esplanada voltada de carreus i mirant a llevant, dona peu per creure que és l’antic castell propietat de Guillem de Berguedà. Possiblement es tractava d’una torre de defensa que controlava el sector de Castellar del Riu i l’edifici annex. També podem creure que gran part de les seves pedres han servit per edificar o reformar l’església i altres edificacions.
Guillem de Berguedà en el seu testament de 25 d’abril de 1187 deixa al seu germà Berenguer en altres:”et kastrum de Espinalbeto icum illorem pertinenciiis” i reconeix tenir-lo en feu del rei d’Aragó. No hi ha més dades però segons opinió de Martí de Riquer aquest edifici són les restes del castell del trobador.
L’església, segons dades d’CR. perquè no hem pogut accedir-hi, és d’elements barrocs i neoclàssics feta a finals del s. XVII i inicis del s. XVIII en substitució de l’anterior també dedicada a Sant Vicenç. És de construcció senzilla d’una sola nau, presbiteri quadrat i capelles laterals. El parament és de pedres senser treballa disposades en filades i unides amb morter. Les cantonades són ben escairades i fetes en pedres de mida gran.

La trobem documentada a s.XII quan la família vescomtal del Berguedà hi cobrava els delmes. Fou església parroquial durant l’època medieval segon ho confirma la visita al deganat de Berga l’a. 1312.

Actualment es realitzen unes obres de reforma de la Rectoria.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 30 març 2012.

EL BANC BUIT

Des de fa uns quans dies el banc del parc és buit. L'avi que cada matí hi anava amb el seu bastonet, ja no hi ve. Arribava cada matí a la mateixa hora, poc després de les deu, s'asseia una estona, prenent el sol, meditant, o mirant a l'entorn, gairebé mai parlava amb ningú. Quan tocaven les dotze a un campanar proper, s'aixecava lentament i emprenia el cami de retorn, a poc a poquet, marcant el ritme amb el bastó. Cada dia seguia el mateix ritual.

Ara que els colors de la primavera engalanen el parc, omplint-lo de vida i de color, el vellet ja no ve. -Què li haurà passat? -es pregunten algunes de les persones que per allà passen.

Ningú coneix la resposta, però el que és ben segur és que l'avi, mai més no tornarà a seure al banc del parc.

HEM PUJAT AL CIM DEL PLA DE BAGUET. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

Crònica de la sortida del 16 març del present any de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur.
No és normal en aquestes narracions posar el dia però en aquest cas he volgut fer una excepció i posar la data a causa del canvi climàtic sofert en els darrers dies. Hem passat de quatre mesos de sequera a iniciar la primavera, un dimecres pràcticament només un dia, que va deixar el nostre petit país curull de pluja i neu. Benaurats els dies de pluja i neu, sempre que no faci cap mal!

El dia de la nostra petita sortida era una dia solejat i formós. La temperatura era agradable i tret que el verd dels prats era canviat pel color groguenc de l’herba marcida ens invitava a passejar i gaudir de la panoràmica.
Vam seguir la carretera de la Pobla de Lillet a La Molina, passant per la cruïlla que porta a Castellar de n’Hug fins el coll de la Creueta( aprox. 1952 m.) En aquests punt vam deixar el cotxe i vam seguir a peu per una pista de terra ampla i en bon estat, barrada als vehicles per la tanca dels forestals i ramaders. Senzillament era la pista que d’haver-la seguida ens hagués portat als peus del Puigllançada.

En sortir del cotxe ja va haver el primer avís, una ratxa de vent ens va saludar no gaire amablement. Un xic arraulits pel fred vam aprofitar la protecció de la carrosseria del vehicle per enfundar-nos els polars i altra roba. Lamentablement, confiats que som, van deixar a casa alguna peça de roba que no ens hauria fet cap nosa.

I vam començar la nostra breu singladura. Senzillament es tractava d’arribar a dalt del cim del Pla de Baguet (una cinquantena de m. de desnivell i admirar els paisatges de la Cerdanya). Només estirar un xic les cames i practicar una estona el saludable esport de caminar. Segurament allò que Déu o l’evolució de l’espècie, segons Darwin, ens va dotar: dues cames per fer camí damunt la terra d’aquest món.
La primera revolta del camí ens porta a un tancat ramader i una gran bassa artificial. Com la muntanya se’ns mostrava tan propera van seguir una estona més caminant per la pista fins la propera revolta. Aleshores per un viarany entre les dues muntanyes vam pujar fins arribar al coll. Pel prat d’herba seca i tova entre els dos cims ens vam apropar al cim de la muntanya on hi ha un refugi de pedres. Només una pedra per seient i un petit mur per protegir-nos del vent. El vent fred seguia bufant i malgrat la fantàstica visió de la Cerdanya, l’estació de La Molina i el Pla d’Anyella, a vista de ocell, no ens vam aturar gaire estona. El Pirineu era omnipresent davant nostre amb els seus cims empolsinats de neu.
Caminant per la petita vall ens vam arribar a l’altre cim de la petita elevació de terreny on ens esperava una meravellosa panoràmica damunt les terres del Berguedà. El Pedraforca, la serra de Catllaràs i el Moixeró eren visibles des del nostre mirador enlairat. Les fondalades pròximes s’esmunyien cap a Castellar de n’Hug.

En baixar ens vam trobar un pilar fet de pedres com un gegantesca fita que no he pogut esbrinar que és però, si algú m’ho sap dir li agrairé enormement.

Una excursió suau, fàcil però el vent i la temperatura ens la va convertir en un record no massa agradable. Però amb ganes de tornar-hi i avançar un xic més de camí.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 26 març 2012.

SANT JOAN DE CORNUDELL. ALT BERGUEDÀ

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur a l’ermita de Sant Joan de Cornudell.

Abans d’arribar a Castellar de n’Hug hi ha una cruïlla que passant pel coll de la Creueta ens porta a La Molina. Seguint aquesta carretera aproximadament un km. més amunt de Castellar de n’Hug hi ha a mà dreta la bifurcació senyalitzada amb el nom de Sant Joan de Cornudell i Montgrony. Vam aparcar el cotxe un tros més amunt en un pla de terra al costat mateix de la carretera.
Aleshores seguirem la pista, a trossos cimentada a trossos de terra, que ens conduí fins a una font on queia un pobre rajolí d’aigua i hi ha la barrera, a partir de la qual només és permet el pas per ús forestal i ramader. De la petita plaça surt la escala d’obra que ens porta en una breu pujada fins l’ermita.

Hi ha moltes ocasions que quan visites un lloc l’estat anímic té la major importància. En aquesta vegada voldria haver estat capaç de pintar la panoràmica que esdevingué davant meu. Un dia de sol, el cel net i sense bromes, el color groc palla de les clapes d’herba, els grisos dels matolls, els variats colors dels boixos barrejats de verd, ocre i vermellós. El verd del ginebrons i el verd brillant i quasi luxuriós del grèvol. Les pedres negres segurament del foc de mils d’anys. També les pedres rogenques convertides per l’erosió en fina sorra que agafada amb la mà s’esquitlla entre els dits sense deixar rastre, només un lleu polsim. Deixarem nosaltres alguna cosa més que aquest polsim net com rastre de la nostre vida.
Segurament no trobaria tants colors en la paleta de pintor ni el meu art em permetria mal pintar tanta bellesa. Enmig de l’esplèndida panoràmica encimbellada en un pujol ressalta l’austeritat i l’ascetisme de Sant Joan de Cornudell.

Sant Joan de Cornudell formava part de l’antiga baronia de Mataplana i per part religiosa depenia de la Seu d’Urgell. La primera noticia l’esmenta el lloc l’a. 921 com possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Cornudell és nom d’una vila alt medieval, segurament un dels primers fogatges de l’Alt Berguedà i com a punt central es devia construir aquesta ermita. No degué ser mai parròquia perquè en la visita l’a. 1312 al deganat de Berga no hi ha constància. Actualment sense culte depèn de la parroquial de Castella de n’Hug.

Aquesta ermita romànica del segle IX consta d’una sola nau, no té absis potser perdut en alguna reforma i té un petit campanar d’espadanya d’un sol ull. Tot el conjunt és d’aparença rústica.
El portal situat a migdia és de doble arc de mig punt. Al costat de la porta hi ha un parell de filades “opus spicatum”. Hi ha una espitllera sota el campanar i una altra en la paret de migdia. En el mateix mur destaca el reforç de tres contraforts. Quan pugés o baixés l’escala t’adonés de la inclinació de la construcció i la necessitat del reforç de l’ermita.

Moltes vegades la senzillesa és la més gran de les virtuts i els oripells quedarien falsejats pel agrest paisatge.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 22 març 2011.

CONTE A LA CUINA DE PAGÈS.

En una fosca i freda nit de tardor tots són asseguts a la cuina de la casa de pagès. L’àvia té la cadira al costat de la llar de foc i de quan en quan sense moure’s gaire hi afegeix uns troncs de la pila que hi ha rere el seu seient. Els clemàstecs pengen buits de la xemeneia. A fora bufa el vent com presagi del proper hivern i segons la seva canviant direcció surten unes guspires del foc.

El Pere i el Joan són germans i també ho són la Maria i la Gemma. Les seves respectives mares són filles de l’àvia. Les dues hi són, però manca el Martí, pare del nens, que ha marxat a dormir. L’Herminia i el Manel, pares de les nenes, viuen a la capital, però pugen molts caps de setmana a la casa de pagès i si queden quant hi ha dies festius. Aquest cop el Manel ha hagut de baixar per resoldre uns temes de treball pendents però compta pujar a l’endemà.

Acabaven de jugar a la “mona” perquè malgrat l’agradable ambient i que només és un joc per passar l’estona la Gemma la més petita i una mica rabiüda ha repetit quatre vegades seguides el ser “mona”, s’ha enrabiat i mig plorant a llançat la “sota de la sort” per terra.

L’Herminia, la seva mare, després de fer-li agafar la carta de terra i dipositar-la amb les altres, l’ha agafada per la mà i la tret al passadís d’una estrebada. A pesar que ha tancat la porta s’ha sentit el “plof” de la plantofada al cul que ha rebut la rebel nena.

Poc després han entrat a la cuina. La Gemma amb les mans girades s’eixugava les llàgrimes amb les mànigues del jersei i tenia els llavis prems i morruts. La seva mare movia el coll i les espatlles i deia:

 Quin fred que fa al passadís.
 Si noia aviat no podrem sortir de la cuina.
 Quan acabem i no trigarem gaire anírem corrents cap el llit.
 Sí, si, corrents al llit dius. Ja veuràs com són de freds els llençols.

Els nens juguen entre ells sense fer cas de les paraules de les mares. Però s’acosta l’hora d’anar a dormir i malgrat el fred exterior la cuina està caldejada i amorosa.

 Iaia, explica’ns un conte, per favor.
 Encara us dormireu aquí i la feina que ens donareu per portar-vos al llit.- protesten a l’uníson les dues mares.
 Iaia, els dels llops, si us plau- Demanen els quatre, sense fer cas de les paraules de les mares, a l’àvia amb cara planyívola.
 D’acord però després anireu sense fer xerinola a dormir, que el Martí fa estona que és al llit i s’ha de llevar d’hora per anar a treballar.
 Si iaia si ...
 Hi havia una vegada- comença l’àvia- fa molt temps, quan encara el animals parlaven, un llop que caminava per la neu. Tenia fam perquè feia dies que no menjava. De sobte ve veure la llum d’una casa i va dir-se- i s’atura.
 Iaia, no paris ara, va més...

L’àvia segueix:

 Mira una casa , hi haurà un racó calent per amagar-me i segurament també hi haurà alguna gallina disposada a les bones o a les dolentes a deixar-se menjar. O pollets que aquest si que són tendres i se’m desfaran a la boca com mel de primavera. Ooo!!!

La iaia calla, el silenci és total els quatre caperons són caiguts damunt el pit. De les seves boquetes entreobertes cau un fi fil de saliva que regalima per la barbeta. Els ulls són clucs i els infants són en un lloc on no fa fred ni neva, ni tampoc reganyen a ningú. El món de Morfeo.

Les mares els tapen i els deixen dormir en els bancs de la calenta cuina, aleshores recolzen el cap a la paret i sense donar-se compte en poca estona s’adormen.

L’àvia silenciosament posa més llenya i atia un xic amb el esmolls el foc. Silenciosament com fan les iaies i les fades abandona la cuina i se’n va a dormir al seu llit. Els seus cansats ossos no se n’adonen ja del fred.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 22 març 2012

ÉS PRIMAVERA

Rere l’hivern adormit
Ja tot vol despertar,
ara un brot surt per aquí,
després molts per allà.

Veig l’ametller florit,
d’olors s’impregna l’aire
llueixen mil colors,
es barregen les flaires.

Un senzill romaní,
floreix vora el camí,
les acàcies en flor,
conviden a gaudir.

De flors s’omplen els prats,
de violes els marges,
de tons verds els sembrats,
flors i fulles als arbres.

Sentiu? En el silenci,
refilar el gafarró,
el cucut també canta
repetint la cançó.

Tot és nou. Tot reneix.
Tot és ple de vivor,
és temps d’empaitar somnis,
d’atrapar una il•lusió.

Anna –abril de 2011-

UNA MANERA DE VEURE LA CRISI

Segons explica l’enciclopèdia catalana, la paraula “crisi”  és una situació circumstancialment dolenta o difícil d’una persona, una empresa, un afer, una política etc... entre altres coses.

Actualment, podríem dir que és una paraula que està de moda a la nostra societat, pel fet que ens és molt familiar. Acostuma a sortir sempre a tots els mitjans de comunicació: els diaris, les revistes, la ràdio, la televisió; fins hi tot als fulletons que  envaeixen cada dia les nostres bústies, dels supermercats o de qualsevol cosa, no parlen de res més, tot són consells per millorar o apaivagar aquest maleïda crisi que no deixa viure  la majoria de les famílies.

A grans trets aquests són els titulars, que fan evident les conseqüències de la crisi:

L’atur ha augmentat d’una manera desesperant

Les famílies no poden pagar la hipoteca del pis

Ha baixat la venda de cotxes

Els hotels, per Setmana Santa, no estan al 100 per cent

Molta gent no podrà anar de vacances aquest estiu

I amb una lletra molt més menuda ens assabentem  del pitjor, que hi ha gent que no sap com arribar a final de mes, perquè pateix aquest moment crític en les seves pròpies carns, per cinquanta mil coses més i, realment, a mesura que hi ha la voluntat de desfer-se de les despeses supèrflues, en molt casos també cal desfer-se de les de primera necessitat. Resumint una mica, qui més qui menys,  ens haurem d’estrènyer el cinturó.

En mig de tots aquests mals auguris, per concretar, encara veiem moltes cues de cotxes a les carreteres, sobretot els caps de setmana; veiem persones que encara es poden permetre el luxe de canviar de modelet molt sovint i es passegen, d’una manera altiva  i amb cara de menjar-se el món, pel carrer principal del poble; veiem els nens que porten roba de marca i que la majoria ja tenen el seu mòbil, cosa que no els fa cap falta! Que a les cases és normal que hi hagi moltes comoditats i molts aparells electrodomèstics, calefacció, etc... i que no hi falti Internet, perquè els joves no poden viure sense i els grans ja ens hi hem habituat.

Voldria retrocedir en el temps, bastants anys enrere, per exemple als anys 40. Es pot dir que encara era període de postguerra: pa negre, cartilla de racionament escassetat de productes... Sempre penso que allò era una “crisi” que es devia anomenar amb un altre nom; potser encara no s’havia inventat aquesta paraula o bé havia  quedat oblidada dins al “Diccionario de la lengua española” 

Les famílies ens conformàvem amb qualsevol recer, a la majoria de cases no hi havia aigua corrent ni electricitat, es cuinava amb foc a terra o bé amb uns fogons de carbonet;  només la gent una mica benestant podia tenir una cuina “econòmica”. Als vespres, qui més qui menys ens familiaritzàvem amb els llums de carbur i les espelmes, i a dormir d’hora perquè tampoc no hi havia televisió!

Les escoles i els llocs de treball eren lluny, sobretot pel qui vivíem a pagès; s’havia d’anar a peu i tot era ben normal, per això ja teníem unes bones espardenyes de set vetes amb les que hi anàvem la mar de bé. Realment eren molt còmodes! No feien falta les “nike” ni les “adidas” ni res que s’hi assemblés!

Era una època que no s’havia de reciclar: de plàstic no n’hi havia, els envasos de vidre eren retornables; de paper, comparat amb ara n’hi havia poc, ja que tots aquests fulletons de propaganda encara no existien. Només hi havia les paperines que servien per envasar l’arròs, el sucre, etc...  quan anaves a comprar,  i es reciclaven fàcilment. Eren ideals per encendre el foc. Ah! I m’oblidava dels diaris. Encara que sembli que no pot ser, a vegades s’utilitzaven per substituir el paper higiènic!

El Reis no ens duien massa cosses, però com que no hi havia de res, tot era molt ben vingut: les gormanderies, perquè mai no se’n menjava; la roba, perquè normalment se’n tenia poca i no cal dir dels joguets que els pocs que teníem era per recordar-los tota la vida! Encara que llavors per jugar tampoc calia tenir una consola de vídeo jocs, ni una “play station”, només que a casa hi hagués el cove dels parracs, (els retalls que les nostres mares o àvies guardaven quan confeccionaven la roba per a tota la família) n’hi havia prou. Amb draps i una mica d’imaginació es podia fer de tot: nines pilotes i qualsevol cosa que et passés pel cap i, a més a més, es podia ser feliç!

La situació d’ara a comportat un esfereïment general! És clar, la crisi no permet a les famílies pagar tots els deutes amb els quals ens vam embarcar  en temps d’eufòria, perquè d’entrada nosaltres ja no hem fet com feien els nostres avis o pares que eren previsors com la formiga, i encara que tinguessin pocs recursos, sempre trobaven la manera de fer algun raconet “per si de cas”. De fet, ells estaven acostumats a no gastar; no anaven mai de vacances, ni a la platja els caps de setmana i  tampoc  tenien segones residències. Els que vivien al camp ja tenien feina amb el bestiar i no hi havia cap dia per descansar; els que vivien en llocs més urbans, els homes es conformaven anant al cafè a fer alguna partida de cartes i les dones sempre  tenien feina a casa. La feina de les dones, en aquell temps, no s’acabava mai.

En aquests moments, la crisi no ens deixa viure perquè tenim massa factures per pagar; potser ara no ens podrem comprar roba cada temporada, per fanfarronejar davant dels amics, o bé no podrem anar al gimnàs i presumir d’un cos “danone”, no podrem comprar un telèfon mòbil de primera generació,  no podrem pagar l’ADSL o qualsevol de les despeses que, de moment, no ens veiem en cor de suprimir, però  si això continua no hi haurà més remei que fer-ho!

Hem de reconèixer que durant aquest últims anys, nosaltres mateixos hem anat edificant aquesta gran muralla que ens reclou i ens ofega; ens ha fet tan esclaus, que ara estem atrapats i no sabem com ens en sortirem. Possiblement s’obriran nous camins, no sabem si serà aviat, o no. De moment sembla que trigarà molt i potser  quan la cosa s’arregli una mica, les persones ja no tindrem tants fums ni tanta prepotència.  Pels qui vam néixer durant aquella “crisi” que no tenia nom, potser no serà tan difícil d’adaptar-nos; pels qui han nascut amb “la flor al cul” possiblement els serà molt més complicat!

25 d’abril de 2009                                                        

EL RELLOTGE DE BUTXACA

Cada matí l’home abans de posar-se dempeus la cosa habitual que feia era donar corda al rellotge de butxaca que romania damunt de la tauleta de nit. Seguidament mirava per la finestra per veure quin tipus de dia feia i saber quina roba posar-se.

Al vespre al canviar-se per anar a dormir sempre deixava el rellotge amb molta cura al costat del despertador electrònic. Això vol dir que no era el més important per aixecar-se i anar a treballar. Però en despertar-se sempre seguia les dues accions, donar corda al rellotge i mirar per la finestra.

Aquell matí l’estúpid i modern despertador no va sonar. Ràpidament i certament esverat tot just posar els peus a terra, vestir-se i a córrer cap l’estació. L’esmorzar ja el faria més tard potser aprofitant una estona a mig matí. Va entaforar de mala manera el rellotge a la butxaca i va marxar per agafar el tren.

En arribar a l’estació va adonar-se que el tren era parat a l’andana i no trigaria a arrancar. Va córrer desesperat agitant els braços per cridar l’atenció del cap d’estació i saltant per damunt la barrera va prendre tot just la manilla de la porta i va poder entrar al vagó.

S’asseu a la butaca del tren i nota que el seu cor batega per fi pausadament. Respira satisfet ja què malgrat la carrera, els nervis i potser l’esforç al que no està acostumat tot funciona perfectament. Per comprovar-ho respira acompassadament, després accentua la força de la respiració i treu amb força l’aire. Hi ha d’oxigenar-se interiorment pensa. L’home és una mica hipocondríac i es posa el dit polze damunt la vena del canell i compte. Arruga el front, alguna cosa no va bé i torna a repetir la mateixa presa del pols. Cinquanta murmureja i mou el cap negativament. Empal•lideix un xic. Respira fondo; es toca el front; no hi ha febre; respira l’alè en la mà oberta i olora la seva respiració. No no hi ha cap símptoma.

Torna a posar els dits en el canell i torna per enèsima vegada i compta. Quaranta-cinc. Ostres això, va a menys. Torna a posar la mà damunt el front- Febre, no en tinc. I torna prendre’s el pols.

Tres persones properes se’l mirant fixament. Un d’ells s’aixeca i va a buscar el revisor. Ni sigui què...

De sobte l’home s’alça, fica la mà a la butxaca i treu el rellotge. Obre la tapa i mira la busca dels segons que es mou lentament quasi al ritme del seu cor. Dóna corda al rellotge, el posa en hora, somriu beatíficament i s’asseu.
UN CANVI EN LES PETITES COSTUMS HI HA VEGADES QUE TÉ UN GRAN VALOR A LA VIDA.
Miquel Pujol Mur.
Berga 17 març 2012

RECORDANT LA GUERRA CIVIL

Ja fa dies, que els conflictes entre Israelians i Palestins ens omplen de tristesa, sobretot quan mirem la televisió i veiem les imatges de nens ferits  i l’horror de les famílies que han perdut els éssers estimats.

Això em fa pensar en les històries de la Guerra Civil espanyola, que els meus pares m’explicaven quan jo era petita. Llavors jo devia tenir uns 10 anys, i durant aquells dies d’hivern les vesprades eren llargues i interminables; no era com ara que tots estem aferrats al televisor. A casa llavors no hi havia ràdio ni cap mena d’entreteniment, fora d’algun joc de dominó  o parxís, per això era normal que quan els pares explicaven les seves experiències i trifulgues que havien sofert durant aquella dissortada etapa, la canalla escoltéssim embadalits. Era un fet important que havien viscut, i jo des de la meva infantesa em començava a donar compte de com havia afectat la vida dels meus progenitors.

Sempre m’ha quedat a la memòria, quan la meva mare, que era filla de Sagàs, revivia la manera com  va començar tot aquell batibull en aquell petit poble de pagès. De cop i volta van picar a la porta; era un comitè que anava a buscar al seu pare obligant-lo a anar a l’església per cremar els Sants. Bé, crec que a ell li va tocar fer guàrdia; no fos cas que s’hi presentés algú del Consistori per intentar parar l’acció. Li van donar una escopeta i unes ordres molt contundents; qualsevol cosa que no anés com ells volien, s’havia de sol.lucionar a trets. Pobre avi Quim! Ell que era un home d’esperit pacífic per naturalesa, se sentia entre la espasa i la paret, però havia de fer el cor fort, no hi havia més remei! Els altres no anaven amb bona fe com ell, i qui sap si posaria en perill la integritat de tota la seva família si no obeïa les seves ordres! Per sort per ell, tot va acabar “bé”, o sigui que no va haver de fer servir l’arma, perquè el que es diu “bé” de debò no en va acabar gens; allò només era l’inici  d’aquella guerra que  havia de durar  tres anys.

La guerra va ser llarga i dura per a tothom; pels qui van haver d’anar al Front, pels qui van decidir travessar la frontera i pels qui restaven a casa esporuguits esperant les notícies d’alguna organització  del poble. Els mitjans de comunicació eren precaris, per no dir inexistents; no tenien res a veure amb els actuals. En els llocs petits, sobretot, eren les veus dels veïns les que solien alertar o portar  notícies, que en aquells moments més aviat podien ser desagradables.

Sobre totes aquelles històries reals i crues que els meus pares revivien, sempre pensava amb la por que jo hauria tingut si hagués estat al seu lloc. Que tot sigui dit, però, que mai no vaig entendre qui eren el Rojos o els Nacionals i quina diferència hi havia entre els uns i els altres, però dintre de la meva mentalitat d’infant, m’adonava que tota aquella lluita havia destrossat la majoria de les famílies, havia comportat molta fam i que, tot plegat, havia deixat unes empremtes inesborrables a tothom qui va haver-ho de viure i de patir.

Febrer, 2009                                                       

ELS DOS VEDELLETS

(conte infantil)

Hi havia una vegada dos vedellets joves, enjogassats, que triscaven pels prats i boscos en companyia de les seves mares, dues vaques novelles que formaven part d’un ramat de vaques que pasturaven per aquelles contrades del Prepirineu. Eren els més petits de la colla, de tots els vedells que hi havia a la vacada.
Aquell dia de primavera, corrien i saltaven, s’ho passaven d’allò més bé. Enjogassats és van anar allunyant de la colla. És divertien molt
- Ui!!! Que lluny que som –va dir un.
- Que bé! Ens amagarem de les nostres mares i ens hauran de buscar
- Serà com jugar al cuc i amagar, tal com fan els nens.
Triscant de nou és van allunyar encara una mica més, embolicant-se entre la boixeda i els matolls, a voltes cansats és tombaven sobre l’herba fresca fent tombarelles, descansant una mica i de nou corrien muntanya amunt o bosc enllà. De sobte es van adonar que el sol ja s’amagava a l’horitzó . Llavors és van donar compte que no sabien on eren, ni es veia cap vaca enlloc, ni es sentia el dringar de cap esquella i a més tenien molta gana, necessitaven succionar la llet de la mare, ells encara no menjaven herba.

Es van deixar caure a sota d’un pi al voltant d’un prat, on hi havia unes flors de muntanya precioses, però a ells això tan se’ls en donava, només volien anar amb les seves mares. Com s’ho farien?
I que van fer? El que fan tots els petits quan es troben desemparats i sols, posar-se a cridar, a bramar, feien un bramuls tristos allargassats cridant auxili; però ningú els sentia. S’havien allunyat tan,
- Que farem ara? Les nostres mares ens buscaran.
- Haurem de passar la nit sols, sota d’aquest pi –fa el més grandet.
- Però jo tinc molta, molta gana!!!
- Allà i ha un corriol d’aigua, beurem una miqueta i omplirem la panxa.
Després de veure una mica d’aigua, és van estirar ven rendits, volien dormir, però encara de tant en tant feien algun bramul, que ningú contestava.
Estaven els dos arraulits per donar-se escalfor, doncs les nits encara eren fresquetes, estaven tremolant de gana i de neguit, ja no tenien ni esma per bramar. Tot d’una els va semblar sentir algun so molt llunyà, com un, muuuu!!!! gairebé imperceptible.
- Sents? Sembla que algú brama
- La mare!!! - fa de sobte el més petitó.
Aquells bramuls llunyans és van sentir cada vegada més a prop. Els vedellets van contestar també amb els seus crits. Aviat els seus bràmids es van anar ajuntant amb els que venien de la fosca. Finalment les dues vaques mares es van trobar amb els seus petitons, i amorosament els hi van fer un petit retret per haver-se allunyat tant, però contentes de trobar-los sans i estalvis. Aquest després d’uns alegres saltirons de benvinguda es van agafar a mamar amb delit, cada un amb la seva vaca, mentre els hi prometien que mai més s’allunyarien de la ramada.
Van passar la nit plegats allà en aquell bonic planell, ajocats cada petit al costat de sa mare, mentre aquelles boniques flors primaverals, desprenien un suau aroma que s’escampava per l’aire i guaitaven als animalons, i la placidesa del seu son.

-16 de març de 2o12-

L’HOME I EL RIU

L’home passeja pausadament per la vora del riu. El camí, un petit senderol al costat de la corrent d’aigua és ombrívol. Els arbres protegeixen del sol del migdia i la brisa fa que les fulles reverdeixin canviant de color mogudes pel vent. Treu de la butxaca de la jaqueta un petit tros de xocolata embolicada amb el clàssic paper de plata. Mira els voltants i trobant una arrel d’un arbre s’asseu i es posa la presa a la boca. No la mossega, poc a poc, l’untuós i amargant sabor va omplin el seu paladar. El sabor com multitud de successos de la vida canvia segons el moment. Estones de bogeria, de sentimentalisme, d’aquell estat sensual de benestar. Tot un batibull d’idees i sabors.

Observa el riu i pensa:

 Aquest com nosaltres neix petit i rodola entre pedres. Va rebent experiències, mitjançant els afluents, les persones que trobem al llarg del camí. Dóna i donem vida i en els petits redós del seu curs queden amagats els petits secrets íntims (defectes i desraons) que tots guardem avergonyits sota el somriure o la indiferència. Només en arribar al delta amb tots el cúmul de sapiència, la màxima amplada del riu, la suma dels anys, les vivències, els errors que també en conté, aleshores s’adona/adonem que tot allò fineix. Aviat entrarà en l’aigua del mar i el seu jo serà una gota, una gota més dins d’altres gotes similars.

Sent una veu que el crida:

 Josep!- Alça la vista mirant la dona que se li acosta.
 Marta, què vols?- Els records l’assalten, com en el flash-back d’una pel•lícula evoca la noia jove i enjogassada que va conèixer i la compara amb la dona de moviments suaus i calmats que se li apropa.- Quants anys.

Però la mira una i altre cop, i veu que és aquella companya, la còmplice i la guardadora dels secrets. La mateixa però, com ell, tots aquests anys han modificat la juvenil fesomia i el lleuger cos.

La torna a mirar mentre s’aixeca i li dona la mà. Ara la mira directament als ulls i la seva mirada fixa veu saltar les guspires del foc, l’entremaliadura dels pensaments i sense pensar-ho li fa un petó sentint en els llavis un regust a cacau.

Serà la xocolata? Agafats de la mà acaben de fer el camí, com el riu de la vida, mentre sona contínuament una música amb joc de sentiments.

Miquel Pujol Mur.
Berga, 14 març 2012

NO SOM TAN DIFERENTS!

Ja des de la infantesa, a l’escola ens explicaven els tres regnes de la naturalesa: l’animal, el vegetal i el mineral. Cada planta o cada animal té unes característiques i, de la mateixa manera que les persones,  també  tenen els seus capricis i les seves manies; en poques paraules, tots tenim  diferents maneres  de fer, d'actuar, i d'enfocar la vida.

Les plantes són molt boniques i molt senyores, cada una vol ocupar el seu lloc ideal. Si li agrada un raconet no la canviïs de lloc, no fos cas que la trobis amb el cap aplanat i... tururut!

Les orenetes, a la galeria, fan el seu niu en un indret ben arrecerat on no hi doni massa el sol i, sobretot, segur pels dies de pluja i, si han posat els cinc sentits en fer-lo en aquell lloc, el  fan mal baixi tot!

Els lloros i les cacatues parlotegen a la seva manera i fins i tot, a vegades, riuen quan senten  a riure a les persones. Sempre hem sentit a dir que el riure s'encomana! Els ocells canten alegrement, sempre estan contents, però n'hi ha un de molt especial, que em porta molts bons records. Només cal parar molta atenció. L'entonació de la seva cantarella, em fa imaginar que diu unes paraules: Te busco... Te busco... És meravellós!

El porc, encara que tingui aquest nom, hi ha qui diu que és un dels animals més intel·ligents tot i que a mi sempre m’ha semblat que era el gos, potser perquè recordo el “Clavell”, el gos de casa, quan jo era petita Era un gos comú, no sabria dir la seva raça, però ens estimava i ens defensava com ho hauria fet una mare amb els seus fills.

Els gats, ja no cal dir-ho, sembla que no hi siguin, però no són ben rucs! A l’estiu jauen a l’ombra  i a l’hivern  al sol i, quan busquen parella, si cal,  salten pel balcó!

I els hàmsters? Si es poden escapar de la seva caseta... apa... a rossegar el sofà! Tampoc no és tan estrany, per això són de la família dels rosegadors.

Però ben mirat no som tan diferents! Ells, com tots els humans, a la seva manera, busquen  un espai per fer-hi  el niu; tenen necessitat de trobar una companyia i criar els seus fills, així  com nosaltres busquem una casa per habitar-hi i formem una família.

Es busquen la vida i, com tothom, lluiten per la seva supervivència. El peix gran es menja el petit, així com nosaltres també mengem carn de tot tipus, si no som vegetarians.

Poden ser carinyosos, esquerps, juganers, entremaliats o rabiüts; cadascú té el seu caràcter. Les persones també naixem d’una manera i rarament canviem al llarg de la nostra vida.

Potser en una cosa no acabem d’asemblar-nos: en la fidelitat. Ells són més fidels que molts de nosaltres. Hi ha qui abandona la seva mascota, perquè  la va comprar pel nen, i llavors era molt petita i molt bonica... després quan creix fa nosa! Quina llàstima... que amb això no siguem iguals! Ells a nosaltres no ens abandonarien mai!

DIMARTS I TRETZE

Doncs si, avui és dimarts i tretze, però ja és gairebé les set de la tarda i no m’ha passat cap mal auguri. Això si, no he sortit pas de casa en tot el dia , el matí l’he passat quasi tot al llit, m’he llevat a l’hora de dinar. A la tarda estic tota l’estona asseguda al sofà sense moure’m gaire, no fos cas que s’esdevingués alguna cosa horrible com solen passar en aquests dies. Si ja tinc pànic al número tretze, imagineu avui que a més és dimarts.

Sempre havia estat una persona supersticiosa l’Adelaida, però amb l’edat se li havia accentuat, i ara a prop dels 80 anys la cosa era ja terrorífica, a més estava convençuda que un mal averany la voltava. Tenia el fill lluny i vivia sola en aquell pis tan gran, encara que tenia molts bons veïns a l’escala que es preocupaven d’ella.

El dia havia estat tranquil, per sort ja s’acabava, asseguda al sofà mirant la televisió; de cop es van sentir un sorolls estranys a la galeria del davant, la por ja la va començar a sacsejar, seran lladres? o algun esperit que vol entrar? de cop plafff!!! Tot a les fosques. La dona estava terroritzada, no gosava moure’s , envoltada per una fosca total. Llavors va sentir com uns cops a la porta, no podia dir res, tenia la gola paralitzada; se sent com remenen al pany i lentament es va obrint la porta...ella s’anava encongint en el sofà tremolant com una fulla d’arbre, i més al veure la llumeta que s’acostava,

- Adelaida, on ets? Estàs bé? Mira que hi ha hagut una averia al carrer, venia per portar-te una espelma, estarem una estona a les fosques, i com se que ests una mica poruga.

Li va costar recuperar-se de l’ensurt, i sort va tenir de la veïna que es va quedar a fer-li companyia, fins que va tornar l’electricitat.

Dimarts -13 de març de 2012-

TORRE DELS MOROS. CASTELLNOU DE BAGES.

En el nostre camí per la ruta del Maquis vam haver la sorpresa de visitar la Torre dels Moros que s’alça majestàticament en l’horitzó des de molt lluny.

A més el cartell explicatiu dona una amplia informació sobre els punts interessants de la seva història.

La Torre dels Moros és una torre de defensa de planta circular, que constitueix l’únic vestigi d’una construcció defensiva del segle XI. Es troba situada en el punt més alt d’un desnivell descendent pronunciat; manté contacte visual amb el castell de Balsareny, i té unes vistes panoràmiques que van des dels Pirineus fins a Montserrat. Es troba assentada sobre un terreny constituït per roca natural i terra. És de forma cilíndrica i té una alçada considerable: el punt més alt amida uns 12 m., tot i que sembla que havia estat una mica més alta. La part orientada a xaloc té la meitat superior esfondrada, pel que el parament interior queda descobert en aquest punt. Alhora , prop del seu punt d’arrencada hi ha un altre esvoranc, un tram amb un forat, des del qual es pot veure la construcció des de l’interior. El gruix del murs és força considerable, amb uns 2,45 m. sembla que constava de tres nivells d’alçats, que poden definir-se a través del desgruixament dels murs en aquests punts. No és visible l’emplaçament de la porta d’accés, així com des de quin nivell es feia, però és probable que es trobés al segon nivell, orientada a xaloc, que és la part esfondrada. Des de l’exterior, són visibles a la part inferior petits orificis al mur, que probablement servien d’encaix per una altra estructura. El parament es troba constituït per petits carreus de pedra disposats en filades regulars. A l’interior no es poden veure signes d’estructures de pedra, pel que els seus tres nivells devien estar marcats amb material perible, com pot seruna estructura de fusta de paviment empostissat. L’acabat exterior de la torre era l’arrebossat, ja que al seu voltant hi ha restes d’una capa de calç de color terrós. Davant de la cara sud de la torre, hi ha les restes de la fortificació, de la que es pot veure una estructura rectangular, i parts dels murs exteriors.

El nom de Castell Nou sembla tenir esla seus origens en la construcció d’aquest castell, ja al segle XI. Comprenia els termes de Castellnou i del Buc, que no tenia castell. La primera referència que és té del castell data de 1001. I apareix documentat com castell del Buc (Bugo). Va estar sota la jurisdicció dels comtes de Barcelona, i també va ser domini feudal dels Balsareny. L’a. 1020 Guillem de Balsareny la va vendre a la seva esposa, Ingilberga. Ja el 1246, es trobava en mans del propi rei Jaume I, que més tard el permutà al bisbe de Vic per altres propietats en territori valencià. El bisbe el va unir en una única baronia, amb el d’Artés i Sallent.

Explica la llegenda que a la Torre dels Moros hi ha enterrat un tresor, que segons les versions, expliquen que es tracta d’un vedell d’or. D’altra banda també s’explica que es comunica amb el castell de Balsareny, amb qui manté contacte visual.

Semblant informació ens agradaria a molts trobar en els punts que visitem ja què la nostra única satisfacció és conèixer i donar-los a conèixer, sense cap interès econòmic. Les gràcies catalanes que diu l’amic Antonio Mora.

Són història del nostre país i la nostra gent.

Dades del cartell informatiu de la Torre del Moros.

Text: Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 9 març 2012

VAM SEGUIR A TERRA DEL BAGES LA RUTA DELS MAQUIS

Crònica de la visita de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol pels indrets de la ruta del Maquis a terres del Bages.

N’havíem sentit parlar moltes vegades de la ruta dels Maquis i aquest cop vam decidir seguir-ne un tros a partir de la carretera de Súria a Balsareny i arribar-nos a Castellnou de Bages seguint les pistes de terra que travessen les muntanyes. Quan comences una ruta, i desconeixes el territori, la senyalització sempre sembla un xic insuficient i és una descoberta del camí, quasi sempre plena de sorpreses.

Maquis: La paraula maquis prové del cors macchia (màquia, en català), i es refereix al paisatge arbustiu de caràcter mediterrani que domina el sud de França. El mot passa a denominar aquell que s’hi amaguen per no ser reclutats i ha designat els qui ho fan de forma clandestina. Tot i l’existència d’una paraula local molt arrelada, guerriller, el mot maquis acabà implantant-se, segurament perquè les incursions dels primer lluitadors antifranquistes provenen de França. (Segons explicació del cartell del Museu dels Maquis)

Vam deixar la carretera en el trencall que porta a l’església de Santa Margarida de Viladepost del Puig, nom molt complet i llarg trobat en un dels arxius consultats per parlar d’una bonica esglesiola però de petites dimensions. Seguint la pista de terra vam enlairar-nos muntanya amunt per un camí força accidentat on donàvem bots d’un cantó a l’altre dins el vehicle. Quan vam arribar dalt de la carena després d’un tancat viratge vam trobar-nos en una plaçeta de terra, potser l’antiga era, on havia les restes d’una antiga masia.
Al visitar la derruïda construcció vam adonar-nos de la seva importància. Dues plaques ens donaren informació dels fets succeïts en dues dates diferents.

Érem davant les restes del mas de la Creu de Perelló(també mas de la Creueta) situat entre les feligresies de Argençola i Castellnou. A mitjans del segle XX, succeí una tragèdia, la família que hi residia va refugiar durant un temps els maquis, entre altres Ramon Vila “Caracremada”, al ser descoberts, el matrimoni que hi vivia: Ramona Bessa i Domènech Rovira i dos guerrillers, un d’ells Ramon Bosch i de l’altre se’n desconeix la identitat que si amagaven, van ser morts a trets el 22 de febrer de 1945. Sembla ser que la dona va despertar les sospites de la policia franquista en comprar massa queviures i espardenyes als pobles del voltant.

A aquest lloc nosaltres vam cometre un magistral error i vam girar a l’esquerra i després de seguir una pista en bones condicions ens vam trobar de nou a la carretera de Súria en la cruïlla de Sobirana de Ferrans. Vam tindré de refer el camí fins albirar la Torre del Moros. En arribar-hi primer vam visitar una masia propera també derruïda i on destacava al costat de la pista les restes, segons les aparences, d’una tina medieval, tant frequents al Bages.

Seguidament vam seguir la pista fins, un altre cras error van ficar-nos per un camí indicat com Castellnou ple de forats i de pedres. Per fi vam entrar a la casa de colònies de Castellnou de Bages. Després de ser amablement atesos en el restaurant, amb explicació afegida de com evitar la dolenta pista vam visitar el Museu dels Maquis.

Ramon Vila Capdevila va néixer a Peguera (Berguedà) el 1908. De petit un llamp va matar la seva mare i li va marcar la cara. Compromès en la lluita obrera, durant la Guerra Civil va ser milicià de la Columna de Ferro i soldat de la 153 Brigada mixta. El febrer de 1939 s’exilià a França i durant la Segona Guerra Mundial, amb el nom de Capità Raymond Llaugí Pons , es va incorpora a la resistència contra l’Alemanya nazi. Quan va acabar la Guerra va continuar la seva activitat de maquis a Espanya. El 2 d’agost de 1963, al municipi de Rajadell, una acció de sabotatge feia esclatar tres torres d’electricitat i el 7 d’agost la Guardia Civil abatia a trets a Ramon Vila en els murs del mas de la Creu de Perelló. Va demostrar gran valor, atreviment i coneixement del medi geogràfic que li va permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim franquista. El 8 d’agost va ser enterrat a Castellnou, en un racó del l’antic cementiri parroquial, fora del recinte.
Al costat de l’església romànica de Sant Andreu es troben les ruïnes de l’antiga rectoria, destruïda quan va cremar l’a. 1936 al principi de la Guerra Civil. Entre els anys 1996 i 2000 es va construir el nou cementiri en dit espaï. L’a. 2000, les restes de Ramon Vila es van traslladar a l’indret condicionat com ossera, on una placa de vidre recorda als visitants que allí reposa el darrer guerriller antifranquista. Des del 26 de novembre de 2011, l’edifici acull una exposició renovada sobre la lluita antifranquista. També es projecta un audiovisual sobre Ramon Vila (Caracremada)

Entre els arbres el vent xiula:
En Maroto és mort;
l'han matat les caderneres.

L’any 2010 es va rodar una pel•lícula amb el seu nom com títol.

Acabada la visita vam retornar per la pista en bones condicions al nostre punt de procedència. La part berguedana queda pendent per un altre dia.

Recull de dades: Majoritàriament preses dels indicadors de la ruta i del Museu.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 8 març 2012

DE L'ÈPOCA MEDIEVAL A LA CONTEMPORÀNIA

"Consirós anava l'Amic pels camins del seu Amat i ensopegà i caigué entre espines, les quals, li semblà que fossin flors i el seu llit fos d'amors" VERSIÓ LLIURE!

Dia 25 de febrer de 2012

Consirós anava el personatge, avui al matí, quan es dirigia als jutjats de Palma per tal de declarar sobre les polèmiques acusacions d’aquest famós merder causat pel Cas Nóos. De totes maneres, es notava que s’havia estudiat bé la lliçó quan deixava anar aquelles frases tan premeditades i pausades, sobre la seva innocència i el seu honor! Quan recitava aquell petit sainet als periodistes que l’esperaven, ja feia hores, es veia clarament que s’ho havia après tot de memòria! Cada gest, cada expressió, cada paraula estava tan ben calculada... llàstima que després, segurament, se li deu haver acabat el guió. Normalment, les obres de teatre no solen ser tan extenses!

Qui li havia de dir a l’Amic, professor d’una escola tan prestigiosa com ESADE, quan... pels camins de la seva vida es va creuar amb el famós Duc, que acabaria encolomant-li el mort! Es podria dir que, degut a la seva ambició, ensopegà i caigué entre espines, les quals, li semblà que fossin flors. Ningú podria sospitar res d’aquell duo perfecte, format entre ell i aquell noi tan eixerit que no li mancava res. Fins i tot era gendre d'un rei!

I la princesa del conte? Com s’hauria pogut imaginar una cosa així del seu Amat: Un jove guapo i atlètic que ho va deixar tot per ella, la xicota, l’esport, etc... i a mes queia bé a la família política, cosa que a vegades és molt difícil! És clar que després, encara que el seu llit fos d’amors, no era fàcil mantenir una família nombrosa... els nens gasten molt, i més encara si porten sang blava a les venes. No és estrany que, en algun moment, hagués de fer la vista grossa!

Conclusions:

“Una flor no fa primavera”. Ell ens ho ha demostrat!

“Qui la fa la paga”. Veurem la demostració?

“Pensa mal i no erraràs” Fins que no ho haguem comprovat no ens ho creurem!

Els contes de fades, de la bella dorment, de prínceps blaus i princeses, ja estan passats de moda.

Temps era temps, quan només calia tocar la “rana”, amb la vareta màgica i, al moment, es convertia en príncep.

Als temps actuals, però, fins i tot a les princeses de debò, el seu “príncep” els hi pot sortir “rana”.

I així, com “El Llibre d’Amic e Amat” escrit per Ramon Llull, possiblement entre els anys 1290-1295, que conté una metàfora moral per cada dia de l’any; suficient per a tot un dia de reflexió, també hi hauria una multitud de frases i refranys adients, per completar aquest relat, que ens farien reflexionar sobre la situació actual. Però no cal complicar-ho tant! Les coses, més tard o més d’hora, cauen pel seu propi pes!

MELMELADA DE CODONY

Tema: cita del “ Llibre de l’Amic e Amat”

La nena adolescent, acaba d’obrir el llibre, n’ ha de llegir unes quantes cites, per fer una proba l’endemà a l’institut. Són gairebé les dotze de la nit, està cansada i dins el llit dona una ullada a les pàgines d’aquest llibre antic, comença a llegir: “ Consirós anava l’amic pels camis del seu amat i ensopegà i caigué entre espines les quals li semblà que fossin flors i el seu llit fos llit d’amors”

-Mira que n'ès d’enrevessat tot això - pensa- i aviat el seu pensament divaga i amb la ment busca la cara d’aquell noiet que tan li agrada. Aquest si que és el meu amic estimat, o l’amat amic, com diu el del llibre, aquest tal Ramón Llull.
Es tan maco!!! encara que una mica criatura, als seus catorze anys, i no es fitxa que ja sóc una dona, però a mi m’agrada tant. Es una sort que els nostres pares siguin tan amics, així ens podem veure sovint, a més de l’Insti... sortim plegats moltes vegades, i jo estic molt contenta, però ell, no s’adona de res.
Ahir mateix quan vam anar junts a la casa de pagès de la seva tia, la casa rural és a les afores del poble. Mentre els pares i la tia xerraven, nosaltres vam fer una caminada per les contrades, quan em vaig entrebancar em va donar la mà per aixecar-me, quina pell tan suau tenia, encara la sento a la meva mà i quan vam entrar a la cova, estàvem tan juntets... si m’hagués atrevit li hagués fet un petó, però potser ho engegava tot en orris.

Més tard la tia ens va convidar a berenar, i va portar torradetes amb aquella melmelada de codony, que a mi tan m’agrada, i el formatge de cabra! quina delícia de berenar... però jo em mirava embadalida al Roger, mentre assaboríem el ric menjar, i de cop, ell em va fer una senyal amb la mà, i jo com una bleda no l’entenia. Llavors és va aixecar, va venir a la meva vora, la seva mà s’acostava a la meva cara, s’anava acostant...llavors el seus dos dits va fregar-me la barbeta fins a la comissura dels llavis i en va treure un gros grumoll de melmelada que em regalimava, i tranquil•lament se’l va ficar a la boca, se’l va menjar; mentre jo... jo...volava sobre núvols de cotó fluix, sentint la carícia dels seus dits a la meva galta... que eren com punxades d’espines, i frec de flors ... espines ... i flors...i, llits d’amors... i tot , tot, barrejat amb aquell gust dolç de la melmelada de codony.Serien prop la una de la nit quan la mare entra a l’habitació de la filla, la mira adormida amb aquell somriure beatífic, li treu el llibre de les mans, li fa un petó a la galta i apaga el llum, mentre pensa... la meva nena! que aviat que se’ns ha fent gran!

– 4 de març de 2012-